​Una parella divina i un dissenyador "social"

Paloma Azpilicueta
Psicòloga clínica i psicoterapeuta

Juli Capella, dissenyador, va escriure el 29 de juliol de 2019 en el diari El Periódico una columna intitulada «Una pareja divina»: li manllevo parcialment el títol perquè em va fer molta gràcia, esperant que no li molesti.


Es refereix a Peio Sánchez, rector de la parròquia de Santa Anna, en el Raval, i a Viqui Molins, monja teresiana, que viu al Raval des de fa vint-i-cinc anys, ocupant-se de persones en situació d´exclusió social. Com a dada curiosa, voldria comentar que ella va escriure fa uns anys un llibre intitulat  Alexia. Experiencia de amor y dolor vivida por una adolescente, que va servir d´inspiració per a la coneguda pel·lícula de Javier Fesser  anomenada Camino.


Ells dos, juntament amb la Fundació Arrels i una petita comunitat catòlica de monges, i comptant també amb la col·laboració d´uns tres-cents voluntaris, han posat en marxa un “Hospital de Campanya” a la parròquia. Atenen unes dues-centes persones al dia (de les quals unes cent són joves), a les quals acullen, alimenten i donen un sostre. Moltes persones dormen allà, sovint durant el dia, entre elles, homeless (sensesostre) joves i vells, gent del país i immigrants, menes i ex-menes, etcètera.


Peio Sánchez es va posar en contacte amb el Curro Claret, un dissenyador que treballa amb una forta dimensió social. Fa anys que el Curro col·labora amb la Fundació Arrels i amb els seus tallers de fusteria, on fabriquen uns tamborets molt originals fets amb material reutilitzat, així com tota mena d’objectes: taules, penjadors, etcètera. Una peça metàl·lica també dissenyada per ell articula la resta d’elements del moble. També va dissenyar i fabricar, juntament  amb usuaris d’Arrels, la decoració d’un seguit de botigues Camper (una mena d’enorme sabata, fabricada en fusta), i també una sèrie d’elements per exhibir sabates, que molts de vosaltres segurament coneixeu.


El Curro, que, a més de ser dissenyador, té molt sentit de l’humor, va crear per iniciativa pròpia, el 2010, una peça de fusta que permet de transformar els bancs d’una església en llits. Va «batejar» la peça amb aquest nom: «Por el amor de dios». Aquesta és una expressió que utilitzem (o almenys utilitzàvem els que ja tenim els cabells grisos) per comentar o qualificar una situació o un fet que ens sembla incomprensible que existeixi, degut a la injustícia que suposa. El títol, doncs, seria un crit de protesta en relació amb les moltes característiques excloents de la nostra organització social. És un tema que ens afecta a tots, però en el que no tothom té el mateix nivell de responsabilitat. Empresaris: «Are you listening?». Administració Pública: «Are you listening?». Polítics: «Are you listening?».


El Curro s’implica i aporta tot el que pot. La seva creativitat «visionària» (fa bastants anys que la practica, i les seves creacions s’adelanten a les necessitats) es plasma en objectes útils per a aquells que no es poden permetre grans luxes, aquells que han de lluitar cada dia per sobreviure. Aquest banc-llit «reversible» s’utilitza no només a Barcelona, sinó també en esglésies de Vic i de Viena, per exemple.


Aquest objecte, que pertany a la col·lecció permanent del Museu del Disseny, i la seva col·laboració amb Arrels, va ser un dels motius pels quals li va ser atorgat el Premi Ciutat de Barcelona 2013.


L’adjectiu de «social» per qualificar la seva manera de treballar i/o les seves prioritats professionals no l’acaba de convèncer. Diu d’ell mateix que «li agrada ser on hi ha jaleo, on hi ha persones que, per la raó que sigui, han quedat al marge».


Segurament d’aquí ve la seva col·laboració amb Arrels, l’ONG que treballa amb  persones (la majoria d’elles sensesostre) que volen refer les seves vides. És un banc/llit «de quita y pon»: és a dir, permet un ús litúrgic i també un ús pràctic i social, per dormir. La fusta es guarda fàcilment, col·locant-la de manera vertical en el respatller del banc, i el feligrès habitual no percep la seva presència. En aquesta ocasió, han perfeccionat «l’invent» afegint-hi un matalasset a prova d’àcars. Els bancs de Santa Anna han estat possibles gràcies a l’aportació desinteressada d’un ebenista del Raval, el Klaus Speis, i a la col·laboració de vàries persones ex-sensesostre, entre elles l’Aureli i el Meinhart. El cost dels materials ha anat a càrrec d’una companyia nord-americana de creuers (el luxe i la precarietat es donen la mà) que va decidir col·laborar en conèixer la feina que la parròquia estava desenvolupant. El disseny s’associa generalment amb alguna cosa sofisticada, i sovint, cara (tot i que no sempre). Aquí serveix per solucionar un problema quotidià i real de persones reals.


La sinèrgia que s’ha produït entre la parròquia, la Fundació Arrels, el dissenyador Claret, l’ebenista del Raval i els ex-sensesostre, juntament amb els tres-cents voluntaris que fan possible aquesta feina, ha donat uns resultats més que positius. Això sí que és una xarxa, i molt ben teixida, per cert.


Esperem que més d’un o d’una (l’Administració també) s’animi a treballar de manera àgil, innovadora, creativa i útil: la unió fa la força. Com a societat, podem donar molt més de si…


«La casa de l’esperança»


Voldria esmentar un altre cas d’un projecte amb dimensió social, aquest totalment laic i que no rep cap mena de subvenció: un edifici «okupat» al carrer Sardenya de Barcelona, que en el seu moment va ser la seu de la Casa de Cádiz i que portava una dècada abandonat.


Fa un any, un grup de persones el van «okupar», i al llarg d’aquest primer any de funcionament hi ha viscut un centenar de persones, trenta-quatre de las quals han trobat feina. Comptar amb un aixopluc segur els ha servit per no perdre l’esperança i  també per mantenir-se en bones condicions per trobar una feina.


Aquests «okupes» no només no fan soroll ni molesten els veïns, sinó que mantenen l’edifici en bones condicions i s’han guanyat el cor dels veïns, que els ajuden amb aliments i productes de neteja. Saben que la feina que fan val la pena. Sense anar més lluny, a la porta del costat hi vivia un octogenari que no podia escalfar casa seva perquè no tenia diners. Els «okupes» li van instal·lar una estufa i van pagar el cost de l’electricitat, i a més a més l’acompanyaven cada dia una estoneta. També el van acompanyar quan va haver d’ingressar a l’hospital fins al dia de la seva mort.


He sabut d’aquest cas mitjançant un article aparegut al diari El Periódico del 19 de novembre d’enguany, escrit per Juan Soto Ivars, del qual m’he permès de copiar les dades més importants. Ell intitulava el seu article «La casa de la esperanza», i crec que no en podia haver trobat un de millor…


Feina precària i treball decent


Projectes com aquest tenen un gran valor en si mateixos, però seria molt important que des de la política es trobessin solucions més «sistèmiques» front a aquelles situacions ―desigualtats socials flagrants, precarietats laborals i de tota mena, treballadors pobres, injustícies…― que són a l’origen d’aquestes situacions tant dures per a qui les viu.


Parlant de feines precàries, a tots ens vénen al cap alguns noms: Kellys, Glovo, Deliveroo, cuidadors professionals, falses cooperatives… Les noves tecnologies ens havien de salvar la vida a tots, fent-la més fàcil i amable, però no ha estat així. En el cas de les plataformes esmentades, han servit sobretot per externalitzar despeses, convertint-los en falsos autònoms. I el mateix es pot dir de les falses cooperatives, sobretot en el sector càrnic. Des d’aquí, el meu reconeixement a les inspeccions de treball, que estan fent que aquests casos surtin a la llum del dia.


Fa poc va ser el Dia Mundial del Treball Decent. Un sindicat, la UGT, va presentar la seva campanya amb aquest títol: «Visibilitzem el precariat». En el seu informe afirma que, a Espanya, el 61% del treball a temps parcial és involuntari, o sigui, que les persones no escullen treballar menys hores sinó que aquesta és l'única oferta que tenen.


En el cas dels treballadors pobres, és a dir, de les persones que encara que treballin no arriben a cobrir les seves necessitats bàsiques, l’Organització Internacional del Treball (OIT) ens alerta que es tracta d’un fenomen en augment que, en aquest moment, afecta a un de cada deu treballadors; en el cas d’Espanya, aquest percentatge arriba al 13%. Espanya ocupa el tercer lloc a la llista de la Unió Europea, just darrera de Rumania i Grècia. L’Informe Foessa parla de 1,5 milions de persones que, a tot l’Estat, es troben en situació d’exclusió social.


La globalització ha permès que els empresaris portin les seves fàbriques allà on els sous són més baixos i allà on (gairebé) no han de fer front a despeses associades a la protecció social. Tot això té com a conseqüència que els salaris baixin i la protecció social també. D’altra banda, els robots, molt presents ja a la nostra vida, es preparen (és un dir) per envair-la cada dia una mica més i fer baixar encara més els salaris. Quin percentatge de la població podrà viure dignament? Com diria el Curro Claret: «Por el amor de dios, com pot passar una cosa així?».


Cal buscar altres solucions: un altre món és possible. No llencem tant fàcilment la tovallola.


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
La normalitat és rara
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH