Les pel·lícules solen inspirar-me molt sovint, i això és el que va succeir amb la que vaig veure fa uns mesos: En bones mans, en la seva traducció castellana, i Pupille, en l'original francès. La seva directora és Jeanne Herry, desconeguda per a mi fins aquell moment. Faig constar els dos títols perquè la diferència entre ells ens donarà que pensar més endavant.

Començo per la pel·lícula. Es tracta del que podríem anomenar un documental ficcionat, és a dir, una combinació de dos enfocaments diferents, al meu entendre molt aconseguida. Tracta de pares que volen adoptar un fill, de mares que no desitjaven tenir el fill que han parit, de pares acollidors i dels protocols i procediments que han de seguir en aquests casos.

És una pel·lícula francesa que exposa, ficcionalment, com es plantegen els temes al país veí en el moment actual. França té una antiquíssima tradició de sistemes d'acollida de nadons i orfes, que es remuntaria al segle XVIII, amb una versió institucional però, potser més encara, amb una poderosa xarxa de dides i famílies d'acollida pagades per l'Administració pública. La Revolució Francesa va legislar sobre aquest tema de manera que deixés de ser una activitat caritativa i passés a ser assumida per l'Estat, com una part de les seves obligacions. No entrarem en el detall dels canvis que s'han anat produint, però sí que convé retenir aquest aspecte que té una doble vessant: una llarga tradició d'acollida que és assumida per l'Estat i que també és pagada per aquest mateix Estat.

En aquest sentit -la important xarxa de famílies acollidores professionalitzades-, també ens podríem «inspirar» aquí, a Catalunya. La proporció entre l'acollida familiar i la residencial és enorme en el nostre cas: per cada cas atès per una família acollidora hauria tres en acolliment residencial.

El Síndic de Greuges, en un informe elaborat el 2013, afirma que cal promoure i potenciar el primer aspecte de manera clara, equilibrant la desproporció que hi ha entre tots dos. Per posar-ho en xifres més concretes, el 2012 hauria 5.774 nens en famílies d'acollida (només un 10% d'ells en acollida professionalitzada) i 46.630 en CRAE (Centre Residencial d'Acció Educativa), de manera que el nombre de nens atesos en aquests últims centres i el dels acollits a Cases d'Infants seria infinitament superior als acollits en famílies. Per altra banda, un informe relativament recent del Senat espanyol (2010) parla de la necessitat de suprimir l'acolliment residencial dels infants menors de sis anys, començant pels de zero a tres anys.

Si parlem de l'acolliment familiar, aquesta pot fer-se en família extensa o en família aliena, i pot ser voluntària o professionalitzada. Per la seva banda, l'acollida professionalitzada pot adoptar diverses formes, anant a càrrec de persones pagades directament de l'Administració o de l'entitat a la qual s'ha adjudicat l'acollida.

Si fem -sempre seguint al Síndic de Greuges- una comparativa entre diversos països, veurem que a Alemanya la major part de les acollides familiars són voluntàries, als països nòrdics i anglosaxons, majoritàriament professionals i, a França, en onze de cada tretze casos es tracta de professionals assalariats. A Catalunya, l'acollida professional està molt poc desenvolupada.

En el cas de França, aquesta història prèvia (que es remunta al segle XVIII) ens ajuda a entendre l'elaborat sistema que la pel·lícula mostra i la gran qualitat de l'atenció que els serveis especialitzats presten a nens, mares i famílies. El tracte amb la mare i el respectuós acompanyament que se li fa fins que pren la seva decisió, així com l'assessorament respecte a la manera d'acomiadar-se del seu fill; l'estreta relació entre els diversos professionals i «departaments» que hi intervenen (que no exclou rivalitats i conflictes entre ells), serien altres aspectes a «copiar». No es tracta d'idealitzar: no hi ha res perfecte, però sí de tenir present que les coses no s'improvisen i aprendre dels que ho han intentat abans que nosaltres. No sabem si aquest protocol està generalitzat en el tot el territori francès o si hi ha diverses modalitats d'atenció.

També és important obrir bé els ulls per repensar aquells aspectes «manifestament millorables» de l'atenció que es presta a Catalunya. En aquest sentit, recomanaria molt la visió de la pel·lícula en mode cinefòrum per tots aquells professionals que treballen en aquest camp; crec que podem avançar molt i que el debat sobre els casos concrets que apareixen en ella pot ser molt fructífer: oxigenar el pensament i la pràctica, donar idees, ajudar a innovar en un fer difícil i complex, etcètera.

