divendres, 18 de octubre de 2019

Mutisme selectiu

Román Pérez Burin des Roziers

Són molts i variats els motius pels quals els pares fan una consulta psicològica pel seu fill, per la seva filla. Però una característica freqüent i comú és que ja vinguin amb un diagnòstic fet per professionals de diversa índole (mestres, psicòlegs escolars, pedagogs, logopedes, metges), o pels propis pares. Més que d'un diagnòstic es tracta d'una etiqueta diagnòstica, una classificació en la qual s'ha col·locat al nen i que se suposa que el defineix.


També crida l'atenció que siguin etiquetes psiquiàtriques provinents del Manual Diagnòstic i Estadístic de Trastorns Mentals (el DSM de l'Associació Psiquiàtrica Americana) o de la seva versió internacional, la Classificació Internacional de Malalties (CIE), encara que els qui les s'adjudiquin no siguin ni psiquiatres ni psicòlegs . Com el seu nom indica, són classificacions i es fonamenten en l'estadística, que poc tenen en compte els aspectes subjectius en particular ni els aspectes clínics en general.


On en una altra època la consulta psicològica solia començar per una pregunta sobre el que li passa al nen, per un no saber del que passa, ara es parteix d'un aparent saber i d'una aparent certesa del que té el nen. Se suposa que l'etiqueta diu el que el nen té (un trastorn), o -el que encara és més contundent- el que el nen és (un malalt). Però res d'això respon a la pregunta de què li passa al nen, del context històric i vincular en què es produeix, ni de les seves causes.


Curiosament per a molts pares aquestes etiquetes resulten tranquil·litzadores; el que té el nen ja té un nom i en general un suposat origen biològic (genètic, neurològic, etc.) que relleva els pares de qualsevol responsabilitat.


Recentment, un logopeda em fa saber que m'ha derivat a un nen amb un mutisme selectiu (incapacitat de parlar o respondre a altres en una situació social, quan sí que ho pot fer a casa i en l'entorn familiar). Així, el logopeda deriva un cas al psicòleg clínic amb un diagnòstic psiquiàtric ja realitzat, cosa que no deixa de ser una paradoxa. Tot i això, cal valorar el fet que reconegui en aquest símptoma una problemàtica psicològica que requereix un abordatge psicoterapèutic, cosa que no és molt freqüent.


Hi ha algunes àrees que són molt propenses a que els nens manifestin allí els seus símptomes, com són la dels aprenentatges i la del llenguatge. Però que un nen faci símptoma en el llenguatge no vol dir que sigui un problema del llenguatge. A això cal sumar-li el fet que es sola prendre al símptoma com si fos el problema o el conflicte de fons. Totes dues coses són a la base que molts nens amb problemàtiques psíquiques siguin tractades exclusivament des de la pedagogia o la logopèdia. El mutisme selectiu és el símptoma, i el que cal descobrir i que tractar és la conflictiva psíquica que el causa. El que li passa al nen és justament això que no pot dir més que en el seu símptoma.


Fent un símil, sembla que hi hagi un mutisme selectiu generalitzat entre els professionals que no permeti parlar més enllà de les etiquetes classificadores. No deixa de cridar l'atenció que professionals de tan diversos camps com la pedagogia, la logopèdia i l'àmbit social defineixin al nen i "s'entenguin" a partir de categories psiquiàtriques. Això facilita que hi hagi sobreentesos i simplificacions que poc s'acosten al complex món infantil i que poc ajuden a orientar els pares.


La qüestió no rau en classificar els nens per alguna característica o problemàtica, sinó que cada professional pugui dir el que veu, el que comprèn i el que es pregunta sobre el que li passa al nen en el seu entorn. I com sempre -però potser avui més que mai- que aquest saber propi de cada professió aplicat a la particularitat del cas serveixi també per a un diàleg i una reflexió entre els diferents professionals que participen en la vida del nen i de la seva família. El nen no és un cúmul de parts o parcel·les que funcionen autònomament, sinó un ésser en el qual tots aquests aspectes interaccionen dinàmicament. Des cap professió en exclusiva es pot tenir una visió panoràmica de l'infant i de la família. Cada àmbit professional té una possibilitats i unes limitacions, i tan fonamental és parlar des del saber específic de la nostra professió com escoltar els altres professionals parlar d'allò que ignorem.



Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
La normalitat és rara
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH