Els atacs a la llibertat d'expressió no cessen i l'aplicació de la llei Mordassa potser és la seva expressió més extrema, però van més enllà d'això. Es posen de manifest igualment en la creació de tendències i estats d'opinió que promouen l'escàndol i l'anatema com a reacció "normal" a situacions d'allò més corrent. Això és una conseqüència lògica de la tirania creixent del pensament políticament correcte que amenaça les paraules i expressions més quotidianes, de manera que fins i tot de la mateixa llengua, la llengua en què naveguem tots, es fa motiu d'escàndol.

Així per exemple succeeix que a la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua rebin demandes en què se'ls exigeix prohibir determinades paraules, expressions o usos lingüístics perquè semblen ofensives als demandants. Pel que sembla és una cosa relativament freqüent encara nou. Fa poc volien acabar amb un refrany: "pa amb pa, menjar de tontos". No és broma, 4.200 forners van signar una petició dirigida a la RAE i l'Institut Cervantes perquè el refrany fos retirat de manuals i diccionaris.

Els acadèmics van respondre que és obvi: ells no poden prohibir un refrany, ni una paraula, ni una significació, la llengua parlada va pel seu compte, "és producte de la creativitat dels parlants al llarg del temps" van dir.

L'acadèmia no pot prohibir un refrany ni ho pretén, però la pressió de la correcció política és incessant i corrents dominants d'opinió sí que poden inhibir la llibertat dels parlants.

Avui en dia massa persones i col·lectius es creuen amb el dret a exigir la prohibició dels acudits que prenen algun tret amb el qual s'identifiquen com a objecte de broma - professions i oficis, religions i creences, gèneres, estat civil, llengües i accents, llocs de naixement, mort i malalties, eleccions sexuals, edat, etc- consideren aquests acudits ofensius per a la seva persona i aquesta ofensa és per a cada un de lesa majestat.

No hi ha dubte que el sentit de l'humor de cadascú pel que fa a si mateix dóna un índex de l'equilibri de la seva salut mental i de la seva intel·ligència; no hi ha dubte tampoc que el còmic de l'acudit sempre serà agressiu i transgressor.

I què? Què té de dolent? El resultat d'aquesta agressivitat o aquesta transgressió produeix rialles, sembla una bona destinació per a aquests humors.

Si a algú li interessa el tema trobareu totes les claus a 'L'acudit i la seva relació amb l'inconscient', Freud no s'està de il·lustrar-ho amb alguns molt bons acudits de jueus.

Per descomptat que hi ha acudits que em semblen repugnants, però si a altres auditors els fan riure,quina raó valdria per imposar el silenci on els altres troben rialles? Quin mal fan les rialles?

AUTORITAT

Qui té autoritat per decidir què ha de fer riure i què no? Els ressorts de la comicitat són particulars per a cada subjecte, no són universals, no poden ser-ho. Pretendre que a tots ens faci gràcia el mateix o que hagi determinats assumptes que no ens la facin és una pretensió totalitària, arrasadora de les diferències que ens fan humans. Això no treu, és clar, que hi hagi una enorme casuística de temes graciosos en comú encara que el mateix acudit farà gràcia sempre a cadascú pels seus propis ressorts inconscients.

Hi ha gent a la presó o amenaçada amb presó perquè la llei no admet bromes en públic sobre una àmplia varietat de temàtiques que, no hi ha més que veure-ho, proliferen dia a dia per la pròpia lògica de l'assumpte. La correcció política és per la seva pròpia naturalesa invasiva, crea nous límits a mesura que avança. Travessa sibil·linament la frontera entre el públic i el privat i no és estrany llavors que també en l'àmbit del privat estigui aguaitant la passió per prohibir.

Així, en situacions socials, pot succeir que algú exigeixi no fer acudits amb "això" posant-se, d'aquesta manera, en posició de censor del grup.

Òbviament el context hauria de comptar i no tot acudit és oportú en qualsevol moment i circumstància, però actuar segons això aconsella depèn de cadascú. La cosa és que no hi ha diferència entre la posició subjectiva que exigeix o avala prohibir alguns acudits en públic i la que pretén proscriure altres qualssevol en el privat; la disjuntiva sempre és la mateixa: es tracta en cada cas si el que preval és la llibertat d'expressió de tots, és a dir la de qualsevol, o de si el que impera és la prohibició de temes que fereixen la sensibilitat d'alguns.