La Diada a través del temps: de la tradició a la mobilització i de nou la Diada de tota la ciutadania

Cada 11 de setembre, Catalunya recorda la caiguda de Barcelona en 1714 durant la Guerra de Successió, una data que ha servit històricament per a reivindicar la identitat catalana. No obstant això, la Diada ha evolucionat molt més allà de l'efemèride. Avui funciona com un mirall del moment polític del país, reflectint la capacitat de mobilització de l'independentisme i la fragmentació del panorama polític. I és que, després d'anys de moviments multitudinaris, la jornada viu una etapa marcada per la dispersió i la redefinició del moviment sobiranista.

Abans del ‘procés’: institucional, cultural i minoria política

Durant dècades, la Diada va ser principalment institucional i cultural. Ofrenes florals al monument de Rafael Casanova, concerts en el Parc de la Ciutadella i discursos del president de la Generalitat marcaven el to. Les manifestacions existien, però eren minoritàries, amb escassa repercussió mediàtica i unes dades d'assistència que no superaven els 10.000 participants. El focus estava en la reivindicació de l'autogovern, no en la independència, i la jornada es concebia com un símbol d'unitat més que de confrontació.

No obstant això, la realitat és que la Diada era una festa molt més familiar i cultural, dedicada a Catalunya, que una jornada de reivindicació independentista. 

2010: el punt d'inflexió

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de 2006 va canviar el rumb. Encara que la massiva manifestació del 10 de juliol de 2010 no va coincidir amb la Diada, va marcar un nou cicle: l'independentisme va començar a ocupar el centre del relat i va marcar un creixement en el seguiment de l'11 de setembre. En la Diada d'aquest any ja es va observar un to més polític, amb pancartes pel dret a decidir i major presència d'entitats sobiranistes.

2012–2015: auge del ‘procés’

Entre 2012 i 2015, la Diada es va convertir en epicentre de l'independentisme. Les xifres de participació es van disparar i els actes es van internacionalitzar. Destaquen la Via Catalana de 2013, una cadena humana de 400 km, i la “V” de 2014 a Barcelona, amb avingudes formant la senyera humana. Cada esdeveniment estava acuradament coreografiado, amb samarretes de colors i missatges sincronitzats. La Diada va passar de ser commemoració a eina de pressió política, aconseguint xifres històriques de fins a 1,8 milions d'assistents.

2016–2020: desgast i judicialización

Després del referèndum del 1-O en 2017 i l'aplicació de l'article 155, la mobilització va perdre intensitat. Entre 2018 i 2019, l'assistència es va mantenir entre 600.000 i 800.000 persones, però sense l'èpica d'anys anteriors. La pandèmia de 2020 va obligar a cancel·lacions massives i activitats virtuals, consolidant un procés de desmobilització.

2021–2025: fragmentació i nova etapa política

La ruptura entre ERC i Junts, l'amnistia com a eix polític i el PSC al capdavant de la Generalitat des de 2024 han marcat una Diada molt menys sorollosa a nivell independentista. Les entitats sobiranistes han optat per actes descentralitzats en ciutats com Barcelona, Girona o Tortosa. El que ha fet que la participació hagi caigut dràsticament: 115.000 en 2023 i 75.000 en 2024. El que demostra que l'independentisme continua present, però fragmentat i sense un horitzó clar.

La Diada com a termòmetre polític

Avui, la Diada ja no funciona com a demostració de força. Representa una reivindicació persistent i simbòlica, amb menor capacitat de mobilització massiva. Les noves generacions mostren menor adhesió al projecte independentista, mentre el #PSC ha institucionalitzat la jornada, però sense hegemonia al carrer.

L'evolució de la Diada reflecteix la transformació política catalana: de la institucionalitat a la insurrecció simbòlica, i d'aquí a la fragmentació actual. Encara que continua sent un dia clau, ja no marca el rumb del país. L'independentisme s'enfronta al repte de reinventar, i el carrer espera una nova raó per a tornar a omplir.