Els jubilats prenen els carrers, no es resignen

Els jubilats d'avui, la gran majoria d'ells, van ser els lluitadors de fa uns anys. No es van rendir davant les dificultats, privacions de tota mena que van arribar a patir al llarg d'anys molt durs. Però aquesta fortalesa, tot i el pas dels anys, les pedres al camí que han hagut de sortejar, no s'ha retirat, només ha estat ensopida.

Aquesta generació que porten en el seu haver més de quaranta anys de feina a l'esquena està sent la gran protagonista de la crisi econòmica que segueix vivint Espanya. Les seves pensions molt injustes en molts casos, gairebé miserables, estan servint els seus fills per sustentar les seves famílies, on l'atur ha entrat com una plaga, sense tenir l'insecticida que acabi amb ella. Quants fills han pogut subsistir -encara aquesta situació segueix en moltes llars- gràcies a la pensió dels avis? Quants numeros han hagut de fer els "jubilats" per estirar, com un xiclet, la seva paga? Caldria fer-los a tots ells un monument gegant. Sense el seu esforç i sacrifici, la situació hauria estat més tràgica encara si cap.

Els jubilats que segueixen "treballant", sense cobrar; cuidant dels seus néts perquè els seus pares puguin anar a la eina, ho han fet, fins ara, de manera silenciosa, amb afecte i dedicació, sense importar-los el seu estat de salut, no sempre bo.

Tots aquests anys de silenci, marginació i incomprensió han estat la metxa que ha encès el foc de la indignació. Ha fet rememorar els seus anys de lluita. Per això han decidit sortir al carrer per denunciar que el seu poder adquisitiu ha anat disminuint any rere any, com la seva talla física. Ho han fet per dir prou ja. No estan disposats a quedar-se a casa, lamentar-se de la seva desgràcia i seguir empassant. Això s'ha acabat, diuen. Els carrers i places de tot Espanya, s'han omplert, ho seguiran fent, de gent forta, no per passejar, sinó per dir que hi són, que no han tirat la tovallola, que segueix reivindicant una vellesa digna, que l'han guanyada a pols, amb la suor dels seus fronts, en aquestes llargues jornades de treball, algunes de més de 12 hores. Era el preu que calia pagar per tirar endavant les seves famílies.

Els jubilats, als quals alguns han catalogat com el passat d'aquest país, resulten ser el present i la punta de llança per despertar a aquesta altra part de la societat que estan dormitant, als llimbs de la passivitat.

Els carrers, no serveixen només per transitar, una marea de persones amb calls a les mans, la cara plena de senyals del temps, recorden que no hi ha edat per sentir-se jove en les seves reivindicacions i defensa dels seus drets. No tiraran la tovallola fins que aconsegueixin uns quants euros que ajudin a no passar tantes necessitats. La societat no ha de permetre que les persones grans no tinguin cobertes unes mínimes necessitats; menjar, llum, aigua, no passar fred i que ni tan sols puguin comprar-se la medicació que li han prescrit. Això s'ha d'acabar, ells estan disposats a no rendir-se, però els joves d'avui, que seran els jubilats de demà, no poden donar-los el seu suport des del sofà de casa mentre miren les imatges que els ofereix la televisió.

"El vell no pot fer el que fa un jove; però el que fa és millor", deia Ciceró