Pensions i drets

Fa uns dies entre 3.000 i 4.000 pensionistes van prendre la Carrera de San Jerónimo i vam tenir ocasió de veure'ls tallar el trànsit, empènyer amb energia digna de millors empreses les tanques que s'havien col·locat per protegir al Congrés, i forcejar iradament amb els desorientats membres de la Policia Nacional allà destacats per protegir ses senyories. La possibilitat de clavar la dent al Govern central no va passar desapercebuda per als grups de l'oposició que van sortir en tromba quant van albirar sang. Errejón, Garzón, Mayoral i altres membres de la cúpula de Podem, nostàlgics potser dels temps heroics a la plaça del Sol i aclaparats per les males notícies que els serveixen les enquestes, es van llançar amb alegria a confraternitzar amb els seus majors i van aprofitar tan propícia ocasió per registrar la sol·licitud de celebrar un ple i obligar Rajoy i la ministra Báñez a "donar la cara". Davant l'ofensiva de l'oposició, Rajoy va respondre anunciant que compareixerà a petició pròpia al Congrés el 14 de març i va reptar a l'oposició a quantificar les seves propostes.

La manifestació dels pensionistes va estar precedida pel anunci de Sánchez de tornar a la vella fórmula d'actualitzar les pensions amb  l'IPC i crear dos nous impostos, que recaurien sobre les 'transaccions financeres' i la 'banca rescatada', aturar augmentar els recursos del sistema. En vigílies de la manifestació de l'1 de març, Escudero va confirmar que el PSOE estaria en la manifestació de l'1 de març per exigir una revaluació de les pensions del 1,6%, molt per sobre del 0,25% fixat pel Govern. La mesura suposaria incrementar la factura de les pensions contributives aquest any al voltant de 1.800 milions que se sumarien al forat de 19.000 milions de l'any passat. Per demostrar que la cosa va de debò, Lastra, vicesecretària de Sánchez, va confirmar que el seu grup ha registrat una proposició de llei al Congrés que pretén obligar Ciutadans a retratar-, després que la formació de Rivera rebutgés dues iniciatives similars dels socialistes el 2016 i 2017.

DRETS I RECURSOS

Vivim en una societat on gairebé qualsevol cosa que beneficiï a algun col·lectiu amb cert pes passa a considerar-se un 'dret' ja reivindicar-se com a tal per algun partit polític, sent molt pocs els ciutadans als quals els preocupa afinar el concepte i les circumstàncies que permeten fer-lo efectiu. El dret a percebre una pensió contributiva és només un més entre la infinitat de drets reconeguts en la nostra legislació a rebre prestacions de les administracions públiques: sanitat, educació, justícia, seguretat, atur, maternitat baixa laboral, ajudes i subsidis, incapacitat, etc. El problema radica que perquè determinats col·lectius, pensionistes en aquest cas, puguin fer efectiu el seu 'dret' resulta indispensable que les administracions comptin amb recursos detrets via impostos d'altres ciutadans.

Referent a això, convé reconèixer que gairebé tots els ciutadans coincideixen a considerar que la seva contribució a l'Estat de Benestar excedeix en molt els beneficis que reben, i se senten legitimats per protestar pel que fa consideren que s'estan vulnerant els seus 'drets'. No dic que no sigui així en alguns casos però l'afirmació és insostenible per a la societat en el seu conjunt. Mai els ciutadans han rebut més serveis públics i transferències que avui, ia més hi ha una evidència incontestable que les aportacions resulten insuficients per a costejar. En 2016, sense anar més lluny, les AAPP van obtenir recursos equivalents al 37,7% del PIB però les seves necessitats de finançament van aconseguir el 42,2%, i les administracions van haver de endeutar-se per cobrir el forat de 4,5 pp del PIB.

Per comprovar que no estem davant d'una circumstància extraordinària sinó habitual, només cal fer una ullada als comptes públics entre 1995 i 2016. Durant aquests 22 anys, les administracions van registrar superàvits pressupostaris tan sols en tres ocasions (2005, 2006 i 2007) i la necessitat de finançament acumulada durant el període va ascendir a la imponent xifra de 788.051.000. A més, el gruix d'aquesta xifra, 722.036.000, es va acumular entre 2008 i 2016, una indicació inapel·lable que per al conjunt de la societat els beneficis rebuts pels ciutadans en els últims anys han estat molt superiors als recursos detrets per finançar-los.

