L'adolescència, una breu etapa

No és infreqüent que pares d'adolescents i d'infants manifestin la seva inquietud i els seus temors respecte a aquest moment de la vida dels seus fills. Tractant de treure una mica de ferro a la qüestió, sòl dir que l'adolescència només es passa un cop a la vida i que té un final. Si bé el primer és una obvietat, el segon requereix una argumentació.

De l'adolescència se sol dir que se sap quan comença però no quan s'acaba. La certesa de l'inici ve determinada per un fet biològic, maduratiu, que és l'aparició dels caràcters sexuals secundaris. Això marca amb claredat el final de la infància. Alhora marca també l'inici de l'adolescència, que són les transformacions psíquiques i socials que s'articulen amb les biològiques-corporals.

Sobre el final de l'adolescència hi ha un ampli ventall d'opinions i certa controvèrsia.

Tant l'Organització Mundial per a la Salut (OMS) com Unicef (ONU) la situen entre els 10 i els 19 anys, definint l'adolescència com la segona dècada de la vida. Argumenten que així poden reunir dades basades en l'edat que els permetin analitzar aquest període de transició a nivell mundial. Així salven l'escull de la gran diversitat de cultures, en algunes de les quals la majoria d'edat se situa per a les nenes als 9 anys. És doncs un criteri fonamentalment operacional.

Però aquesta definició purament cronològica ens allunya del context bio-psico-social que caracteritza i dóna especificitat a l'adolescència. Des d'aquesta concepció, l'adolescència és bastant més que una transició de la infància a l'edat adulta. És un moment en el qual tenen lloc processos de gran transcendència i de molta intensitat, sobretot per als adolescents però també per als seus pares. Abans de trobar-se a si mateix, l'adolescent ha d'anar buscant el "si mateix", fent una construcció personal a través del vincle amb els seus pares i dels vincles en el social.

L'adolescent busca els altres, mira els altres, els necessita per poder saber de si mateix, per reconèixer-se en els altres i per ser reconegut pels altres. És en aquesta dinàmica caracteritzada per assemblar i per diferenciar-se d'altres que l'adolescent va descobrint / construint el seu ésser, posant en joc el seu desig i sabent del seu propi desig.

Els pares es veuen immersos en aquests processos de canvi i de transformació, en els quals no només han de suportar sinó que també han de participar activament des de la seva funció formadora. L'adolescent necessita dels seus pares per la seva construcció personal. Uns pares que puguin escoltar, mirar i suportar les actuacions i les escenificacions que solen fer els adolescents sense estar reaccionant o responent al mateix nivell. Tenen una funció de contenció d'emocions i de situacions, la qual cosa inclou la contenció dels propis pares. No és tasca simple.

L'adolescent posa a prova a l'adult, particularment als seus pares, en un intent de diferenciació com a part de la recerca d'una identitat pròpia: sondeja i mina la seva consistència, qüestiona la seva coherència, ataca als seus ideals, competeix i rivalitza, etc.

Una funció parental fonamental és la d'enunciar i sostenir una llei que promogui algunes renúncies i límits. Una llei que faci un ordenament, que faci de regulador i de referència per a l'adolescent. Una llei que no sigui oposada al desig sinó que s'articuli amb ell, que s'uneixi a ell. Una llei que deixi clar que no tot és possible, ni està permès, ni es pot fer qualsevol cosa. No es tracta de fer teoria ni d'apel·lar a un ideal universal, sinó de transmetre aquesta llei que està present en la vida dels pares, que la tenen incorporada i que els fa de límit i commina a renúncies, però que també els habilita per funcionar atenent al que desitgen per les seves vides. Aquesta llei parental permet donar significació, atribuir cert sentit a les actuacions de l'adolescent, incloses les transgressions. Si no hi ha llei no hi ha transgressió.

En arribar als 18 anys hi ha una altra llei que comença a operar, la llei de l'ordenament polític i social. L'adolescent esdevé adult davant seu, un ciutadà lliure amb els seus drets i les seves obligacions. Té dret a votar els seus representants polítics i és lliure de moure per on vulgui sense necessitat d'autorització. Això no és una cosa que els pares atorguin o treguin, no té a veure amb l'ordenament familiar sinó que és una relació directa amb l'ordenament legal i social. Tampoc és una cosa que respongui a la subjectivitat de l'adolescent, a com es senti o com es representi a si mateix.

Ser adult davant la llei té també una dimensió simbòlica, psíquica, que introdueix una diferència respecte a l'adolescència. Planteja decisions i conflictes, reptes, exigències i oportunitats que són noves, que són les pròpies de l'etapa adulta. És un moment de recerca en el social, d'anar construint un lloc en el social, d'anar assentant els fonaments d'un lloc en funció del seu desig i de les seves possibilitats. Un moment d'experimentar en el social, d'exploració, de recerca, de descobrir per si mateix com és el món que l'envolta.

Des d'aquesta dimensió legal i simbòlica dels 18 anys marquen la fi de l'adolescència. A diferència del concepte operacional de les organitzacions mundials, aquest final es sustenta en un concepte social, cultural i psicològic. Considerar un final de l'adolescència en aquests termes té conseqüències en la manera de comprendre els llaços paternofilials i de conceptualitzar el moment vital. També els té a nivell de la pràctica clínica en salut mental. Considerar la problemàtica i els símptomes d'un jove de 20 anys com els conflictes d'un adolescent és una cosa molt diferent a considerar que és un adult que té conflictes com a adult, encara que els símptomes remetin a problemàtiques anteriors.

No és un adolescent que segueix bregant amb els conflictes de l'adolescència, sinó un adult que ha de resoldre els conflictes de l'adolescència i els nous reptes de l'etapa.

En l'època actual hi ha molts joves que continuen convivint amb els seus pares durant la dècada dels 20, fenomen que respon als canvis en els llaços paternofilials ia les condicions socioeconòmic-culturals en què vivim. Són adults que conviuen amb els pares, que depenen en diferent mesura d'ells, però que són lliures de marxar quan vulguin. Aquest fenomen no s'explica només per la implicació del jove, sinó també perquè hi ha pares que així ho desitgen, que accepten aquesta situació, i que troben una satisfacció en això.

Prenent els canvis puberals com a inici de l'adolescència, i la majoria d'edat legal com el seu final, l'adolescència és l'etapa més breu de la vida.

Breu però intensa, breu però fundant de l'estructuració subjectiva, de la construcció personal amb la qual recorrerà la seva adultesa.