D'un temps ençà constato que en els articles o les presentacions que faig les reflexions sempre van en relació a l'actualitat. És clar que és un fet corrent que es parli del que està succeint, de situacions del present, amb una certa mirada cap al futur pròxim. Però la qüestió de l'actualitat introdueix un element diferencial, una referència al passat, a una mica diferent respecte al que venia succeint. Potser sigui un reflex del canvi d'època en què estem submergits.

Una època marcada per les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació), aquelles que dèiem les noves tecnologies, però que des de fa ja uns anys són tecnologies actuals.

En aquests temps marcats per la immediatesa de les comunicacions i dels intercanvis, sembla que les definicions i les respostes a tot tipus de situacions, incloses les de caràcter personal, hagin de ser també immediates. En sintonia amb això, la millor qualitat que pot tenir una resposta o una definició és que sigui ràpida, i si és breu llavors ja dues vegades bona.

Aquesta immediatesa en les respostes i en les definicions no permet pensar, i ens deixa exposats a no atendre ni tenir en compte la complexitat d'algunes situacions de la vida. Hi ha un temps que és necessari per poder pensar, per poder connectar amb el propi, per poder associar. Fins i tot un moment per no saber, el de la ignorància que posa en marxa una interrogació, una recerca.

En aquesta línia semblen inscriure la multiplicació i la proliferació dels protocols de gestió i funcionament en institucions, organismes i serveis en els àmbits de salut, d'educació i el social. Uns protocols que sembla que el benefici que proporcionarien és assegurar el caràcter objectiu de la intervenció, del procediment, i el seu caràcter asèptic, és a dir, neutral, fred i sense passió segons la definició del diccionari. Fa l'efecte que el millor que es podria dir d'un professional és que va actuar seguint el protocol. Cal destacar també que el compliment del protocol eximeix de responsabilitat al professional i el protegeix a nivell legal.

Ningú posa en dubte que calgui establir protocols en tant que són un instrument, un recurs necessari i convenient en alguns àmbits i situacions. Ni que hagin de ser periòdicament revisats i contrastats en funció de les experiències de la seva aplicació. El problema rau en la multiplicació i la proliferació d'aquests protocols, si obligat compliment, i en la sobrevaloració dels seus mèrits i virtuts.

En el camp de les ciències humanes o ciències socials, el factor subjectiu sempre està present, tant del costat del professional com del costat de l'usuari o beneficiari.

Els protocols no poden ni han de substituir altres formes de procediment i d'intervenció, aquelles que són guiades pel saber i l'experiència de cada professional, i que inclou també a la intuïció professional, la que ve amb els anys d'experiència. Parlar de cada professional és fer un reconeixement d'una pluralitat i una riquesa de concepcions teòriques i tècniques, les que cada professional sustenta des de la seva ètica i des de la seva llibertat d'elecció.

DIVERSITAT

Les intervencions i les actuacions dels professionals de la salut, l'educació i de l'àmbit social han de tenir en compte la particularitat de cada persona i de cada situació. La diversitat de les persones i de les famílies són elements de la riquesa humana, de la gran varietat de formes que adopta la subjectivitat humana i de la seva immensa complexitat. Tenir-ho en compte és el que permet arribar a saber ia comprendre els problemes i les necessitats de la població. Una cosa que requereix temps, coneixement i reflexió.

En l'actualitat s'ha anat imposant un ideal d'objectivitat com a sinònim de veritat, de saber veritable. Un saber que exclou la dimensió subjectiva inherent a la nostra condició humana, que remet de forma simplista a una dimensió biològica de l'humà. Aquest ideal d'objectivitat és també objectivant, col·loca l'ésser humà com a objecte: objecte d'estudi, objecte de protocol, objecte a classificar, objecte del mercat. Un ésser objecte que ha de respondre a determinats patrons de normalitat objectiva, sota pena de ser classificats com patològics.

Una mostra d'aquest funcionament el podrien constituir els anomenats frikis o friquis, paraula que recull el diccionari de la Reial Acadèmia i defineix com extravagant, rar o excèntric. El que podrien ser considerades formes de subjectivitat particulars, diverses, com a part d'aquesta gran varietat humana, sembla que poden ser normalitzats només al preu de ser etiquetats d'alguna manera.