Trastorns d'opinió

Pilar Gómez
Psicòloga clínica y psicoanalista

Santiago mani feminista


Ens trobem avui en dia amb una restricció creixent del concepte de normalitat que condueix a la patologització de la vida quotidiana. Tots dos fenòmens són un correlat, en el subjectiu, de la criminalització també creixent amb la qual es respon des de les instàncies de poder als conflictes fruit del malestar social.


El text en cursiva correspon al primer paràgraf de la presentació d'aquest bloc, en el temps transcorregut des de llavors el malestar social no ha deixat d'augmentar i d'expressar-se en els nostres carrers. Una manifestació d'aquest malestar - originat per múltiples raons- va tenir un moment àlgid el vuit de març quan va portar a milers de dones al carrer per reclamar drets i llibertats que entenen que se'ls deuen, van ser milers també les que van fer vaga, la convocatòria va trobar una resposta multitudinària.


El consens va ser amplíssim, sorprenent: la reina Letizia, Ada Colau o Ana Rosa Quintana no van dubtar a sumar-se a la vaga. Elles -personatges bé diferents- són un botó de mostra de la diversitat de dones que van prendre la mateixa decisió. Periodistes -redacciones completes, becàries incloses- docents i estudiant - o caldria dir docentas i estudiantes? - van ser els col·lectius més compromesos segons es llegeix a la premsa.


Altres col·lectius -serveis, comerç, sanitat...- i altres dones no ho van fer, cadascú per les seves raons que cal suposar particulars i diverses. Res de l'altre món, d'altra banda. Ja pot ser massiva una posició que, per majoritària que sigui entre qualsevol col·lectiu, sempre hi haurà altres, diferents maneres d'entendre la realitat, mai faltaran reflexions plantejades des d'altres abordatges dels fenòmens. Aquest fenomen és una qualitat del que és humà.


Tampoc han faltat aquí dones que no veien la punta a la vaga en els termes en què estava convocada i algunes així ho han manifestat.


Cal dir que tenen tot el dret de pensar el que pensin i de expressar-ho en públic? Les que han corregut aquest risc no han trobat sempre una resposta que debatés els seus arguments i encara que hi ha hagut reflexions serioses davant les seves consideracions també s'han trobat amb improperis com a resposta i fins sent objecte d'un diagnòstic: diuen el que diuen perquè pateixen la síndrome de l'abella reina.


Aquesta síndrome va ser encunyat el 1973 pels psicòlegs Staines, Tavris i Jayaratne en un article titulat The Queen Bee Syndrome i encara que no consti com a trastorn en el DSM no hi ha dubte que guarda el seu sencera potència com projectil classificador.


Un dels avantatges de diagnosticar una opinió com si fos una trastorn és que evita haver de plantejar-se els debats usant arguments.


Atribuir-li a algú el patiment d'una síndrome de l'abella reina per explicar el que pensa no és més que una manera de tractar de tapar-li la boca perquè el que diu és insofrible, tan allunyat de la pròpia visió del món que simplement no es veu.


Això no és més que una altra mostra d'una creixent tendència a la cultura dominant: descodificar fenòmens i situacions perfectament corrents com si fossin patològics. Hem vist -en posts anteriors de tots els autors d'aquest bloc- els perjudicis que la creixent medicalització de la seva vida quotidiana causa a les persones. Aquí ja no es tracta de patologitzar situacions de vida i comportaments normals per vendre fàrmacs, es tracta aquí de qualificar com trastorns idees i opinions diferents de les que promou el discurs dominant en cada moment.


Les dones unides pels comuns greuges han sortit al carrer per fer-se sentir, cadascuna amb la seva pròpia versió del manifest al cap, segons encertada expressió d'Elvira Lindo. Això és possible perquè dona és un significant més gran que identifica -no totalment, és clar- a cadascuna i fa del moviment feminista un de molt ampli, amb moltíssimes versions i facetes de vegades contradictoris entre si.


Els fenòmens nous requereixen temps per ser compresos i, d'altra banda, entendre qualsevol cosa massa ràpidament és la via més segura per portar-nos cap a algun malentès. En aquesta particular tessitura cal que un fenomen, ara per ara, incommensurable sigui "comprès" curtament des d'un angle tan pelegrí com l'atribució d'una síndrome de l'abella reina a les dones dissidents de la veu que més se sent. Potser això no sigui més que una anècdota, però una que denota el signe dels temps.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
La normalitat és rara
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH