Paraules que s'emporta el vent

Si en alguna cosa ens distingim els éssers humans de la resta dels mamífers és en què parlem. La humanització d'un subjecte és possible perquè se li dirigeixen les paraules que li reconeixen com a tal, per les que li dirigeixen els altres en aquells moments d'indefensió primordial quan la seva dependència dels adults és absoluta.

D'aquesta manera les paraules són el material que construeix el sòl sobre el qual caminem les persones en les nostres relacions amb els altres -paraules que acaricien, paraules que fereixen, paraules que donen seguretat, paraules que la treuen, paraules que declaren la guerra, que proclamen la pau...-. Quan les paraules no se sostenen amb actes aquest sòl es plena de forats i fins pot enfonsar-se amb greus conseqüències per a aquells a qui "la terra se'ls ha enfonsat sota els peus".

Al llarg dels segles la paraula ha tingut capacitat d'acte en les relacions socials. Tenir paraula, mantenir-la, complir amb els termes dels acords acceptats en el propi nom permetia el concepte de paraula d'honor. Les persones valoraven i es valoraven entre si tal com digué valgués.

No vol dir això, per descomptat, que la gent complís sempre amb els seus compromisos, sempre hi ha hagut persones tramposes, vol dir que l'incompliment tractava d'ocultar-perquè era sancionat socialment -tal vegada de manera hipòcrita- amb la desqualificació de la persona mentidera, desqualificació que podia portar-la a l'ostracisme.

Tot això es va acabar, les recents eleccions generals han estat una mostra més d'això.

És cert que el sentit de les paraules, el que adquireix per a cadascú, no és unívoc, que depèn d'un munt de factors i que el malentès forma part de l'estructura de les relacions, però hi ha casos i casos: prometre un ministeri a un partit rival o prometre la independència en data tal són afirmacions que no tenen mil interpretacions possibles i, tot i així, constatem que es fan aquestes i altres promeses, que són aquestes i desgràcies com si res.

Els éssers humans desitgen l'engany, vegem un exemple: No pot ser! No pot ser que sempre arribi tard, no pot ser que em cridi d'aquesta manera, no pot ser que no paguin a temps, etc. Cada un d'aquests enunciats es refereix a fets que, no podent ser, s'han succeït indefectiblement.

Quina funció compleix llavors potser desmentit? Precisament aquest, desmentir la realitat, mentre es diu que una cosa que succeeix efectivament no pot haver passat ens mantenim en una posició d'irresponsabilitat respecte als fets. Si en lloc de "no pot ser" es digués "això no hauria de ser així", "això és intolerable" s'obriria la porta subjectiva per prendre mesures per canviar allò que ens desagrada, ens fereix o ens anul·la.

El lloc de la paraula i el valor que se li dóna ha canviat i hi ha manifestacions d'això en molts àmbits, vegem un altre exemple: ha desaparegut la salutació al creuar-se amb un altre i en el cas que algú ho exerciti és perfectament normal que hi hagi moltes persones que no responguin: en un ascensor, en una botiga, en un vestidor... no es tracta d'una cosa insignificant: la desaparició de la salutació és un símptoma de la negació de l'altre, comporta una ceguesa i una sordesa, ni se'l veu ni es el sent, ergo no existeix. I si no existeix no hi ha raó per tenir-li en compte.

El canvi afecta també a la capacitat explicativa del llenguatge, en el regne del emoticona i de la primacia de la imatge és freqüent escoltar frases desmanegades, de vocabulari molt precari i fins incoherents que poden acabar amb "i tal ...", "ja m'entens .. ","i llavors, és clar ..." on els punts suspensius impliquen un acord implícit en allò que el que parla no sap dir i que moltes vegades és pura fantasia.

Quan la gent no sap explicar-se és més susceptible de caure en expressions prefabricades - com les que pot llançar qualsevol bot- ja que entusiasme, adhesió, rebuig o insult són manifestacions emotives perfectament expressables per una imatge, que no requereixen cap mena d'elaboració subjectiva.

I així estem, entre adhesions i rebutjos incondicionals i mentides a cabassos que no s'avergonyeixen a qui les profereixen i no molesten als seus receptors, tots d'acord a sostenir la falsedat, exercint així una irresponsabilitat de greus conseqüències per a la convivència.