El solc "derechito" o la cura com a art

Res més entrar a la consulta, després d'un breu salutació que va voler ser amable, li va indicar que es tombés a la llitera. Així ho va fer. Ell es va acostar, va agafar la cama d'ella i va forçar el doblament pel genoll en què mesos abans havia col·locat una pròtesi. Va deixar la cama en repòs abans de tornar a aixecar-la a l'alçada del seu cap generant, segons sembla, una certa forçament. Amb el puny tancat va donar dos cops bruscs i inesperats a la planta nua del peu d'ella. De la seva boca va sortir una queixa espontània i dolguda, més per la sorpresa d'una acció tan brusca que pel dolor que aquesta li provoqués. O una mica les dues coses. No hi havia en ell cap empremta de mala fe ni intenció de dany però sí indiferència i falta de finor.

- Això està bé. Et pots aixecar -va dir ell amb aquella displicència que no és difícil veure en aquells que han repetit moltes vegades la mateixa acció i no distingeixen el singular de cada acte.

- Si us plau, m'agradaria que em mirés la cicatriu; no sé si s'està quedant bé -encerta ella a dir amb un lleuger temor.

- Això per a mi no té importància -va dir- i la va mirar amb certa condescendència.

Vaig intentar fer alguna cosa per disminuir la tensió i ajudar-lo a ell a reparar unes accions tan inadequades. No ho vaig aconseguir perquè no hi havia en ell la més mínima empremta de tensió ni percepció del malestar que hi havia a nosaltres. Semblava portar llargs anys d'una pràctica rude. Amb el temps potser havia anat oblidant que els genolls són d'una persona. Va proposar nova hora de visita passat un temps. Nosaltres vam sortir desitjosos de no tornar.

Un cop fora comentem i vaig recordar una història de fa molts anys però molt viva en mi perquè, en gran mesura, el que ha passat allà va orientar el meu fer en el futur.

Passejava amb el meu pare pels camps encara en guaret. Ell, com tantes vegades, intentava que jo aprengués els límits de les terres. Mai ho va aconseguir per la meva poca traça. I començava a la vegada a voler instruir el meu germà en l'art de la cura dels camps i el bestiar tal com ell ho entenia. El meu germà estava llaurant. Ens acostem a ell. En un moment de la conversa li diu:

- Fill, aquests "líneos" estan "torcíos". Els líneos són el conjunt de solcs que configuren una zona llaurada o l'ordre en què estan ben plantats un conjunt d'arbres.

- Avui han sortit així, ara ho veig, però és igual, pare - va respondre-. El blat serà el mateix i trigo menys.

- No és igual. El seu és el solc, derechito.

- Per què?

Va pensar durant una estona i amb un aplom producte de la saviesa de moltes generacions tenint cura de la tasca va dir:

-Perquè la terra ho mereix. Perquè qui ho veu gaudeix i perquè no sigui dit ...

Aquesta explicació d'un ecologisme d'hora ens va deixar sense paraules i "el solc derechito" ha passat a ser entre nosaltres el més precís manera d'assenyalar que les coses han de fer-se bé perquè han de fer-se i que estem obligats a cura d'això. La cura, a més de ser una exigència ètica, necessita de l'acompanyament d'una estètica que és la que li dóna el valor d'art. Jo ara li dic l'estètica de la cura. L'ètica de la cura fonamenta la ciutadania i l'estètica que l'acompanya és l'evidència que el que s'està produint és un acte amb dignitat i amb cura. La dignitat no és només un valor cap als éssers vius; ho és també cap el inert i inanimat.

La reixa és el lloc pel qual l'arada contacta amb la terra i la penetra. En els records de la meva infància, la mà de qui llaura el sosté i amb un forçament, només el que és necessari, la remou i la terra callada de guaret comença a parlar i a obrir-se. Genera un onatge que és silenciós i calmat. Si està lluint el sol, les onades brillen i criden a les grues que aletegen joioses de gaudir d'allò que la terra els ofereix. La terra li dicta al pagès la pressió necessària; és ella la que mana Aquest l'escolta i s'acomoda la reixa a la pressió almenys necessària. La força innecessària, també sobre l'objecte, fa malbé. El solc és per la terra, ferida. Aquesta ferida, l'esquerda o l'esquerda és el lloc on després es diposita el gra. De la seva trobada és producte la vida que germina quan la terra acull. El "solc derechito" és l'art i el "cuido" amb què el pagès repara la pressió sobre la terra en calma. És la gratitud d'aquell que sembra davant d'una terra que no reclama arada però que accepta el dolor que és necessari per continuar amb el cicle vital que a tot li és imposat. Fer-ho amb meravella és condició per llimar els efectes del desencontre inicial. De la mateixa manera, treballar sobre el cos quan el subjecte accepta, obrir alguna de les seves parts si la malaltia ho exigeix i la reposició de la salut ho requereix també genera bretxes. Sempre queda una empremta de la ferida. El nostre cos és un mapa amb milers, amb milions d'anotacions que indiquen que s'ha viscut. La ferida sobre el cos és també com un solc. El solc "derechito" també sobre la pell indica que allà hi va haver una violència però qui la va infligir perquè era imprescindible posar cura a l'obrir-la i també al tancar-la. De vegades la paraula és com reixa que obre una bretxa no gratuïta en l'altre. No ha de ferir i si ho fa cal buscar alguna altra o alguna cosa que exerceixi com a bàlsam i sempre l'actitud compassiva que és patir amb l'altre o millor amb el patiment de l'altre sabent que el dolor és d'aquell per no confondre.

L'estètica de la cura és la manera de generar l'evidència i la reafirmació de que el que s'ha fet ha estat amb respecte, donant-li importància no només al resultat del que s'ha fet sinó a la manera adequada amb que això es busca.

També l'arbre pateix amb la poda, encara que sigui necessari. No és igual la manera en què es fa. No ha de gaudir qui talla en cada cop de destral. Ha de sentir el cop, fer-ho amb finor, deixar un tall net, sense estelles i esperar pacient que l'arbre es reposi. Si es busca a google "podar alzines", després d'un detall de les eines necessàries afegeix "és recomanable segellar les ferides amb pasta cicatritzant". No és igual la manera de la poda encara que tingui els mateixos resultats. Cal ser curós i compartir el dolor de cada cop. És així com l'arbre es repara i recupera. Després va bé mirar-lo i veure com la petjada tanca i brolla en aquesta celebració que és cada primavera. El que es perd fa mal. Després, quan qui poda s'acaba i es retira ha de mirar de recollir allò que de l'aire va baixar a terra i apilar amb cura. Per respecte cap arbre ja les seves branques.

Qui varea l'oliva i cimbrea les branques amb la vara no ha de colpejar-les. També deixa una ferida, que ha de ser la mínima i es repara mirant agraït a l'arbre i el do que ens ofereix. Tot el que és cuidat requereix de mà i tracte amable perquè no sempre la cura està exempt de la possibilitat de dany. Per això aquell que té cura ha de saber que els llocs poden canviar demà i esmerçar.

Parlant de les formes en el tracte i la cura, és a dir, en tota acció humana JM Esquirol assenyala: "en les comunitats d'asil, d'hospitalitat i d'amor, les formes són essencials, molt més que les objectivacions com a continguts i estructures ". La forma, si és sincera, que ha de ser-ho, predisposa al fons; entre forma i fons ha d'haver una lògica continuïtat. No és possible una sense l'altra. Quan Sennet, en El Respecte diu que aquest no és només un acte sinó que s'ha d'expressar en una mena de dir "jo li respecte", que no és una cosa que només se suposa, està dient el mateix, que la forma, el dir jo li respecte és el lògic acompanyament de l'acte de donar atenció. Aquestes formes predisposen, faciliten i fan que el tracte sigui mereixedor de ser anomenat art. El pagès que té cura del solc, que tala les alzines, que Varea les oliveres per recollir el fruit d'aquests, l'oliva, fa art si aquest acte ho fa amb cura i amb cura. L'escolta assossegada, la mirada atenta, el tracte amb cura només és art si té cura de les formes perquè aquestes en si mateix ja tenen efecte sobre l'altre i el predisposa a la cura, i més quan en aquest una mica del que es diu i que fa pogués implicar algun patiment o malestar indesitjable però, alhora, inevitable.

Un temps després de succeïda la història amb què inici aquest treball vaig anar al metge per una tos incòmoda posterior a una grip. Li explico les meves molèsties. Mira la pantalla de l'ordinador mentre li parlo.

- Vostè és asmàtic -em diu.

- Ah, sí ? -responc ferit encara amb aquesta identitat que atorga ser asmàtic (essència) a alguna cosa que hauria de escriure com tenir asma (contingència).

-És clar. No ho han dit?

-No, mai i no ho crec.

Passen uns segons.

- Perdoni, m'he equivocat. Li van fer una prova i va sortir negatiu.

- M'alegro, li responc. M'he portat un bon ensurt.

- Segui a la llitera, continua.

-Em trec el jersei i la camisa? - pregunto.

-No cal.

Em sento, s'acosta a mi, agafa la camisa pel coll, la separa del meu cos, introdueix el fonendoscopi i mentre respir amb la boca oberta el mou per la meva esquena. El seu esforç per arribar a la part més llunyana d'aquesta fa que el segon botó de la camisa em pressioni la gola i em molesti. Ho fa sense cap consciència del que està passant. Penso que pensa que em evita el malestar de llevar-me la roba o que ha evitat "perdre" uns minuts del seu escàs temps. Jo, que tendeixo a la comprensió, accepto resignat però sento malestar no tant per les molèsties d'una exploració necessària sinó per les condicions en què aquesta es produeix.

-Està tot molt bé, em diu.

Potser sustentar la cura en una ètica cívica però també en una estètica de les bones formes o de les formes que busquen apropar l'art sigui necessari en un moment com l'actual en què com assenyala Marina Garcés "tot saber es legitima pel seu caràcter instrumental , procedimental i efectivitat suposada". I on sembla que tant és la forma si el resultat de l'acció és l'esperat, gairebé sempre la productivitat.

Reivindicar el solc "derechito", la mirada acurada, el dir prudent, el tracte acurat potser sigui una de les poques maneres d'evitar quedar atrapats en una automatització de la vida que porta a la desubjetivitat de les persones i al tracte basat en protocols infructuosament homogeneïtzadors.

Mentre escric aquestes reflexions llegeixo a El País del 18 de Març que Messi ha estat fortament aplaudit al camp de futbol del Betis per l'afició d'aquest equip andalús que va perdre en la trobada. Aquestes són les seves paraules: "La veritat és que no recordo que un rival em ovacione. Estic agraït per la resposta de la gent. En aquest estadi ens tracten molt bé, més enllà que som rivals". I afegeix al joc i el rival una valoració que només pot fer-la qui sent el seu treball com un art. "Juguem contra un equip que tracta molt bé la pilota, que surt des del darrere i fan superioritat amb l'arquer". Descriu així aquesta manera de jugar en la qual és compatible buscar l'objectiu de ficar la pilota a la xarxa per guanyar el partit i fer-ho amb maneres curosos de tractar l'objecte -el pilota i als que també juguen- imprescindible per fer que la seva tasca sigui reeixida. Potser la combinació de fer gols (objectiu) i el manera de tractar la pilota i als altres (formes) sigui allò que el fa tan singular i estar molt per sobre d'altres que també fiquen gols sense tenir cura de les formes.

L'ètica de la cura i l'estètica en la producció del mateix han d'anar acompanyades. No val la finalitat si els mitjans són inacceptables. Tenim mostres de milers de descuits propis d'una vida trepidant que se'ns imposa i d'uns temps que, com diu JV Foix a "Tocant a mà", són "temps de corredisses i llaurar tort". Sembla que és una imposició que ve de la pressa dels temps i la vertiginositat dels actes.

A la plaça han caigut els pètals de la flor de les pruneres japonees i creen una catifa rosada sota l'arbre; el "arbre de l'amor" o arbre de l'amor està carregat de les seves precioses flors vermelles i els xicrandes verdegen i anuncien la ràpida aparició de les seves flors blaves; el llimoner que podi farà uns 20 dies ja està carregat del que aviat seran les flors del taronger que són previs al fruit.

La ferida dels solcs de la tardor no es veu perquè ja va germinar la llavor i ara estan àvids d'aigua perquè Grane el fruit. El que és cuidat sempre produeix un fruit com a ofrena i reconeixement d'allò rebut. Per al gaudi només es requereix estar atent i celebrar així la mútua gratitud, allò que construeix i reconstrueix el món dins i fora de cada un de nosaltres.