I això com s'ho explico al nen?

És aquesta una pregunta que tot pare i tota mare s'ha fet en algun moment. Revela la intensió d'explicar una cosa que els pares consideren que el nen ha de saber o que té el dret de saber.

De vegades és una manera de dir el contrari, de fer notar que és impossible fer-ho, com una forma  d'impotència davant semblant tasca. Però quan es tracta d'una pregunta sincera, d'una interrogació dirigida a si mateix oa la parella, sol ser l'inici d'una reflexió sobre una qüestió que no és evident. En aquesta època en la qual la banalització abunda, que uns pares donin transcendència a una situació complexa és una cosa que cal ressaltar i valorar. Perquè la pregunta part del reconeixement que això que es vol explicar té transcendència per a la vida del nen.

Aquesta pregunta sol produir-se davant situacions de la realitat personal, familiar o de l'entorn social que afecten o interessen el nen, que tenen una rellevància, i que la tenen per a  l'adult que l'ha d'explicar i per al nen que l'ha d'escoltar. El mateix fet de tenir una conversa sobre qüestions transcendents amb un nen ja comporta una complexitat.

Explicar no vol dir donar informació, sinó fer saber a un altre. En aquest context el definirem com una forma de transmissió de saber que va lligat a sentiments i vivències.

Sovint el que es vol explicar és una cosa de la que el nen ja té alguna informació o alguna intuïció.

Quan els pares expliquen, quan parlen sobre el fet o la circumstància, ho fan des de la seva pròpia lectura, des de la seva interpretació subjectiva. No només li posen al nen en coneixement sinó que li estan transmetent elements de referència per a la seva interpretació i comprensió. El mateix acte de la conversa transmet el desig dels pares de fer-li partícip, de tenir-lo en compte com a subjecte amb dret a saber i amb capacitat per a comprendre.

La pregunta de com explicar moltes vegades és deguda a la naturalesa d'això que es pretén explicar, com són circumstàncies de la vida que són doloroses, que impliquen perdudes o canvis que tenen una afectació sobre un mateix i sobre éssers estimats. "Com de diem que ens anem a separar?" "Com li parlem de la mort de l'avi?" Per als pares haver de transmetre qüestions que generaran un impacte subjectiu en el fill no és tasca fàcil ni grata. Saben que li produirà dolor, tristesa, frustració, malestar, disgust o altres formes d'afectació. És una funció que els pares han de fer tot i el cost personal que suposa, una obligació dolorosa a complir, però també necessària com a part de la cura al fill. Per això no és estrany que se senti temptacions d'evitar dir-ho, sigui per intentar protegir-se del dolor que genera el pare o la mare, sigui per protegir (sobreprotegir en realitat) al fill d'una afectació. Però no són les paraules les que provoquen el dolor sinó les situacions.

Les paraules no són el problema sinó un recurs, un instrument per comprendre i per assimilar situacions de la vida.

En aquesta època en què vivim se sumen altres circumstàncies i fets que vénen de la societat, successos commovedors que d'una forma o una altra acaben arribant al coneixement dels nens. En l'època de la comunicació és molt difícil que els nens no rebin informacions de tota mena, però sobretot imatges explícites. Successos molt impactants, imatges crues, dures, eloqüents, que es difonen per mitjans i xarxes fins arribar als nens. Successos i imatges carregades de violència i agressivitat que marquen un abans i un després en la cosmovisió de l'infant. ¿Com explicar a un nen allò per al que l'adult no troba explicació?

Més que d'una explicació acabada que respongui les preguntes fonamentals i en permeti la comprensió, es tracta d'adreçar-se al nen per posar paraules al que succeeix, per compartir amb ell el neguit que produeix, les preguntes que desperta però que no tenen resposta. Més que d'una qüestió racional i argumental, es tracta d'anar al bàsic, al seu significació simbòlica i emocional, a reconèixer en paraules això que es veu a les imatges. Els nens solen fer preguntes i comentaris que són el millor peu per iniciar una conversa. És l'ocasió perquè els pares mostrin la seva disposició a parlar amb ells i d'això, per posar l'accent en la transcendència que té. Converses a reprendre ia continuar en altres moments, encara que de vegades sigui en forma d'un recordatori puntual, d'alguna associació que fa el nen o el pare.

Un aspecte fonamental és l'adequació a l'edat ia les característiques personals de l'infant. És fonamental perquè pugui assimilar i comprendre, però també per protegir-li, per posar un límit sobre el que no li correspon saber. Per exemple, en el cas del ramat caldrà posar l'accent en l'agressiu més que en els aspectes sexuals, que no formen part de les experiències infantils. Parlar de l'abús, de la intimidació, de la importància de respectar l'altre quan diu que no, i portar-ho al terreny de les experiències quotidianes de l'infant, siguin reals o suposades. El coneixement que els pares tenen del seu fill ha de servir per adequar les formes i el fons de la conversa a les característiques personals de l'infant.

Que el nen pugui comptar amb la paraula i l'escolta dels seus pares és un recurs que li servirà durant la infància, i també en l'adolescència. Un recurs que l'ajudarà a poder elaborar i processar aspectes complexos de la vida, si pot assimilar-los, a apropiar de les seves vivències, a trobar contenció i acompanyament. En anar construint aquests espais de paraula en el vincle amb els seus fills al llarg de la infància, els pares estan establint les bases per a la seva continuïtat en l'habitualment més virulenta adolescència.