La principal conseqüència de la insuficiència crònica de recursos de les administracions per finançar els 'drets' durant l'última dècada ha estat l'espectacular augment del deute públic que va passar de 384.662.000 al desembre de 2007-1.144.629 al desembre de 2017, amb un increment de 759.967.000. A més de les conseqüències pressupostàries negatives que pot comportar en el futur la previsible pujada de tipus i el consegüent augment de la càrrega d'interessos, l'elevat deute de l'economia espanyola redueix de manera significativa els graus de llibertat del Govern per implementar polítiques fiscals expansives davant una futura recessió i deixa al Tresor en una situació delicada, a mercè de canvis sobtats en la confiança dels inversors com vam poder constatar amb tota la seva cruesa el 2012. Recórrer a l'endeutament continuat per implementar 'drets' resulta, es miri com es miri, indesitjable i insostenible.

DESIGUAL REPARTIMENT DE COSTOS

Espanya va registrar dues recessions encadenades, 2008-2010 i 2011-2013, acompanyades per una severa crisi financera. Entre 2008 i 2013, el PIB nominal va caure 8,1% i el PIB real 8,0%, i per al conjunt del període 2008-2017 el PIB nominal va créixer 3,1% i el PIB real va augmentar el 3,0%. Les dues recessions van reduir en 3,7 milions el nombre d'ocupats, i tot i que s'han creat prop de 2 milions de llocs de treball en els últims anys, els salaris i condicions laborals d'avui són molt diferents a les de 2017. Els treballadors més joves van ser colpejats amb especial duresa perquè a més de suportar taxes d'atur extraordinàriament elevades van veure interrompudes les seves carreres professionals. A la fi de 2017, l'economia llançava un saldo de gairebé 2 milions més d'aturats que el 2007, i els segments de treballadors més joves segueixen registrant taxes d'atur molt superiors a la ja elevada taxa mitjana (16,6% en el quart trimestre de 2017). Sens dubte, els que van perdre els seus llocs de treball i es van veure obligats a sobreviure amb prestacions i subsidis als desocupats, i fins amb ajudes dels seus familiars més pròxims van ser els grans perjudicats durant aquests anys.

En contrast amb les persones actives, els pensionistes van sortir bastant ben parats de l'envit. Entre 2008 i 2013, les pensions contributives i la pensió mitjana van créixer 8,04 i 18,89 per cent, respectivament, i per al conjunt del període 2008-2017, les xifres van ser 13,40 i 27,92 per cent, amb un augment de la despesa total en pensions del 45,05%. Només cal comparar aquestes xifres amb les variacions del PIB nominal o l'evolució dels salaris per concloure que els pensionistes han estat un col·lectiu privilegiat en comparació amb la sort de la immensa majoria d'aturats i fins i tot ocupats. El Fons de Reserva està ja pràcticament esgotat i per poder pagar les pensions de 2017 i 2018, el Govern ha hagut de suplementar els ingressos del sistema amb dos crèdits pressupostaris de 10.193 i 15.000 milions, respectivament.

Moltes pensions segueixen sent, sens dubte, baixes, com ho són també la majoria de salaris i altres prestacions a Espanya, però si alguna cosa hauríem d'haver après aquests anys és que els 'drets' no poden satisfer indefinidament endeutant. Augmentem impostos o retallem 'drets', aquest és el dilema. Però l'oposició 'sensata' (Podem és plat a part) prefereix seguir jugant a despistar amb els electors. El PSOE es conforma amb apuntar amb l'índex al boc expiatori dels 'bancs', i Ciutadans, el partit que aspira a modernitzar Espanya, s'inclina cap al realisme màgic: proposa augmentar els nostres 'drets' (estendre la baixa per paternitat, establir un complement salarial per a joves, facilitar la conciliació laboral, establir un model d'educació trilingüe, etc.) i baixar impostos (successions, IRPF) al mateix temps. Dimecres veurem si l'oposició s'atreveix a baixar a l'arena o toreja des de l'andanada.