La influència de Dolto

Es debat a França sobre educació i hi ha qui acusa Dolto de la deriva que ha pres la mateixa en els nostres dies, aquesta deriva que va portant a l'envaniment de la infància.

Si pensem que l'agost passat es van complir trenta anys de la seva mort ens donarem una idea una idea de la influència que ha tingut en la cultura. I la va tenir perquè efectivament va revolucionar el concepte que es tenia de la infància en aquells dies, va acabar amb aquella idea mestra que regia l'educació: als nens se'ls veu però no se'ls sent.

Es podrien dir moltes coses sobre Dolto, aquí assenyalarem només alguna. Potser la seva idea més subversiva sigui la importància central que concedeix al dret de nens i nenes a conèixer la veritat de la seva història, que és també la veritat de la història de la seva família. Donar-los veu per parlar és una conseqüència d'això.

Françoise Dolto va ser coneguda com "le petit dragon" sent "le grand dragon" Jacques Lacan. Va néixer el 1908, va estudiar medicina, va ser pediatre i psicoanalista, una clínica extraordinària i una teòrica valenta i singular.

"Tot és llenguatge" deia, de manera que insistia que als nens cal parlar-des del mateix instant de la seva arribada al món. D'aquesta manera se'ls tracta com a subjectes i se'ls ajuda a construir una imatge de si.

Però no cal confondre - insistia també- els nens i nenes petits, precisament per ser-ho, no coneixen la polisèmia de les paraules i seria un error atribuir-los un enteniment que no posseeixen. Sembla evident, però, que aquesta part de l'assumpte ha caigut en l'oblit en els nostres dies.

Ella ho il·lustra amb un exemple propi, relata que als seus sis anys veia plorar i plorar a les dones mentre sentia dir com a explicació del plor "han perdut el seu marit". La petita Françoise no ho comprenia: "doncs que ho busquin, cal veure què ximples són aquestes dones ...". Tot això succeïa en 1914, "era al principi de la guerra i jo no havia comprès encara que "perdre un marit" o "perdre un fill" volia dir que eren morts. Als nens els passen constantment coses com aquestes" explicava molts anys més tard.

Era psicoanalista encara que ella hagués volgut ser "metge de l'educació" i de fet va obrir la disciplina amb la seva tesi "Psicoanàlisi i Pediatria" que va ser publicada per "du Seuil" el 1971. Si el Gran Drac va influir àmpliament durant vint anys a la intel·lectualitat francesa, el dragonet va influir en la massa de ciutadans, va ser un personatge mediàtic, a la mida dels setanta, que va treballar tota la seva vida i la va gaudir a plaer.

Al final quan va deixar d'atendre pacients privats seguia passant consulta al DASS, l'assistència social: ho feia connectada a una bombona d'oxigen amb una cohort de prestigiosos psicoanalistes asseguts darrere, veient-la treballar, aprenent de la seva manera de trobar-se amb els nens.

No es va lliurar de les fractures institucionals: membre des de 1939 de la Société de Psychanalyse de París va participar en diverses escissions i reagrupaments: el 1953 pertanyia la Société Française de Psychanalyse que es va dissoldre el 1964 per fundar dues noves associacions- Societé psychanalytique de France i École Psychanalytique de France-que van desembocar, al seu torn, a l'École Freudienne de París dissolta també 1980.

Ja es veu, un ritme institucional vertiginós - quatre institucions en quaranta anys- tot i que, per altra banda, no és gens infreqüent donada la inestabilitat congènita del desenvolupament de les institucions psicoanalítiques. La dissolució de l'EFP va donar lloc, en un esclat d'efecte retardat, a multiplicitat d'associacions i grups, tots declarats els autèntics seguidors de Lacan.

Françoise Doltó va mantenir sempre, amb tot, una mirada i un abordatge propis que li van valer crítiques de propis i estranys. Entre octubre de 1976 i octubre de 1978 va sostenir un espai radiofònic: "lorsque l'infant paraît" a France Inter, en aquestes emissions contestava a les preguntes que li enviaven per carta seus oients. Va ser un èxit de masses, com ho va ser de vendes a la posterior publicació de la transcripció de les emissions.

No era la primera vegada que feia ràdio: el 1950 va compartir programa sobre l'educació sexual dels nens amb alguns col·legues a "La tribune de París" a la RTF i el 1968 va contestar a preguntes dels oients en Europe1, aquesta vegada sota el pseudònim de Docteur X. Les dues emissions van estar poc temps en antena, el discurs de Dolto era massa lliure i obert per a l'època.

Aquesta última vegada a France Inter va ser diferent, els temps estaven canviant i la paraula de Dolto va contribuir en molt a canvi. L'èxit extraordinari del programa la va portar a abandonar-lo, no sense sentir-ho, però deia que se li feia incompatible tanta notorietat amb el seu treball com a psicoanalista.

Els nens li escrivien explicant-li els seus problemes, un locutor llegia les cartes i Dolto contestava. D'això s'aprenia, de les seves respostes, de les quals transcendia un respecte immens per cadascú. Parlant-els ajudava en la construcció d'aquest si mateixos que havia de desenvolupar-se en un món d'éssers imperfectes com som tots.

Els tornava una escolta comprensiva sobre el que els angoixava, els proposava una idea de si mateixos com a subjectes de desig i amb dret a defensar-lo. És veritat que ha estat mal interpretada i fins i tot tergiversades les seves teories: el dret a l'expressió del propi desig no exclou, sinó tot el contrari, la necessitat de límits i prohibicions.

Límits i prohibicions que són tan educatius com el necessari respecte per l'alteritat, tot això implica una concepció d'un subjecte responsable, a la mida de cada moment vital, és clar.

A la seva manera de veure l'educació de nens i nenes ha de tenir per objectiu fer d'uns i altres persones autònomes, capaces de desenvolupar-se en el món, el que implica la capacitat de comprendre que l'esmentat món no gira al seu voltant. Que hi hagi pèrdues del seu discurs no és d'estranyar en en el magma de la irresponsabilitat creixent en l'educació de nens i nenes, però això no es pot atribuir al discurs sinó als que ho desvirtuen i el perverteixen escurçant-lo.