Per exemple, el títol francès de la pel·lícula, Pupille, es refereix a la «categoria» administrativa en què es col·loca a un bebè la mare del qual decideix donar-lo en adopció; són uns mesos (ara, concretament, dos) en què l'Administració es fa càrrec d'ell, però donant l'oportunitat a la mare de canviar d'opinió i «recuperar». A Catalunya i potser també a la resta de l'Estat espanyol, aquest període es perllonga al llarg d'un mes. Però aquesta és la teoria: en la pràctica, les coses són molt més complexes i el procés s'allarga i s'allarga. Estem parlant d'adopcions nacionals. Darrerament, m'han parlat de dos casos que, després de 3 anys i 2,5 anys respectivament, encara no estan resolts, sense cap raó coneguda que justifiqui aquest retard. Al meu entendre, això és totalment excessiu i lesiona greument els interessos del nen i també dels pares pre-adoptants, dificultant una vinculació que requereix de calma i, sobretot, de seguretat, continuïtat i confiança.

El cas de Catalunya

Si pensem en les formes organitzatives que adopta l'acollida, en la pel·lícula veiem una coordinació important entre les diverses entitats o departaments. A Catalunya, segons el Síndic, hi ha una compartimentació excessiva. La DGAIA (Direcció General d'Atenció a la Infància i Adolescència) exerceix la tutela dels infants en desemparament, però l'acollida depèn de l'ICAA (Institut Català de l'Acolliment i Adopció). D'altra banda, els EAIA (Equip d'Atenció a la Infància i Adolescència) s'ocupen de les famílies biològiques i les ICIF (Institucions col·laboradors d'Integració Familiar: ja perdonareu la «sopa de sigles»...), de manera externalitzada , del seguiment i ajuda a les famílies d'acollida. Jo afegeixo: la miríada d'equips, serveis especialitzats, plans de treball i assessories tècniques, així com les externalitzacions, etcètera, no ajuda... Les intervencions queden fraccionades, segmentades, quan les persones a les que es dirigeixen és una sola...

En relació amb les famílies d'acollida, els professionals de les ICIF estan saturats i no poden atendre-les prou; els ajuts econòmics que aquestes famílies reben són també insuficients.

Els / les professionals de les ICIF no compten amb una supervisió externa, doncs, en tractar-se d'alguna cosa no obligatori, no tots es beneficien d'ella, la qual cosa deixa en ocasions als professionals en una certa situació de desemparament. Per atendre bé el desemparament, el/la professional ha de empatitzar amb aquest desemparament, però també ha de tractar d'evitar trobar-se en la mateixa situació, ja que en aquest cas és molt difícil poder realitzar una intervenció correcta, que no repeteixi les mancances prèvies que nens i famílies han patit, és a dir, una intervenció re-victimitzadora, que no obre portes a una millor evolució, a una intervenció reparadora, sinó que rebla el clau del que sofert...

Els nens acollits no tenen un referent professional clar i queden una mica aïllats, fora de focus. El Síndic suggereix la conveniència que un professional atengui al nen i un altre a la família acollidora.

Passant a concretar més encara, desitjaria recollir les nombroses queixes que professionals de l'atenció a la infància han vehiculat de diverses maneres, una d'elles un document de la CGT Ensenyament. En elles parlen d'adjudicacions de la gestió de centres a amics dels responsables de la DGAIA (vegeu el cas del penúltim director de la mateixa, actualment investigat pel Jutjat nº 24), així com de la profunda inadequació d'alguns centres (concretament el Centre d'Acolliment la Misericòrdia, a Girona), on s'incompleixen sistemàticament les lleis referides a la mida i la ubicació dels centres, la ràtio de professionals/nen, les condicions dels centres i un llarg etcètera. És a dir, no parlem tan sols de formes organitzatives diverses, sinó d'incompliments molt precisos.

En relació amb aquest últim Centre d'Acolliment, en els últims quatre anys el Síndic ha elaborat quatre informes, l'últim d'ells molt recent, ja que està datat el 24 de juliol de 2019 ( «Resolució de l'expedient AO-00149/2019»). Cap d'ells ha rebut resposta de la DGAIA. El Síndic enumera les nombrosíssimes deficiències detectades en apartats com ara Sobreocupació, Incompliment de la normativa en relació amb l'edat d'ingrés i al temps màxim de permanència al centre, Cobertura de ràtio de la Cartera de Serveis Socials, Establiment de torns i delimitació de tasques, Infraestructura i manteniment del centre, Qualitat del menjar, Acompanyament psicològic i emocional, etcètera.

Estem parlant de coses molt importants, que incideixen de manera directa en la qualitat de l'atenció que els nens i els adolescents reben en aquest centre i, per tant, que la seva situació de desemparament millori de manera efectiva i no es perpetuï.

He intentat entrellaçar, seguint una mica el fil de la pel·lícula, la manera com es treballa a França comparant en diversos aspectes amb la forma de treballar a Catalunya, en aquest cas, recolzant-me bàsicament en l'Informe del Síndic de Greuges 2013.

Tres experiències d'acollida/adopció

Ara passaré a comentar diverses experiències de persones adoptades o acollides a través de tres novel·les que us recomano amb entusiasme. Les tres parlen de vivències dures i difícils però les tres reflecteixen també una resiliència més que notable. És a dir, ens parlen de penes (de vegades molt profundes), però també d'alegries, de lluita, de supervivència i de «èxits» vitals. Crec que pot ser una bona manera d'acostar-se vivencialment al tema.

- Ellen Foster, de Kaye Gibbons, publicada per Versal.

- La Retornada, de Donatella Di Pietrantonio, publicada per Duomo Nefelibata.

- Per què ser feliç quan pots ser normal? , de Jeanette Winterson, publicada per Lumen.

Començarem per la primera, Ellen Foster. Aquesta nena, d'uns onze anys, intel·ligent, realista, pràctica, amb moltíssims recursos i amb un impuls vital admirable, ha de fer front a una situació realment difícil: el seu pare biològic és borratxo i maltractador, i la mare, de molta més qualitat humana però amb una salut física i psíquica fràgil, mor/es suïcida. El llibre relata, des de la seva perspectiva i en les seves pròpies paraules (sovint «incorrectes»), els avatars de la seva vida a partir de la mort de la mare, de la qual ella se sent culpable.

Buscant escapar del seu pare, se'n va de casa i és acollida voluntàriament per una professora de la seva escola i el seu marit, en la casa del qual passa una temporada molt satisfactòria però curta. Desgraciadament, la seva àvia materna, «odiadora professional», fa valer els seus llaços de família per aconseguir que les autoritats li adjudiquin la seva tutela. No vol a la seva néta (de fet, no vol a ningú), però, «confonent» amb el seu pare al que rebutja profundament, li fa la vida molt, molt difícil.

La relació amb una nena negra de la seva escola i amb la família d'aquesta, que és molt càlida amb ella, anant més enllà dels seus profunds prejudicis racistes (ens trobem en el profund Sud dels Estats Units), li permet establir uns vincles molt significatius i de gran ajuda per a ella.

La mort de l'àvia ve en la seva ajuda i, finalment, és acollida per una senyora del seu poble que es dedica professionalment a això i troba per fi un bon lloc on viure. En homenatge a aquesta dona, a la qual ha sentit qualificar de foster ('acollidora'), sense conèixer bé el seu significat i creient que es tracta del seu cognom, es canvia el seu propi i es converteix en Ellen Foster.

La Retornada és una obra extraordinària. Com ja indica el seu títol, és una nena que, havent estat acollida/adoptada per una família propera a la seva, és retornada als tretze anys a la seva família biològica sense que ningú (i no faré un spoiler) li expliqui per què.

Passa d'un ambient urbà confortable a tots els nivells a un ambient rural, molt endarrerit i extremadament pobre. La casa dels seus pares biològics és petita, fosca, superpoblada (hi ha germans per tot arreu), i qualsevol cosa menys càlida i acollidora. Afortunadament, la seva germana petita, Adriana, està contenta de la seva arribada i l'ajut a la seva adaptació, duríssima, al nou ambient.

Com dèiem, la capacitat de resiliència de la noia és notable, la qual cosa contribueix un molt bon nivell intel·lectual, i les coses es van arreglant a poc a poc. La nostra protagonista, persistint sense descans, aconsegueix aclarir la seva situació i les raons de la seva «retorn» i, gràcies a la col·laboració econòmica i pràctica de la seva antiga «acollidora», aconsegueix tirar endavant.

No és un happy end, per a res. Les cicatrius segueixen aquí i el dolor també, però això no li impedeix estudiar i construir la seva vida, retornant a la seva germana Adriana l'«ajuda» rebuda a la seva arribada a la casa familiar.

El nostre tercer títol, Per què ser feliç quan pots ser normal? , pot semblar divertit, però la realitat de la protagonista, la mateixa escriptora (es tracta d'un relat autobiogràfic), no ho és en absolut.

Aquesta ha estat adoptada per una parella de religió episcopaliana. L'esposa, amb gravíssims problemes psicològics, desitjava un home però, desconeixem per quines raons, els va ser finalment «adjudicada» aquesta nena. Quan vol retreure-ho inadequat de la seva conducta, li diu a la petita: «Satan ens va dirigir al bressol equivocada». Com veiem, és un enfocament constructiu i encoratjador...

La frase que dóna títol al llibre va ser també pronunciada per la mare quan aquesta nena, ja adolescent, li va comentar que estava feliç perquè s'havia enamorat d'... una altra adolescent.

El context familiar i social és pobre en diversos sentits de la paraula: un lloc petit i molt poc desenvolupat en el nord de la Gran Bretanya, als anys seixanta i setanta, en una família de classe treballadora. L'Església d'Elim, a la qual pertanyen els pares, és el principal lloc de pertinença, i l'estudi de la Bíblia, l'eix central de la mateixa.

L'autora dóna un gran valor a aquestes ensenyament de la Bíblia, no només per a ella sinó per als treballadors que hi participen, considerant-la (més enllà dels continguts religiosos) una via de desenvolupament cultural i intel·lectual molt valuosa, així com un lloc de socialització i solidaritat.

Les relacions mare-filla són realment difícils, i el pare, tot i que té un altre estil, no s'atreveix a contradir la seva dona. La noia, no cal dir-ho, és molt intel·ligent, però també rebel i complicada. La seva inclinació sexual lèsbica no ajuda precisament en la seva relació amb una mare extremadament rígida i totalment allunyada del sexe en la seva vida personal.

Quan aquest fet arriba a l'orella de la seva comunitat episcopaliana, la noia és sotmesa a un violent exorcisme, realment esgarrifós. Això produeix una fractura interna a la família, que s'omple -encara més del que ja ho estava- de mutisme i dissort. La nostra protagonista, per allunyar-se dels seus pares, decideix dormir en una tenda de campanya a l'hort fins que, finalment, se'n va de casa als pocs anys.

La protagonista es converteix en una escriptora de notable èxit, amb una obra (inevitablement) molt centrada en les seves pròpies vivències personals. Heus aquí algunes de les reflexions que apareixen en aquest llibre sobre l'adopció i la ferida narcisista que provoca: «L'adopció és caure en la història després que hagi començat. És com llegir un llibre al que li falten les primeres pàgines »; «L'adopció és estar fora»; «És impossible creure que algú et vulgui pel que ets».

No obstant això, una doble circumstància -ser abandonada pel seu amant i trobar una documentació parcial i contradictòria referida als seus pares biològics, i el seu procés d'adopció- la desequilibra totalment, i el procés desemboca en una crisi psicòtica.

Aquesta crisi, narrada amb el mestratge i descrita de manera sincera i vívida, desemboca en un intent de suïcidi, encara que finalment Jeanette aconsegueix reposar gràcies en bona mesura a la relació amorosa amb una psicòloga famosa --Susie Orbach, la terapeuta de Diana de Gal·les-- ja que decideix posar-se en marxa per esbrinar els seus orígens biològics i el seu procés d'adopció.

Els mil procediments i gestions que descriu per aconseguir-deixen l'adjectiu kafkià com una broma, tal és el grau de rigidesa, complexitat i, per què no dir-ho, manca total d'empatia i fins i tot crueltat d'alguns dels/les funcionaris/es que intervenen en el cas. La burocràcia pot, literalment, anul·lar els drets de les persones, sota la capa de protegir-los. Però el que la segueix l'aconsegueix, i Jeanette aconsegueix per fi contactar amb la seva mare biològica i aclarir alguns aspectes foscos de la seva adopció.

Tampoc en aquest cas podem parlar en absolut d'un happy end, però sí d'un procés i un recorregut vital dur i laboriós, encara reparador a la fi.

Crec que aquests tres exemples literaris (un d'ells autobiogràfic) poden ser útils a molts professionals per aproximar-se de manera vivencial al material psicològicament incandescent amb què s'han construït les vivències dels nens i les famílies amb qui treballen. Aquesta aproximació pot contribuir, no ho dubtem, a fer la seva intervenció més rica, acurada i beneficiosa la fi.

Aquesta ha estat la meva intenció.