Una nena petita, al voltant dels dos anys, cridava desaforada. El seu pare: "No vols venir amb nosaltres? Doncs ens anem". Li va donar l'esquena i va començar a allunyar-se enfilant cap a un carreró proper; portava de la mà un nen una mica més gran, potser de quatre, que avançava reticent amb el cap tornat cap a enrere. Els dos nens havien estat jugant pujats a un pedestal d'una barana i el xaval havia baixat d'un salt quan el seu pare va dir que marxaven. La nena, massa petita per salvar l'obstacle com el seu germà, es va negar a anar amb el seu pare i va començar a cridar que volia a la seva mare, mare que no es veia ni al nord, ni al sud, ni l'est ni a l'oest de la plaça. Quan el pare es va girar com per anar-se'n els crits van virar a plor i van anar pujant en un crescendo enrabiat que va omplir el lloc.

En un moment el pare va detenir la seva marxa, va tornar cap a ella i li va preguntar -una altra vegada- si no voldria anar amb ell, els crits van augmentar, es va deixar caure, desesperada, el pare va semblar desesperat també i jo me'n vaig anar seguint el meu camí.

Li hauria dit que no li preguntés més, que ordenés -prenent el comandament i posant ordre en aquell caos- que l'aixequés agafant amb fermesa i suavitat, l'abracés estretament i li digués que no. Que anava amb ell, que s'anaven tots tres, mare no estava aquí i que anaven a veure-la de seguida, aquí a una estona, a la tarda o quan fora. Que la mantingués abraçada, bressolant una miqueta, achuchándola, sense donar-li ni demanar-li explicacions i que li donés temps a recompondre, a trobar el consol i la calma, o al revés, qui sabrà què va primer.

Després li hagués explicat -sembla mentida que calgui explicar alguna cosa així- que una nena de dos anys, de la mateixa manera que no ha adquirit encara la destresa física per sortir per si mateixa de les d'ara, no té criteri tampoc per prendre una decisió com aquesta , que no pot tenir-lo perquè no té ni la capacitat intel·lectual ni el coneixement del món necessaris per prendre-la. I que això no la disminueix ni la perjudica de cap manera.

Sí que la perjudica, en canvi, atribuir-li la capacitat de prendre una decisió l'abast no pot comprendre ia més fer-li pagar les conseqüències per això -què ensurt, quina desesperació, quedar-se ancorada aquí, sense poder sortir, mentre el pare es va amb el seu germà i la deixen sola, diminuta a la plaça que li sembla enorme... - el que passa llavors és que la nena es desorganitza, retrocedeix en les seves adquisicions i explota en una rebequeria que els deixarà a tots esgotats.

Hi ha un moment en l'evolució de cada xiqueta i de cada xiquet en el qual les rebequeries són una expressió comuna enfront d'alguna frustració. Sabem que les frustracions formen part de la vida i que poden donar-se en qualsevol àmbit, el subjecte es topa amb una impossibilitat que li confronta amb la seva petitesa: una negativa enunciada, una tasca que no arriba a realitzar correctament ... i no convé ni espantar-se ni enfadar-se davant d'una rebequeria perquè en fer-ho contribuirem a que la criatura s'espanti i s'enfadi de manera especular. Encara que hi ha persones adultes propenses a expressar la seva frustració fent rebequeries, el més comú en anar creixent és també anar madurant de manera que es trobaran altres vies per manejar-se amb les inevitables frustracions que depararà el futur. El cas és que hi ha rebequeries que, potser, podrien no haver-se produït.

Què hauria passat si en lloc de "No vols venir amb nosaltres? Doncs ens anem" el que s'hagués formulat hagués estat "No pot ser el que vols, ens anem?" Què hauria passat si en aquell instant l'hagués agafat amb fermesa i suavitat i li hagués explicat que veurien a la mare de seguida, o dins d'una estona, o...?

El que relato és una escena comuna que qualsevol haurà vist en mil versions semblants i és un producte net del lloc que va ocupant la infància en la nostra cultura, probablement coherent amb la infantilització creixent de la ciutadania adulta.

La ignorància del que caracteritza el infantil s'expandeix com taca d'oli i promou, per exemple, que aquestes mateixes criatures a les quals es tracta segons el principi "els seus desitjos són ordres per a mi" fent-les carregar així amb decisions impossibles siguin -cada vegada més- excloses de llocs socials com hotels o restaurants - reservats a adults- perquè resulten insuportables en la seva falta de maneres.

Educar requereix la presència i la paraula dels adults i requereix també coherència entre una i altra. Pensar -o més aviat creure- que els nens i nenes aprenen "naturalment" és com creure que l'educació ve gravada en el codi genètic de cadascú, si això fos cert no es produirien escenes com la relatada, ni hauria necessitat d'excloure'ls de àmbit algun perquè sabrien comportar-se adequadament en societat, el que tothom sap que no es compleix.

Ben mirat no és estrany el que passa ja que és coherent amb la preferència, també creixent en la nostra cultura, per anteposar les creences de cadascú als sabers compartits. Un perill.

ARCHIVADO EN |

educación