La construcció de la tendresa (i els efectes de les seves falles)

Quan la mare d'un nadó de dos mesos ingressat en un hospital de Barcelona per efecte de les ferides que per intentar calmar-lo li va provocar el pare diu d'aquest que no volia fer-li mal sinó que el que va passar va ser efecte de l'estrès provocat pel plor de el seu fill no diu cap tonteria ni ha d'estar per això justificant l'agressor. Està dient una possible veritat, pot haver-hi també altres raons, que molts de nosaltres, professionals de la psicologia, venim dient també des de fa molts anys per explicar algunes de les violències sobre la infància.

I és que el plor és un poderós instrument del nadó per moure en els seus propers l'ajuda necessària. Aquest instrument ve donat per la pròpia naturalesa i quan es produeix posa a l'adult sobre avís que alguna cosa està passant i que per la seva solució ell ha de fer alguna cosa. Això requereix fer una lectura adequada i sentir-se amb ànims per afrontar la cura.

Cal suposar que, en general, el que mou en un el demanat de l'altre que s'expressa en el plor és empatia i compassió. El plor del nadó remou en cada un la seva pròpia manca i fragilitat i ens predisposa a l'ajuda. Però no només això. També genera angoixes davant el desconeixement de les causes o davant la impotència per resoldre-si és que les suposem.

Aquestes ansietats formen part de la història de cada subjecte i s'inscriuen en el registre del que és humà de tots nosaltres. No totes les persones responen igual. Molts van ser capaços de suportar el dolor del seu nadó i el que el plor a ells els provocava sent aquest sentiment el desencadenant de la recerca d'ajuda. Altres van sucumbir davant l'angoixa i incapaços de contenir el seu dolor no van poder contenir el de l'altre que li reclamava cura i calma i van respondre inadequadament tenint això efectes que fan mal variats en quantitat i qualitat. Cal un temps per aprendre quan el plor és pels còlics, les dents que neixen, el sentit que els fa mal, la fam o qualsevol altra raó. Genera moltes vegades forts sentiments d'impotència i respostes ferides i feridors per al nadó.

Aquest és l'estrès de què parla la mare del nadó de dos mesos ingressat pels efectes la discapacitat del pare per entendre i atendre adequadament al fill. Encara que costi considerar-ho així, les ferides infringides no tens necessàriament a veure amb desamor cap al fill sinó amb incompetència per a la cura del mateix.

Quan passa això el plor del nadó que espera consol esdevé un instrument perillós que es torna contra ell obtenint violència i desemparament.

Potser el plor del nadó mogui en el pare les petjades d'una vivència precoç de desemparament o de no haver estat contingut. El desemparament és efecte de la vivència d'intempèrie.

Una cosa va passar en aquest temps en què s'instaura la tendresa i l'empatia que l'acompanya com a aprenentatge.

La tendresa és la resposta delicada davant la fragilitat de l'altre per efecte de la seva edat, de les seves circumstàncies o només pel fet de ser subjecte estructuralment inacabat i fins i tot inacabable. La tendresa crea l'"ànima" com a lloc primer del subjecte i obre el circuit de l'empatia, el mirament i el bon tracte com a base de la constitució ètica del subjecte o del subjecte ètic.

La tendresa, tot i que s'estableixi primàriament en una relació dual, és un dispositiu social imprescindible que fa del subjecte un subjecte social. La tendresa i l'empatia fan que l'adult s'acosti a una hipòtesi sobre les raons per les que plora el nadó, fa el possible per calmar i es construeix una experiència d'aprenentatge compartit que garanteix l'oferiment dels subministraments que necessita. Aquests són bàsicament tres: abric davant la intempèrie, aliment davant la fam i el bon tracte que és la mirada atenta disposada a la construcció d'un vincle que es basa en el gest i la paraula. Aquesta empatia que garanteix les cures va acompanyada d'una mirada cap a l'altre que el reconeix com a ésser diferent a un. Aquesta mirada garanteix la gradual autonomia del subjecte que és la que anirà marcant les diverses necessitats que sent i les noves maneres d'expressar-les. Requereix de l'adult una predisposició a l'aprenentatge.

Quan fracassa la constitució de la tendresa apareixen les més insuportables ansietats primitives i el subjecte queda a la intempèrie i deixa a la intempèrie a l'altre quan ha de protegir-sent així reproductor d'experiències emocionals molt doloroses.

Quan falla la tendresa no s'instaura l'empatia. Aquesta no és més que la consciència de la fragilitat que compartim com a éssers-en-cal que som i que ens fa receptius a patir de l'altre i ens predisposa a oferir-li ajuda; i també a rebre-la quan la necessitem.

Quan passa una cosa tan dolorosa com és el mal tracte a un ésser especialment fràgil podem directament acusar-lo de malvat, cosa que possiblement faci el jutge o pensar que passa pel cap i el cor d'un pare per a una acció així.

Les explicacions de la mare ens donen una pista. "No sabia que li feia mal, diu, ho va fer per l'estrès del plor." Quan el plor genera una angoixa excessiva sense contenció augmenta el desemparament del nadó i també del que l'escolta; tots dos queden a la intempèrie que és un estat molt primitiu, quan el subjecte requereix de l'altre per sobreviure i no el troba. Quan la mare del nadó compte que el comportament habitual del pare "era normal, era un pare que canviava bolquers, que donava biberons, que es despertava a la nit. Tenia una bona relació amb mi i mai va haver maltractament" potser confirma aquesta idea de la impossibilitat de fer-se càrrec en soledat del nadó que reclama.

Aquesta escena en la qual el pare no pot contenir al seu beu que plora ni pot contenir al nadó que en ell reviu un desemparament originari no resolt és altament commovedora. Tots dos necessiten cures i reparació. Les sancions possibles sobre el pare deuen permetre reparar el dany que va fer el seu nadó i la dignitat perduda en un acte tan rebutjable; però cal pensar també quina manera de reparació requereix el pare perquè aquest buit immens que pot sentir davant la demanda del nen per la seva fragilitat trobi en ell una acollida necessària; això implica reconèixer i acceptar la manca i demanar ajuda i trobar-la.

El que el pare no sap és que quan el seu nen plora plora el nen que hi ha en ell, que no troba consol i és a aquest a qui ataca repetint així alguna vivència precoç d'intempèrie i desemparament. Aquesta experiència precoç de no ser contingut impedeix o dificulta seriosament l'aprenentatge de ser contenidor que és el que necessita el seu nadó quan sent algun malestar. Així és com es produeix la transmissió transgeneracional del trauma. Els efectes de les vivències precoces de desemparament sobre l'adquisició de capacitats per a l'exercici de la paternitat poden ser molt importants i no es resolen amb compromisos socioeducatius ni amb cursos sobre habilitats parentals; requereix l'efectiva experiència de ser cuidat i ser sostingut en l'adversitat i l'acompanyament acurat fet sense prepotència, superioritat ni coerció per algú en qui pugui confiar i amb qui pugui establir algun tipus d'identificació i incorporació d'aquells valors que li van faltar. Aquesta experiència emocional de ser comprès i sostingut en la dificultat és el camí imprescindible per a l'adquisició de les habilitats necessàries per a la criança, entre elles la pròpia contenció davant el dolor i la impotència que provoca el plor del nadó i que mou al pare la seva pròpia fragilitat.

Aquesta forma de maltractament com a efecte d'experiències precoces de desemparament pot ser llegida com una manera de discapacitat i per a la seva solució és necessària la provisió de recursos que limitin tal discapacitat i complementin les capacitats minvades dels pares.

Aquestes situacions que descric són freqüents tot i que feliçment no amb aquesta intensitat. Cada vegada més el desemparament dels fills no és efecte d'un desig de dany sinó d'una incapacitat o capacitat limitada per fer front a les cures tan complexos, intensos i quotidians que requereix un nadó.

A això s'afegeixen els efectes d'unes maneres de vida on cada vegada hi ha menys temps per al gaudi i més adverses són les condicions de vida: sous insuficients, accessos impossibles a l'habitatge, precarietat en el treball, crisi en les polítiques d'ajudes i suports, debilitament de vincles i institucions sostenidores, la tornada d'un liberalisme ferotge i, en molts casos, d'exigències neoesclavitzadores, etc.

El patiment d'aquest nadó és el nostre patiment però ho és també el d'uns pares joves, 21 anys ell, 18 anys ella, desbordats als quals cal prestar més atenció i ajuda.

La tendència a l'escàndol davant aquestes doloroses situacions és d'un fariseisme atroç. Intentar comprendre a qui comet un acte tan inadequat i punible no és justificar les causes però si és el camí imprescindible per desenvolupar polítiques de prevenció i cura en la mancança, també en la manca o capacitat limitada dels pares per a l'exercici de tan important funció com és sostenir la vida del nadó, acompanyar el seu creixement en aquest procés que és passar de la dependència absoluta a la independència relativa. Perquè sempre necessitarem d'un altre i altres necessitaran de nosaltres.

L'obertura d'expedients de risc ha d'anar acompanyada d'un delicat expedient de suports i eliminació dels determinants socials que comporten un augment dels riscos. No sempre és així i sovint més que ajuda s'imposen noves obligacions que no és difícil observar seran difícils de complir.

El realment important és preguntar-nos que ha passat en el subjecte, en la seva constitució subjectiva per no solament no poder contenir sinó, en lloc d'això, danyar en ser fràgil que li requereix ajuda. Com pot viure i en quines condicions rebre ajuda? Aquesta necessitarà sempre, sempre una mirada atenta i compassiva.

El Síndic de Greuges i la DGAIA investigaran on va fallar el protocol. No cal que li dediqui molt de temps a això. Que pregunti als professionals, que pregunti a les famílies. Aquests li diran que el que falla no és el protocol que no és més que un conjunt d'orientacions també fal·libles; que el que falla és una societat i unes formes de vida que és contrària a la persona i a la construcció i la cura dels vincles. I que fallen també les institucions que poden detectar riscos però difícilment fer front amb ajuda real a la precarietat en què moltes persones viuen i que predisposen a l'aparició d'aquests i altres fets altament traumàtics. I que això que tan cridanerament ha passat a aquest nadó i el dolor dels pares i de l'entorn està passant cada dia mes del que se sap i que qualsevol dia pot tornar a succeir el mateix ja sigui amb nadons, amb persones sense sostre, amb gent gran desprotegits o amb els joves vinguts sense adults que els protegeixin i que estan malvivint en barraques o entre matolls a la muntanya Olímpica de Montjuïc o danyant definitiva tot el sistema nerviós i el psiquisme amb la inhalació de cua davant la mirada de moltes persones en el centre mateix dela Plaça de Catalunya a les escales del metro com jo mateix he vist. Podrem preguntar-nos que ha fallat quan passi alguna cosa que passarà? On ens porta tanta mentida i tan alta facilitat per a la sorpresa i l'escàndol?

Hi ha altres maneres també en l'exercici inadequat de la funció paterna. Un d'ells s'està representant aquests dies al Liceu. Madama Butterfly és abandonada pel seu marit, un oficial de marina americà amb qui es coneixen al Japó. Ella ho espera enamorada durant tres anys. Quan aquell torna ella creu que ho fa per retrobar però ell torna amb la seva dona actual per portar-se al fill "i assegurar el seu futur", pel que sembla més prometedor que si es queda amb la mare a qui ell va deixar de prestar l'ajuda necessària per a la criança del fill. Aconsegueix emportar-se'l i el dolor la porta al suïcidi. Violència masclista, aquesta que la dreta que es diu moderada i l'extrema dreta neguen que existeixi. Tot i que la magnífica òpera de Puccini és de fa molts anys el tema de què tracta, la dominació, l'abús i la violència masclista segueixen sent, lamentablement molt actuals. Per la seva solució cal una radical transformació o millor eradicació de molts dels "valors" i estructures en què s'assenta la nostra societat.

Si un cas greu succeït fa anys va facilitar la reflexió i la importància d'establir unes guies de coordinació d'intervencions davant el maltractament tant de bo aquesta sigui l'ocasió per aprofundir en polítiques de suport a la fragilitat i d'acompanyament a les famílies en els avatars de la criança , lluny de la coerció, culpabilització, sospita i maniqueisme que no és estrany veure encara en les pràctiques de l'anomenada protecció a la infància i adolescència.