Els periodistes ¿submisos dels polítics?

Carmen P .Flores

De tota la vida, en països democràtics -a les dictadures ja se sap el que passa- les relacions entre periodistes i polítics solen ser tenses, però cordials. El respecte mutu als seus respectius treballs hauria de ser la tònica que imperi: periodista que pregunten sobre els temes d'actualitat i polítics que responen per informar la ciutadania. És una cosa que entra dins de la lògica democràtica. El dolent de l'assumpte és que això no succeeix, es considera al periodista com una nosa que fa preguntes incòmodes que posen en perill una "brillant" carrera política. Això és dolent per a la democràcia.


Les limitacions a la llibertat d'informació s'han anat agreujant amb el transcórrer dels anys; les traves i limitacions a la feina dels informadors estan sent constants, i no és d'ara, sinó que ve de lluny. Els que portem ja alguns anys exercint aquesta professió ho sabem. Ja en l'època de Jordi Pujol, a qui feien preguntes incòmodes els deia "avui no toca" i es quedava tan tranquil. El mateix passava amb l'expresident basc Juan José Ibarretxe, que explicava els seus temes sense acceptar preguntes.


Encara es recorda l'actitud del Puigcercós, secretari general d'ERC, quan després de fer esperar quatre hores als periodistes va comparèixer per explicar el tema del finançament econòmic, va llegir el que portava escrit i va marxar com havia entrat, sense acceptar preguntes i amb el consegüent cabreig dels allí presents.


La cosa no ha anat millorant. En temps més recents, Mariano Rajoy, president de Govern, va inventar la compareixença per plasma. Era la forma d'evitar que els feridors i malvats periodistes li amarguessin el dia. Tot un exemple de transparència i defensa de la llibertat d'informació. El "bo" del sistema és que al menys no perdia el temps.


A les mal anomenades rodes de premsa, una pràctica lamentable i inadmissible, el protagonista de torn fer el seu speech d'un tema d'actualitat que li interessa i els periodistes ja estan avisats que no hi haurà preguntes. Una altra modalitat és en la que es limiten el nombre de preguntes, es trien els periodistes de mitjans -generalment grans- i en més d'un cas, el cap de premsa suggereix el que han de preguntar.



Abans aquestes situacions d'emmordassar la llibertat d'expressió i el dret de la ciutadania a rebre informació sense filtres ni limitacions, seria bo que els mateixos periodistes i les associacions de premsa, collegis de periodistes i sindicats del ram es posessin d'acord per aturar el greu problema que s'està vivint. També és cert que amb aquesta actitud els periodistes ens estem fent còmplices d'aquestes situacions. Si els polítics volen "rodes de premsa" sense preguntes, que no facin les convocatòries d'aquestes, que enviem les notes de premsa a les redaccions i així s'evita que els putejats intermediaris perdin el temps i a més a més tornin al seu treball amb una sensació de presa de pèl. També hi ha una altra fórmula més efectiva: anar-se'n de les rodes de premsa en les quals no s'acceptin preguntes o triïn als periodistes per preguntar.


Les diverses associacions del ram periodístic han de posar-se d'acord ja i denunciar la greu situació que s'està vivint a Espanya. El temps juga en contra, ni un dia més sense afrontar la situació, els periodistes hem de negar-nos a continuar sent còmplices de la censura al lliure exercici de la professió. "La llibertat d'expressió és un bé escàs. Seria terrible deixar als fanàtics marcar els límits", deia Sir Salman Rushdie.


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH