La veritat no importa

Va succeir fa unes setmanes, cada dia ens assabentàvem d'un nou currículum acadèmic minvant, el que va provocar un gran escàndol, cosa lògica, ja que regalar i obtenir títols així és una mostra més de la creixent desigualtat que es va imposant.

Es va assenyalar ja llavors que la màniga ampla de les universitats les feia co-responsables del frau. Una resposta recurrent d'aquestes, un cop descobert el pastís, va ser atribuir l'error a un error de transcripció o un malentès.

Els i les responsables de les universitats semblen seguir l'exemple d'aquell cacau dels còmics que, interpel·lat per la guàrdia civil a flagrant comissió de robatori d'un bell porc, obria uns ulls com plats mentre clavava una manotada a l'animal, com qui aparta 1 mosca, cridant "fora, fora, fora bestiola...!". Vaja, que ni idea tenia el pobre lladre de caminar trastejant al porc, igualet que cadascuna d'aquelles persones involucrades en el lliurament de títols i que, ni idea escolti.

Que ni idea ha estat també la justificació d'uns i altres pel regal. Escolti, què jo he fet el que em demanaven, res més.

I no se'ls ha ocorregut que era estrany.

És clar que hi ha gent que es veu tan estupenda que no s'estranya que li succeeixin coses meravelloses; precisament per això: sent gent tan estupenda, com no van a trobar privilegis, regals, prebendes i facilitats que el comú de les persones no mereix?

Aquesta és una possibilitat: s'ho creuen.

Mal assumpte, perquè per creure una cosa així cal ser:

a) molt innocent - i en l'edat adulta la innocència és tonteria-

b) molt pervers, ull, en l'estricte sentit psicoanalític del terme: "ja ho sé, però tot i així...". Aquest aforisme lacanià és segurament incomprensible dit tal qual, però es fa intel·ligible si posem paraules sobre els punts suspensius, per exemple: "em passo la llei per aquí". En això rau la perversió, en l'assumpció que les lleis regeixen només per als altres.

Ara bé, els màsters regalats no són flor d'un dia, ni sorgeixen del no-res. La impostura ve de lluny i qui tingui memòria pot explicar una llarga història de falsos titulats, un degoteig incessant al llarg dels anys: des Roldán, un precursor que es deia enginyer, fins Puigdemont, suposada llicenciat en periodisme, Joana Ortega, falsa psicòloga, Elena Valenciano llicenciada en dret sense ser-ho o Patxi López enginyer industrial ful, hem tingut notícia al llarg dels anys de falsos advocats, metges, pedagogs, infermers, veterinaris, economistes, etc* , sense conèixer mai dimissió per aquesta causa, no diguem un cessament.

D'altra banda, i fins on jo sé, mai s'ha donat el cas d'un col·legi professional que hagi dit ni piu a propòsit de qualsevol de les falses titulacions publicades. Casos flagrants d'intrusisme no han merescut mai una presa de posició pública desqualificant la impostura i en defensa dels drets dels seus col·legiats.

Per lamentable que sembli no és d'estranyar, les juntes de govern han obrat en perfecta sintonia amb el consens social, de manera coherent amb la veritable consideració que es dóna a l'engany i a la mentida en la nostra societat: escarafalls i escàndol sense més, és a dir sense cap conseqüència, ja que, de fet, no se'ls dóna importància.

Si la tinguessin la ciutadania distingiria, per exemple, entre fets i opinió i no tindrien carta de validesa les fake news -aquestes sí una novetat dels nostres dies- que tot i portar la seva falsedat en l'enunciat han pres carta de naturalesa en la forja de l'opinió pública. Com és possible que la societat admeti fake news? Doncs per el mateix: "ja ho sé, però tot i així, em passo la veritat per aquí".

Tampoc el comptable queda fora de perill i es fan jocs malabars amb els números, per més que aquests no siguin interpretables com ho són les paraules: sumar dos més dos dóna sempre quatre, mentre que "amor", "democràcia", "transparència", "tolerància", "respecte", etc. adquiriran sempre significacions diferents depenent del context i del subjecte.

Però ni així, fins i tot les xifres perden la seva significació i es perverteix el seu sentit quan se sosté, per exemple, que un 47% de la població representa el 100% de la mateixa, és el mateix que dir que una part és igual a tot.

No es tracta de fenòmens aïllats, cada un d'ells està en estreta relació amb els altres ja que es van formant trames de valors i contravalors que creen opinió, tots i cada un d'ells són una manifestació específica dels vents dominants en el discurs social : el nexe entre tots, allò que els vincula és el menyspreu per la veritat i la impunitat de la impostura. Les conseqüències de tot això estan per veure, però el panorama s'anuncia tenebrós.

* Per saber més només s'ha de clicar a google "titulacions falses de polítics", la llista és llarguíssima.