Semblances fins a cert punt

Quan es tracta de política, un elevat nombre d'individus s'arroguen una sorprenent superioritat sobre els que no pertanyen al seu confraria. Decideixen ignorar que la condició humana està compartida per totes les persones, per al millor i per al pitjor.

En el seu moment, els nazis van fascinar a molts amb singular magnetisme; no semblava importar la seva depravació manifesta i creixent, insuportable com més poder aconseguien. N'hi ha que es declaren avui 'antifeixistes' (amb absoluta preferència a declarar-se 'antinazis') com si això fos una gran cosa, però la veritat és que comparteixen amb ells pulsions de superioritat, intolerància i violència. Resulta irònica aquesta afinitat de contraris entre els que es proclamen rotunda i alegrement 'antis'.

Els uns i els altres comparteixen un afany per aconseguir la uniformització de la societat: dir i fer el que cal dir i fer. Per això tenen una al·lèrgia sense remei per la discrepància. Es tracta d'un fatal desequilibri totalitari de què només pot derivar el pitjor.

La voluntat d'exclusivitat i submissió porta als exaltats de qualsevol tipus a distingir de forma dràstica entre amics i enemics. Els seus capitostos procuren a més desplegaments simbòlics per cohesionar-i particularitzar de la resta de forces. No obstant això, els extremistes totalitaris (ja es diguin nazis, abertzales o comunistes) avorreixen la democràcia que diuen 'burgesa' i subscriuen conjuntament que no accepten persones 'privades' ni drets individuals. Estan en guerra contra ells.

Leo 'El culte als màrtirs nazis' (Aliança), interessant aportació de Jesús Casquete, professor d'Història dels moviments socials i polítics a la universitat de País Basc. Els nazis van glorificar als seus morts, accentuant o falsificant que ho fossin en acció de combat. I ho van fer amb himnes i desfilades, amb ritus. La principal pedrera va ser la SA (Sturmabteilung o secció d'assalt del partit), eren forces de xoc per fer avançar el programa nazi per tots els mitjans. (Un detall a considerar per entendre l'auge de les organitzacions paramilitars a la República de Weimar és que a la fi de la Primera Guerra Mundial uns dos milions de fusells-vuit mil metralladores registrades es 'van perdre' i van anar a parar a elles.).

Aquells joves es reunien en tavernes anomenades Sturmlokales i programaven accions per "reconquistar els carrers per al poble alemany" i assegurar el seu domini en elles. Els seus capitostos buscaven així mateix el domini emocional de la població i disposar d'una comunitat de suport als matons propis. Hitler creia que prendre "en consideració exclusiva el sentir de la massa" faria el seu èxit més contundent.

Parlem del jove nazi Horst Wessel, que va morir assassinat al febrer de 1930. Tenia només 22 anys i més de ser cap de secció de la SA era músic i componia cançons, entre elles la que seria adoptada com a himne del partit. Aquest lied invocava als caiguts en combat i els feia presents amb el vers 'en esperit marxeu a la nostra formació'. Sento la seva marxa, és entusiasta i emotiva. Però la bellesa musical que pugui guardar s'esvaeix al quedar associada, de manera inexorable, a comportaments menyspreables i a bandes saturades d'odi. Cal assenyalar, d'altra banda, que el vibrant i famós himne Jo tenia un camarada procedeix de fora de l'àmbit nazi: la lletra d' 'El bon camarada' va ser escrita per Ludwig Uhland, en 1809, i la seva música va ser composta per Friedrich Silcher a 1825.

El 1934, a l'any de prendre el poder, Hitler va dir amb tota claredat que "l'objectiu és que tots els alemanys decents es converteixin en nacionalsocialistes". Per aquells anys es va insistir amb frenesí en el següent lema:

"Alemanyes les escoles, alemanya la premsa, alemanya la família i tot el nostre poble conscient de ser alemany, des del fogoner fins al director general".

¿No els sona a vostès aquesta cantarella? ¿Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència, com es diu en la fingida ficció?