Alfonso Casal li va guanyar la batalla a Carles Ruiz

El dia 2 de gener, inici d'any, es fa de dia amb la mala notícia de la defunció d'Alfonso Fernández Casal, excap de la guàrdia urbana de Viladecans i amic des de fa ja uns quants anys. D'aquests temps en què els dos treballàvem a l'ajuntament, en diferents llocs, amb Jaume Monfort com a alcalde. Allà va ser on el vaig conèixer i pel càrrec que tenia cada un, vam haver de treballar junts, sense problemes, ni cap discussió. Sempre estava disposat a col·laborar, amb criteri i saber fer. No recordo cap discussió. Cada un sabia quin era el seu treball, complementari, sense rivalitat, sinó amb complicitat de fer bé el que repercutís en la ciutadania ia la ciutat. Va ser en aquesta època on establim una bona relació amb ell i amb la seva dona, Lourdes. Ella era i és la discreció personificada. Feien un bon tàndem.

L'any 1993, el càncer em va visitar sense que ho convidés, perquè potser són aquestes coses que es pensen que només els passa als altres. Cras error, ningú es lliura d'ell quan apareix. Uns els superen, és el meu cas, altres no tenen la mateixa sort. Recordo la meva estada a l'hospital i les visites discretes que ell i Lourdes em van fer. Mai m'han oblidat, tampoc altres que ara no vénen a el cas fer comentaris.

Com a gallec exercent, més d'una vegada em cridava Carmiña quan volia explicar-me alguna cosa amb aquest entusiasme que li posava a les coses. Era un apassionat de la seva feina. Moltes vegades, ens rèiem d'algunes circumstàncies del nostre treball i d'alguns personajillos amb aspiracions desmesurades, que tenien massa pressa per arribar, sense impórtales trepitjar a qui es posés per davant. Aquests mateixos que van demanar uns quants favors a Casal, tot i que l'ètica no formava, ni segueix formant part de les seves vides polítiques.

Quan vaig deixar l'ajuntament, sempre en la distància, hem mantingut el contacte, menys assidu del que haguéssim volgut, però sabent que estàvem allà per al que necessités cada un. No calia dir-ho, ho sabíem i ho havíem demostrat.

L'any 2005, l'alcalde Monfort "va deixar" l'alcaldia i el va substituir l'actual alcalde, Carles Ruiz. És aquí quan comença el calvari de Casal -ara que no hi és, ho puc explicar, és de justícia fer-ho-li va cridar el nou l'alcalde i li va dir tal qual que s'anés o el cessava. Li va demanar que li expliqués el per què d'aquesta actitud, que portava uns anys, amb l'alcalde anterior i no se li havia retret res, tot el contrari, i que, si havia fet alguna cosa malament, que l'hi digués ja que era el mateix partit el que governava. La resposta seca de Ruiz va ser "és perquè vull", sense oferir-li una sortida professional digna com havia succeït amb l'excap de la guàrdia urbana de Gavà, que li van donar una sortida pactada i digna. Ruiz no li va voler donar cap explicació i Casal li va dir que "ell no s'anava". A partir d'aquí va començar la seva viacrucis professional i personal.

La persecució laboral d'Alfons Casal va durar uns quants anys. Fins que, el 2008, l'ajuntament va anul·lar el seu nomenament com a funcionari de carrera i va nomenar al seu substitut, sense intervenir concurs algun. Davant la persecució i vexacions viscudes, l'interessat va interposar una demanda contra l'ajuntament i segons reconeix el jutge de l'TSJC Casal "va ser menyspreat pel consistori i pel seu substitut a dit, Camaño". Tota aquesta situació li va passar factura a Alfons, i la seguretat social li va reconèixer una incapacitat absoluta per a l'exercici de qualsevol activitat laboral. va deixar de treballar, amb una situació personal duríssima per la seva malaltia i amb la impossibilitat de tornar a treballar en allò que li agradava per al que estava àmpliament capacitat.

Després el càncer ha anat fent efecte en la seva salut. Mai es va rendir, seguia lluitant acompanyat del seu gran suport, Lourdes que sempre ha estat aquí, com un bastó que aguanta la situació sense queixar-se. I amb tota l'esperança del món.

Però quan la malaltia tampoc es rendeix, el resultat final ho hem vist aquest dia 2 de gener, quan finalment Alfons ha emprès aquest viatge de què mai es torna. S'ha anat massa aviat, però amb la sensació de no haver deixat mai de lluitar, en el professional guanyant la partida a l'alcalde Carles Ruiz i en el personal. Mai s'ha rendit i no sempre es guanya. Aquesta és la vida. A més d'un li ha de remoure la consciència, si és que la té.

Però vull acabar aquest record a la figura d'Alfons amb un refrany molt popular, que alguns no han d'oblidar "qui a ferro mata, a ferro mor".

Fins sempre Alfonso!