Què som sinó estrangers? Contra la xenofòbia.

Diu el conseller d'Empresa i Ocupació, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya que l'últim atac comès contra els menors estrangers residents en un centre d'acollida a Masnou és un acte racista, és clar, i que està liderat per ultres . "S'ha traspassat una línia vermella", afirma al Periódico. No sé quina és aquesta línia vermella perquè molts pensem fa temps que van saltar mil alarmes a les polítiques d'atenció a la infància i sabem que tot atac a la dignitat, als drets ia tot allò que constitueix l'humà és saltar una línia vermella. Explica els esforços del seu departament i reconeix que "hi ha camí per a la millora". I diu: "ara hem de passar de l'acollida a la inclusió". En bona hora, mànigues verdes, que sol dir la meva mare. L'acollida és el primer moment d'un projecte inclusiu, és a dir, de considerar al que arriba com a part de la comunitat que el rep, de tractar-lo amb cura perquè sol arribar ferit i, en general, amb un projecte de vida futura que li s'allunyi de les horribles condicions de vida d'on arriba.

Hi ha d'haver molts ultres a Catalunya perquè els atacs són molt freqüents: Canet , Castelldefels , el Masnou. Primer va ser la Generalitat qui va deixar els joves en desemparament dormint al terra de les dependències de la fiscalia. Va improvisar després espais gueto. I ho han de saber; l'excés de concentració -em surt la paraula sense voler- de persones amb especials dificultats o massa estigma facilita el rebuig de la comunitat i augmenta els risc de guetificació i les dificultats per sentir-se formant part d'una comunitat diversa. Sí que ho sap Lamiae Abassi, membre d'una associació de joves que van migrar sense companyia i que van ser tutelats. I ho diu amb molta claredat en una entrevista a Catalunya Ràdio en què critica la política d'agrupament de joves en un mateix centre; ho atribueix a raons de racisme, por i prejudicis també de les autoritats i assenyala l'enorme dificultat que mostren els centres per atendre cada jove en la seva singularitat. Com molts hem assenyalat aquesta manera de tracte es sustenta en una suposada identitat col·lectiva, ser Menes, que tapona la immensa riquesa i diversitat existent entre tots aquells a qui se'ls s'emmarca en una identitat reduïda i estigmatitzada. La Generalitat censura, raonablement, els comportaments xenòfobs, racistes i ultres a centres on resideixen els menors i cedeix el control i la gestió a una organització a la qual els propis treballadors acusen d'estar mancat de projecte educatiu. No sé si aquest fet és imputable a la insuficiència tècnica d'aquesta organització, a les condicions de precarietat en què la mateixa ha de treballar pel seu contracte amb l'administració (se sol concertar amb el que ofereix preus més barats) o altres raons. Sabem que molts dels menors són traslladats de centre sense previ avís i, potser, sense causes raonables. Es interrompen així processos de vinculació, educatius i terapèutics.

"Encara sort que ve amb mi un amic" li explica un d'aquests joves per telèfon al seu terapeuta a la qual va veure el dia anterior sense poder acomiadar-se perquè no sabia res del trasllat. Tampoc va poder acomiadar-se de la seva àvia amb qui vivia la nit en què va deixar Casablanca amb prou feines 15anys per pujar al Nord i creuar a la pastera en aquestes condicions que tots coneixem i que de tant sentir gairebé perden la capacitat commovedora. Ell va perdre un amic en el trajecte, mort. No li informen prèviament del trasllat però criden del centre al psicòleg que l'atenia perquè faci un informe que acompanyar els molts altres que ja té dels molts centres i serveis amb els quals ha estat en contacte. Tota aquesta informació protocol·lària a la que anomenen expedient moltes vegades substitueix el subjecte.

Hi ha d'haver molts ultres, xenòfobs i altres espècies a Catalunya. Potser ni més ni menys que en altres llocs de l'Estat perquè el que passa aquí també passa en altres llocs.

Però l'atac xenòfob passat aquests dies contra els joves arribats sense suport succeeix a petita escala cada dia en aquest país i en d'altres.

M'explica que passava una part de la tarda amb la família a la terrassa d'un bar. Es va aixecar, va entrar al local i al dirigir-se al bany qui semblava ser l'amo se'n va anar cap a ell amb decisió i li va deixar anar sense cap inconvenient:

- El bany és exclusivament per als clients.

- Jo sóc client, li va respondre. Estic fora amb la meva família.

Aquesta escena, que no és de cap frontera llunyana, podria semblar "normal" si no fos perquè ell és negre i l'entorn on passa l'escena és el passeig marítim d'una ciutat costanera del Garraf on es col·loquen diversos migrants per vendre objectes.

No sé com va acabar la història perquè va ser tal el meu malestar mentre me l'explicava que en lloc de preguntar-li per el que va venir després li vaig dir:

- ¿i tu que has fet a més de dir-li que estaves amb la teva família?

- Res. Si faig cas estaria tot el dia barallat.

No ens enganyem; fatxes, ultres i xenòfobs hi ha també entre nosaltres. Després de les eleccions andaluses i l'entrada al parlament de diputats d'ultradreta un jove nacionalista em va dir amb molta contundència:

- A Catalunya no passarà això.

- Però aquí també hi ha fatxes i xenòfobs, li vaig dir.

- Però són espanyols, em va dir.

- Espanyols catalans de dretes, ultres i xenòfobs, li vaig dir

- No, els catalans no som així. Són espanyols, creu-me.

No li vaig creure però no vaig continuar perquè no tenia sentit

És igual qui o què siguin aquests que s'enfronten als joves vinguts sense acompanyament. Però tenim un problema; el decreixement de l'hospitalitat.

La violència tan intensa que s'exerceix sobre aquests menors, l'estigma al qual se'ls exposa recluyéndolos en guetos, amuntegats, sense projectes de futur els debilita encara més i genera un major desemparament. Compte un diari que després de l'atac xenòfob o ultra a Masnou un jove es va autolesionar fent-talls als braços. Són molts els i les joves que ho fan. Escolto en un congrés de salut mental a l'antropòleg David le Breton que ho cloenda amb una conferència parlant dels patiments intensos i de les autolesions en joves. Els joves es fan malbé perquè se'ls fa insuportable el patiment i són l'últim recurs per lluitar contra el mateix. Tots ells joves que amb les seves lesions no busquen esborrar-se del llaç social sinó alliberar-se del sofriment per retornar al vincle sense el qual no són. Autolesionant afegeixen noves marques a les que ja va imprimir la seva història; l'hostilitat amb què són rebuts les aprofundeixen i amenacen el projecte futur que tenen dret a construir amb nosaltres. Les marques d'un passat de carència només són reparables a partir d'aquesta experiència emocional d'acollida i suport que és bàlsam en la ferida i esperança.

A una manifestació convocada per mostrar la repulsa pels fets del Masnou han acudit a penes unes dotzenes de persones bastants menys que el nombre de policies mobilitzats per evitar aldarulls. En el fons importa poc aquest tema. Al cap la fi molts pensen que és un problema moral ( "són mala gent"), un problema de salut ( "tenen trastorns") i els més creuen que és un problema de seguretat i ordre públic ( "són agressius, violents i es droguen "). Tot mentida, o almenys no molt diferent al que passa entre els que anomenem "nostres".

No semblen aquests bons temps per a la fraternitat, la solidaritat, l'hospitalitat i la tendresa. Fa por el nou caire de la celebració del dia nacional nord-americà, els vents excloents que els seus dirigents generen i l'exacerbació d'un sentiment patriòtic superb.

I confiar esperançats, malgrat tot. I dic, com Amin Maalouf: "més val equivocar-se en l'esperança que encertar en la desesperació".

Tot petit gest obre un futur

Sami es va aixecar i va anar cap a la seva mare. Va observar a la cama d'ella un petit rascada. El va tocar amb el seu dit i va dir "pupa". Va ser cap a la seva habitació i va portar el recipient en el qual guarden la crema de carite que els seus pares fan servir per a la cura, el van obrir i amb les seves mans de divuit mesos acabats de fer untar la cama de la seva mare mentre mirava la immensa somriure d'aquesta. Quan m'ho explica fascinada penso amb esperança en el futur.

Enfront dels bàrbars, xenòfobs, fatxes, ultres i altres que busquen la uniformitat de la identitat i vine enemic a tot aquell que és diferent, l'estrangeritat com a celebració. Aquesta estrangeritat que ens fa estranyar d'allò de nosaltres que no entenem, la que ens uneix a l'altre, estranger també i garanteix que mai hi ha una terra, una frontera que ens asseguri deixar de ser estranys i estar fora de perill sempre en territori algun. Perquè sempre serà necessària l'acollida. Perquè el que empara no és el territori ni l'origen sinó l'altre, els altres, fràgils també, estrangers també al seu poble i propers. Els joves que vénen sense companyia que els protegeixi no haurien de ser més estrangers que nosaltres mateixos ni rebre menys cura del que tots mereixem. El que ens salva és la solidaritat i el suport. Salvar-se, fer front a les mil adversitats del viure és una tasca col·lectiva que comença per salvar-se a si mateix de l'esclavitud de fascinants pertinences excloents. I enganyoses.