'Benvinguda a Montparnasse', benvinguts a l'edat adulta en recerca

|

Benvinguda a Montparnasse


Què li passa als joves? Aquesta pregunta se la fan des de sociòlegs fins filòsofs i, com no, el món del cinema. Des de la nova comèdia americana de Judd Apatow fins a la recent Greta Gerwig amb 'Frances Ha' i fins i tot amb 'Lady Bird'.


La francesa 'Benvinguda a Montparnasse' de Léonor Serraille beu completament d'aquesta última. Sense caure en dramatismes, ni en l'exageració sexual d'Apatow i amb una imatge menys estilitzada que Gerwig. Però sí que beu una mica d'aquesta imatge una mica bruta que persegueix la protagonista és el seu esdevenir i en el seu vaivé existencial.


No és conscienciosa, no tracta de tenir cap pes intel·lectual, sinó retratar una edat adulta perduda. La que comença als 30 i s'ha adonat que mai ha fet molt de profit gairebé per inèrcia, pel deixar-se portar ja sigui per la societat o per alguna parella possessiva en què alguns cauen per aquests ideals d'amor estable.


Serraille no tria a una protagonista que caigui bé a l'espectador, per a res. Paula, notablement interpretada per Laetitia Dosch, és una jove ni-ni que ni tan sols sap que ho és i que a través de les mentides i un caràcter marcat i directe s'ha d'enfrontar al món real quan ho deixa el seu xicot i exprofessor de literatura.


Acompanyada d'un gat que no roba protagonisme a la protagonista, Paula sent el rebuig, i va d'un costat a un altre tractant de buscar un lloc on ser acceptada, pel sol fet de ser acceptada. Però el món és tot un lloc nou per a ella, se sent perduda, no sap on anar si no és mentint, fent veure que sap del que parla, quan no té idea absoluta. I la càmera així ho demostra.


La decisió de Serraille de filmar a Paula anant amunt i avall, veient com es es mou a batzegades a costa de prova-error ajuda a que l'espectador es fiqui en aquesta pel·lícula en la que constantment passen coses que per molt insignificants que semblin ajuden a , a poc a poc, anar situant la protagonista en aquest món.


És una d'aquelles "pel·lícules de la vida" però en la qual passen coses, en què la directora i coguionista, fa succeir accions, trobades, mirades, treballs, un darrere l'altre, i tot suma, fins arribar a un final que per molt explícit que sigui, flueix de manera natural. Perquè l'espectador arriba allà de forma orgànica, acceptant que és una ficció i potser succeeixin coses molt fàcilment, però possibles i explicades a través d'un humor de somriure i aconseguint que l'espectador comenci odiant a Paula i després, com a mínim, acabi comprenent- d'alguna manera.


És cert que 'Benvinguda a Montparnasse' no és d'aquestes pel·lícules que marquen a un i ni tan molt menys formarà part de la Història del cinema, però la bona execució guió, direcció i actuació fa que tot encaixi, donant fluïdesa a una pel·lícula que deixa a l'espectador entretingut i portant-se una lleugera visió de la vida dels 30 i del món en què pensar, ni que sigui una estona i de manera superficial.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH