dimecres, 15 de juliol de 2020

Juan Guaidó: "Tots els camins condueixen a la suspensió de Maduro abans de les eleccions"

|

Entrevista amb Joan Guaidu00f3 1


Des de Caracas. Juan Guaidó, el líder veneçolà de 36 anys que es va catapultar a la política el gener de 2019, no les tenia totes per repetir el proper 5 de gener als càrrecs de President Encarregat de Veneçuela i President de l'Assemblea Nacional per seguir impulsant la sortida de la dictadura de Nicolás Maduro.


Per un moment la seva fulgurant estrella es va enfosquir a la fi del 2019 per subestimar a Maduro en les seves maniobres per romandre en el poder, gràcies a les mans vermelles de Rússia, la Xina i Cuba que l'han collat al Palau de Miraflores.


És difícil entendre com el suport financer, repressiu i militar de sol 3 països aliats han pogut apuntalar a un dictador caribeny al poder enfront de 60 països democràtics que donen suport al seu adversari Juan Guaidó perquè cessi la usurpació de la Presidència de Veneçuela, de manera pacífica però amb pressions diplomàtiques i sancions comercials i individuals contra els alts càrrecs del règim.


Per ara, han pogut més les maniobres perverses i sanguinàries de la dictadura (gairebé 200 assassinats en les protestes). A l'escomesa de Maduro contra Guaidó s'han sumat els grups radicals de l'oposició que li reclamen l'ús de la força per sortir del tirà com a únic mitjà eficaç, ja que s'han experimentat totes les vies possibles i el tirà continua aquí encara.


Diversos diputats dels que es deien opositors, les consciències dels quals ha comprat Maduro per un milió de dòlars, se li han girat a Guaidó. I d'altres que el règim ha intentat empresonar i inhabilitar han vist trontollar la seva reelecció al parlament.


Però el 5 de gener hi haurà sorpreses contra els desitjos malastrucs dels chavistes. Guaidó ens confessa que li sobren vots per ser reelegit en el càrrec, "la clau del 2020 és que es tracta de l'any de la llibertat i del canvi de govern a Veneçuela".


Els dies previs a la seva reelecció com el líder de l'esperança dels veneçolans "són durs", ens revela en l'entrevista. És admirable la seva constància, perseverança i tenacitat. Ell i la seva família viuen amb les amenaces a flor de pell, combregant els diumenges a l'església catòlica. "Cada dia que vivim és un dia més cap a la llibertat", ens diu.


Aquesta setmana Maduro va ordenar arrestar Guaidó, Leopoldo López i altres dirigents opositors per una presumpta conspiració "sanguinària", una més en aquests 21 anys. Tant Chávez com Maduro, si emulació a Fidel Castro, s'han donat el luxe de publicitar més de 100 plans de magnicidi i complots que sempre van ser fallits, quina casualitat, no? Si fossin certs no estarien explicant-los i denunciant-los. Ja ningú els creu. La victimització no els funciona més.


A Guaidó l'espera el seu segon any com a president interí de Veneçuela i del parlament. Ens promet sorpreses en el laberint parlamentari que ha de transitar. No abandona la lluita fins a veure a Maduro fora del poder, que s'aconseguirà amb eleccions presidencials el 2020.


LES DUES TORRES DE GUAIDÓ


A Juan Guaidó li agrada explicar amb llapis i paper en mà. Amb diagrames. Com aquella vegada que va dibuixar un croquis amb dues torres unides a la part superior per una línia que simulava un pont. A la primera torre va dibuixar diversos pisos: de baix a dalt es escalaven els passos que havia de donar l'oposició. A l'altre extrem, en l'altra torre, va traçar les etapes per les que havia de transitar el govern de Nicolás Maduro. A la part superior, les dues torres havien d'unir-se en aquest pont imaginari. I per arribar-hi, el pla tenia un mantra: 1. Cessament de la usurpació, 2. Govern de transició, 3. Eleccions lliures.





Però el 5 de gener hi haurà sorpreses contra els desitjos malastrucs dels chavistes. Guaidó ens confessa que li sobren vots per ser reelegit en el càrrec, "la clau del 2020 és que es tracta de l'any de la llibertat i del canvi de govern a Veneçuela".


Un any abans de prendre el relleu de la presidència parlamentària pactada que en 2018 estava titulada pel diputat Omar Barboza del partit Un Nuevo Tiempo, el jove líder de l'oposició ja havia començat a preparar el seu pla d'acció perquè sabia que li tocava presidir la Assemblea Nacional i no anava a deixar passar l'oportunitat amb una gestió grisa com la del seu antecessor.


En un petit quadern va ser dissenyant el seu pla. El croquis.


Perquè el seu cervell està entrenat per planificar amb mètode. Com a enginyer industrial graduat el 2007 a la Universitat Catòlica Andrés Bello, amb dos títols de gerència pública obtinguts en postgraus posteriors, el primer a la Universitat de George Washington i el segon a l'Institut d'Estudis Superiors d'Administració de l'IESA, va saber traçar aquestes primeres línies.


Llavors va mostrar el seu diagrama de les dues torres a tots els seus companys de partit Voluntat Popular, als passadissos del pis 18 del Centro Plaza a Caracas. Al principi ningú li va prestar atenció. Pocs van veure amb serietat la transcendència de l'dibuix en el grapejat quadern.


- Tots els camins condueixen a la cessació de Maduro abans de les eleccions. No importa les voltes que li donis, tot acaba a la sortida del dictador- sentència sense embuts Juan Guaidó.


Primer li va tocar convèncer els seus companys que l'esquema de les dues torres tenia potencial, després als altres partits i després a tot el país.


- Ens proposem construir capacitats en tots els terrenys i sectors- insisteix.


Però tot i que és difícil mesurar aquestes capacitats en sectors on no hi ha possibilitat de penetrar com l'administració pública o el militar --per la por que ha desfermat la forta repressió chavista-- aquell esbós que va traçar en el quadern va aconseguir transcendir a. Ara tots parlen del full de ruta i de l'1, 2 i 3 (el mantra: cessament de la usurpació, govern de transició, eleccions lliures). La fórmula s'ha tornat tan popular, que fins i tot s'ha tornat un exercici lúdic per analitzar escenaris en els diferents grups de l'oposició (radicals, moderats) i entre els chavistes dissidents (radicals, moderats). Que si no succeirà en aquest ordre, sinó primer el 3, després el 2 i finalment el 1. Que si arrenca amb el 2.


I així.

------------------------------------------------ 


A Juan Guaidó i al desaparegut president Hugo Chávez els uneix una casualitat que fascina als astròlegs. Van néixer el mateix dia i comparteixen signe zodiacal: 28 de juliol, Leo.


Aquest any, els focs artificials van ressonar per primera vegada en els extrems  el cel de Caracas per celebrar dos aniversaris. A l'est festejaven els 36 anys del líder emergent i en l'oest, a la tomba de la Caserna de la Muntanya, antic Museu Militar, els 65 anys d'un president mort.


Aquesta nit, molts es van preguntar com enmig de tan severa crisi --la desastre econòmic, social i política que ha enfonsat en la pobresa al 90% dels veneçolans-- hi havia recursos per costejar una explosió de llums així d'espectacular.


Entrevista amb Joan Guaidu00f3 3


Els capítols d'aquesta història recent de Veneçuela estan plens de paradoxes.


La veritat és que el jove, a qui diversos milions anomenen president interí --el més jove de la història republicana veneçolana-- intenta treure del poder a Nicolás Maduro, l'hereu polític del seu col·lega zodiacal, i a qui assenyala d'usurpar el càrrec de la Presidència des del 10 de gener.


Aquest és el gran repte --el croquis de les dues torres, el 1,2,3-- després de 20 anys de chavisme al poder, una era que ha convertit a Veneçuela, un dels països més puixants i rics de la regió, en un dels més pobres del món.


Aconseguirà fer-ho?

------------------------------------------------ 


Juan Guaidó desperta simpaties i confiança per on passa. La clau de la seva popularitat és que aglutina i representa l'esperança de canvi per venir. És el líder de moda. Un fenomen que ha renovat la il·lusió dels veneçolans per al rescat de la democràcia i la llibertat.


Un polític fora del motlle que es presenta a si mateix com un servidor públic. No calça en el prototip del dirigent fabricat en un laboratori per ser candidat a un càrrec important. Tampoc recita al senderi els discursos una i altra vegada en les seves presentacions públiques. No. Juan Guaidó va començar a l'inrevés: primer va obtenir el càrrec i després va ser polint la seva imatge en el procés fins arribar al cim dels líders més ben valorats de Veneçuela.


La seva notorietat --valorada entre 52% i 60% segons enquestadores com Datanálisis, Datincorp i IVAD-- la va construir a pols perquè no hi havia un altre líder ni de l'oposició ni de l'oficialisme que li desafiés en el mateix pla en els últims mesos. Davant l'orfandat i el buit polític, Guaidó tenia el camí lliure per a sorgir com l'última gasosa de desert, on abans tants com ell havien fracassat i altres esperaven la seva oportunitat per saltar a la fama.


El seu ascens ha estat sorprenent. Ningú s'esperava que el 5 de gener passat, quan va ser designat com a president de l'Assemblea Nacional, comencés a gestar-se la possibilitat real de canvi. El 2015, quan l'oposició va guanyar la legislatura amb una majoria absoluta, que el règim de Nicolás Maduro li va escamotejar desqualificant als 3 diputats indígenes d'Amazones, hi va haver un pacte entre els 5 partits majoritaris per alternar-la directiva parlamentària. I va ser així com Guaidó en representació de Voluntat Popular va assumir el càrrec que li tocava.


El pacte acordat entre els partits principals per encapçalar la directiva del parlament va ser rotatòria cada any i va començar amb Henry Ramos Allup d'Acción Democrática el 2016, després Juliol Borges de Primero Justicia en 2017, Omar Barboza d'Un Nuevo Tiempo el 2018, i Juan Guaidó de Voluntad Popular a 2019 i independents en 2020.


Ningú apostava pel llavors desconegut i jove com a nou president de l'Assemblea Nacional. El dia de la seva proclamació, Guaidó presentar els passos que anava a donar per aconseguir la sortida de Nicolás Maduro --el 1,2,3-- però pocs li van creure. El silenciós enigma del seu projecte ja anava a quedar sepultat en l'oblit quan el 23 de gener, just en l'aniversari de la caiguda de la dictadura de Marcos Pérez Jiménez, va convocar una assemblea oberta a la Plaça Alfredo Sadel de la urbanització de Caracas Las Mercedes, on va ser proclamat president interí a mà alçada de la multitud.


Aquest dia, va anunciar el full de ruta plena d'obstacles per la qual anaven a transitar els veneçolans, la del mantra, la mateixa d'aquell croquis que va dibuixar en el seu quadern: cessament de la usurpació de Nicolás Maduro, govern de transició i eleccions lliures.


Des del començament de 2019 els veneçolans, per primera vegada des de la seva independència fa més de 200 anys, tenen dos governs paral·lels: el del règim de Maduro que té el poder de les armes i de les institucions com el CNE, el TSJ i la Fiscalia , i un altre que té el suport majoritari dels ciutadans, el parlament i de gairebé 60 països.


Així, un cop investit amb el fervor popular, Juan Guaidó va proposar anar més enllà i vèncer el trauma col·lectiu dels intents anteriors de 2014 i 2017, en els quals l'oposició havia lluitat per un canvi de govern i en els quals les multitudinàries protestes havien deixat gairebé 100 manifestants morts als carrers si se sumen els dos antecedents.


El nou líder va convocar a un altre acte de masses el 23 de febrer per acompanyar l'ingrés de l'ajuda humanitària destinades a socórrer unes 300 mil persones en situació de vulnerabilitat sanitària.


Però la seva crida va ser torpedinat.


L'ajuda no va poder entrar per la frontera de Táchira, tot i que sí que es va multiplicar el suport internacional.


LA SEVA FAMÍLIA, EL SEU MILLOR SUPORT


Wilmer Guaidó va emigrar fa uns anys a Tenerife, una de les illes espanyoles de Canàries, per buscar millors oportunitats, com ho han fet més de 4 milions de veneçolans segons l'Acnur. Va emigrar amb el seu títol de pilot d'aviació però no ha pogut exercir. Treballa de taxista.


Totes les nits crida al seu fill Juan, i després de donar-li la benedicció, li pregunta per la seva salut. "Estic bé", li respon, sense esmentar la quantitat d'amenaces que ha rebut ell i la seva família a Caracas.


Això de ser president de la República mai va ser un anhel infantil. La seva mare Norka Márquez, una mestra de primària molt catòlica, i el seu pare, no li van conrear l'ofici de polític, sinó el mantenir-se sa, responsable, treballador, cavallerós, educat i amorós amb els seus sis germans i amb la família.


Quan tenia 16 anys la tragèdia de l'esllavissada que va sepultar el desembre de 1999 part de la ciutat on va néixer, la Guaira, en l'estat costaner de Vargas, el va marcar profundament. Era el primer any d'Hugo Chávez, que per aquests dies mateixos dies s'havia obstinat imposar el referèndum per a una nova Constitució, tot i les torrencials pluges que arrasaven amb el litoral de Vargas i el turó El Ávila escopia fang i pedres als seus habitants. Oficialment van morir unes 3.000 persones però les xifres d'ONG assenyalen que van ser més de 10.000 morts.


Els seus rècord d'estudi parlen bé d'ell: va ser un alumne aplicat des de primària fins a la universitat, mai va repetir grau ni va reparar matèries. A les vacances s'asseia amb els seus companys a explicar-li els dubtes perquè passessin les matèries on havien quedat endarrerits o reprovats.


En plena adolescència i amb la seva família damnificada, va haver de peregrinar pels refugis que va disposar el govern en diversos estats de país. Fins i tot van anar a parar a un centre per a damnificats en el Municipi Machiques de Perijá en l'estat Zulia. Davant la destrucció de la Guaira, el que li va consternar Juan Guaidó --encara ho lamenta anys després-- va ser la negativa de Chávez, aconsellat per Fidel Castro, de rebutjar l'ajuda dels Estats Units per reconstruir a Vargas. Entre els enderroc de la devastada ciutat, l'adolescent va aconseguir graduar-se de batxiller a l'Institut Los Corales a l'any següent.


Els seus pares ja s'havien divorciat però mantenien una relació cordial per mantenir l'harmonia entre els tres que tenien, i els tres més que va tenir després el pilot Wilmer en el seu segon matrimoni.


Abans d'emigrar a Tenerife, Wilmer Guaidó es va dedicar a ser un bon pare amb els seus sis fills homes. Hi ha fotografies familiars en què es veu Juan adolescent amb els seus altres germans. En la seva època d'adolescent Juan va aconseguir un treball a la botiga d'equips electrònics Compu Mall, a Caracas. Els treballadors actuals que no el van conèixer en aquesta època estan orgullosos de tenir aquest pedigree presidencial.


Va estudiar enginyeria industrial a la Universitat Catòlica Andrés Bello, en l'època que es van catapultar les protestes del moviment estudiantil. Juan Guaidó va ser part d'aquest moviment, la generació del 2007. D'allí va continuar la seva formació en un postgrau a la Universitat George Washington i a l'Institut d'Estudis Superiors d'Administració (IESA).


Els seus rècord d'estudi parlen bé d'ell: va ser un alumne aplicat des de primària fins a la universitat, mai va repetir grau ni va reparar matèries. A les vacances s'asseia amb els seus companys a explicar-li els dubtes perquè passessin les matèries on havien quedat endarrerits o reprovats.


- Juan és un home organitzat, planificat, mesurat i controlat- resumeix la seva companya de partit i amiga, la diputada Manuela Bolívar.


En plena temporada de Setmana Santa del 23 de febrer de 2006, Juan feia els primers passos com a polític juvenil quan va ocórrer el segrest i assassinat dels tres germans Faddoul a Caracas. Explica Manuela que Juan li va dir: "anem a protestar al carrer perquè la mort no se'n va de vacances". Era un dilluns sant i Caracas estava solitària.


- A Juan mai li va importar que fóssim quatre gats en la protesta, a cada cantonada, a cada carrer, perquè ell deia: d'un en un anem a més.


Manuela Bolívar està clara que no trauran a Maduro del poder amb marxes, però pensa que això fa pressió perquè els militars el treguin a la força.


-Déu ho va col·locar en un bon moment. Juan no és conflictiu ni lluitador, més aviat és conciliador. No li agrada la violència- pregona la diputada.


La seva carrera com a polític va començar el 2006 a Voluntat Popular, un partit de centre fundat per Leopoldo López, el pres més emblemàtic del règim, que va ser condemnat a gairebé 14 anys de presó per rebel·lió a 2014.


------------------------------------------------ 


Fabiana Rosales és l'atractiva dona de Juan Guaidó. Una millenial, com el seu espòs. Als seus 26 anys, la jove andina --va néixer a Tovar, estat de Mérida-- ha hagut d'aprendre molt ràpid com actuar com una primera dama. Es van conèixer fa vuit anys als passadissos de Voluntat Popular, en un esdeveniment de joventuts que havia organitzat el partit. Allí va ser l'enamorament.

Juan ja era diputat quan es van fer nuvis. Tres anys després es van casar. I fa dos anys, va néixer la seva filla Miranda.


- Portem 8 anys coneixent-nos i 5 de matrimoni. És un pare meravellós. El millor pare del món, li encanta fer dibuixos amb Miranda. Som una parella compromesa amb la llibertat i la democràcia de Veneçuela. Quan vam començar, no volíem anar-nos de país tot i la primera onada de l'èxode. I molt menys ara que s'aguditza la crisi.


Fabiana Rosales, mujer de Juan Guaidu00f3

Fabiana Rosales, dona de Juan Guaidó


La relació de parella és tranquil·la i senzilla. Tots dos són compatible en els caràcters. Juan té un temperament equilibrat i organitzat, i Fabiana és més aviat molt estricta amb el temps per estar sotmesa al ritme i les exigències de la seva petita Miranda.


Cada nit, Juan i Fabiana conversen després de dormir a la nena.


- Ens vam asseure i avaluem el dia. Repassem la ruta de l'1, 2 i 3 i fem un balanç. Juan sempre està coordinant tot el procés. Assumim els errors, els corregim i seguim avançant, estem en un constant aprenentatge.


S'imaginen vivint amb dos fills --voldrien donar-li un germanet a Miranda-- a La Casona, la residència presidencial que no ha estat ocupada mai per la parella de Nicolás Maduro i Cilia Flores des 2014, perquè Rosa Virginia i María Gabriela, les filles de Chávez, van seguir usufructuant la mansió un temps després d'haver mort de càncer seu pare.


Com a bona cristiana, Fabiana no creu necessari exorcitzar La Casona ni fer-li neteges de 'santeros'.


- Hem de rescatar aquest bé i patrimoni que és de la nació veneçolana.


------------------------------------------------ 


Els càlculs de Juan Guaidó han fallat.


Consulta el croquis diàriament per veure per on va el pla de vol i quins són els entrebancs. En el seu quadern va apuntant els passos que ha avançat i els que falten per concretar.


En el diagrama de les dues torres hi havia anotat en principi sis mesos per al cessament de Maduro. Però la caiguda de l'usurpador no s'ha produït i pot ser que es prolongui en el temps, fins que el ministre de la Defensa es decideixi actuar ja que el desenllaç està a les mans o en l'incert i esmunyedís diàleg entre el règim d'usurpació i el govern interí.


El nou líder, a què milions anomenen president interí, només té aquest any per aconseguir la sortida de Maduro. Li queden pocs mesos i el temps corre de pressa. Al gener de l'any 2020 tocaria renovar la directiva del parlament, però Juan ha assegurat que podria continuar com a la presidència fins després de gener perquè li ho permet l'article 233 de la constitució en cas que no s'hagi aconseguit el cessament de la usurpació.


Ha jugat en tots els taulers i en tots ha avançat lentament. La impaciència, però, està en ebullició des de fa estona. L'oposició radical ha torpedinat els avanços del procés com si Juan Guaidó fos l'enemic i no Maduro per no haver aconseguit la meta en els primers sis mesos. Guaidó ha reconegut l'error de fixar lapses per a la sortida de Maduro. La manca d'unitat amb els radicals ha estat un dels obstacles a l'hora de presentar cohesió davant la comunitat internacional.


Sap amagar les seves angoixes i emocions quan li falla el pla i no aconsegueix concretar el que havia traçat en el quadern. Almenys ningú ho ha vist en públic fora de polleguera i descontrolat.


Més de 50 països l'han reconegut. Els membres de la comunitat internacional han ajudat molt solidaritzant però cap com els presidents Iván Duque de Colòmbia i Donald Trump dels Estats Units que s'han pres molt seriosament empènyer la caiguda de Maduro.


A l'hemisferi occidental la majoria està amb Guaidó, però no així a la Unió Europea que ha estat força tímida en el seu suport. Els europeus s'han limitat a un suport declaratiu i no han volgut exercir major pressió com llançar sancions econòmiques i financeres contra els càrrecs del règim de Maduro.


Internacionalment només la Xina, Rússia, Cuba i Turquia són els que sostenen a Maduro. Les amenaces de Guaidó perquè deixin de donar-li suport no són efectives, llevat que canviï de to i d'estratègia per causar major contundència.


Pujar el to del seu discurs com a part de la seva nova estratègia li ha permès posar fi a la caiguda de l'esperança del canvi ofert en començar la seva presidència interina. A mesura que s'aferra Maduro a poder, també s'allunya la possibilitat que surti voluntàriament i obri espais per la via de la força.


Maduro s'ha convertit en el problema de Veneçuela, a l'arrel dels mals que afligeixen als seus habitants. Amb la repressió i el terror que ha desencadenat amb els grups armats que li donen suport no ha deixat molt marge per a la sortida negociada.


A l'hemisferi occidental la majoria està amb Guaidó, però no així a la Unió Europea que ha estat força tímida en el seu suport. Els europeus s'han limitat a un suport declaratiu i no han volgut exercir major pressió com llançar sancions econòmiques i financeres contra els càrrecs del règim de Maduro.


En el paper, les dues torres de Juan Guaidó han aconseguit sostenir un equilibri precari en aquests mesos. Han estat a punt de trontollar com el Pont de Londres en diverses oportunitats però la constància del líder opositor les ha aixecat de nou per tal de cessar la usurpació.


Guaidu00f3 con su familia


Guaidó amb la seva família


Aquesta promesa, la de fer realitat el croquis, el mantra de l'1,2,3, segurament és el primer que inclouen en les seves pregàries quan van cada diumenge a missa. Perquè cada diumenge, a la jove parella se li veu en alguna església pregant.


-Quant falta? - solen preguntar alguns veneçolans desesperats al carrer.


-Serà aquest mateix any- insisteix seva dona Fabiana.


-A poc. Falta poc- respon Juan.


Entrevista amb Joan Guaidu00f3 2

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


EL MÉS LLEGIT

ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH