Aquesta és la història de set xavals que van tornar a la vida després d'estar morts durant hores

En 2011, una sortida didàctica d'una escola de Dinamarca va acabar en tragèdia. Un grup de set nens va caure a l'aigua gelada i els seus cors van deixar de bategar durant unes hores. Però tots van sobreviure. 

La BBC va parlar amb Katrine i Casper, ara adolescents, sobre el que recorden d'aquest dia i d'aquesta experiència extrema. També va recollir els testimonis del rescatador i de el metge de l'hospital de Copenhaguen que els "ressuscitar". Són testimonis d'un cas molt rar de supervivència que la televisió britànica recorda ara en el documental "Back to the Death".

Tot va succeir en el fiord de Praesto, a Dinamarca, on el mar entra a la terra i crea una ancorada.

"Feia molt de fred, tot gelat i l'aigua estava congelada", recorda Katrine en el lloc on ella i 12 dels seus companys de classe van anar d'excursió. I mirant l'aigua, no pot contenir les seves llàgrimes.

"Feia mal temps. Hi havia molt de vent. La barca va girar enmig de la mar i tota la gent va caure a l'aigua", descriu Casper.

"Em vaig quedar sota el vaixell i quan vaig arribar a la superfície, va començar el malson", afegeix Katrine, "tothom cridava i tot semblava irreal. La mestra va dir que havíem de nedar, en cas contrari moriríem".

L'aigua estava a 2 graus centígrads i els nens estaven a centenars de metres de terra ferma.

"No sabia nedar. Un dels meus amics va intentar ajudar-me. Però després d'un temps estava clínicament mort a causa de la baixa temperatura de l'aigua", explica Casper. El seu cor es va aturar. Va ser un dels set nens que tècnicament van morir en aquell accident.

Katrine va nedar. Amb una hipotèrmia severa, va aconseguir arribar a la riba. Va intentar buscar ajuda, però es va perdre al bosc. "Era molt difícil perquè no tenia força a les cames. I sempre m'estava caient. Aquí va ser quan vaig pensar, 'd'acord, moriré'", confessa l'adolescent. "Va ser llavors quan vaig veure a un home. Dono gràcies a Déu per això. I quan el vaig veure, vaig cridar tan fort!".

Steen Barnung, socorrista que va arribar a Praesto en l'helicòpter que va transportar a les víctimes a l'hospital, no pot oblidar aquell dia. "Quan vam aterrar l'helicòpter, un home va córrer cap a nosaltres i va repetir les mateixes paraules: 'Tots estan morts. Estan tots morts. Estan tots morts'".

Quan van arribar els metges, els nens havien romàs clínicament morts durant dues hores.

"Estaven congelats. Quan s'està tan fred com estaven sabem que és possible ressuscitar-los. Estan morts, però no realment morts. Encara tenim una oportunitat", explica el doctor Michael Jaeger Wansche, del Rigshospitalet, un hospital de casos greus de Copenhaguen, on es va atendre als nens.

L'estat d'hipotèrmia severa que va aturar el cor dels nens també va reduir el seu metabolisme (funcionament de l'organisme). En altres paraules, els òrgans poden funcionar de nou si s'escalfen.

"En aquell moment vam pensar en escalfar la sang un grau cada deu minuts", revela Michael Jaeger Wansche. Sis hores després de l'accident, els cors van començar a bategar de nou. "Casper estava a 17,5 graus quan va ressuscitar. Va reprendre el seu ritme cardíac normal al voltant dels 26 graus".

"Això va ser un gran avanç. No obstant això, quan hi ha privació d'oxigen al cervell, dos milions de cèl·lules cerebrals moren cada minut", assenyala. "La principal preocupació era el cervell. Es recuperaran aquests pacients?".

"El meu pare va prendre algunes fotos mentre jo estava a l'hospital", diu Casper, mostrant una imatge al seu telèfon mòbil. Estava estirat al llit de l'hospital, ple de tubs i envoltat de màquines, és a dir, la màquina que l'ajudava a respirar. "És estrany veure tirat allà, pràcticament mort".

Ningú sabia si els nens acabarien amb dany cerebral. Després de diversos dies, Casper i els altres es van despertar.

"No vam veure cap anomalia en els exàmens dels seus cervells. I això és fantàstic", comenta el doctor Michael Jaeger Wansche. "És el nombre més gran de víctimes d'hipotèrmia que hem aconseguit ressuscitar el mateix temps. I amb un 100% de supervivència".

"Quan gairebé mors, és una mica diferent [la vida] ..." confessa Katrine. "Mentalment, de vegades tinc errors. La pitjor part és potser quan estic a l'escola, perquè no puc memoritzar bé les coses. Vaig aprendre el que és important i el que no ho és. Pel que val la pena lluitar. Estic molt contenta d'estar viva".