Compte amb els nous sudets!

M'imagino que a hores d'ara ja ningú gairebé ha de recordar qui eren els sudets. Doncs bé, vaig a refrescar la memòria dels amables lectors d'aquest digital. A la capritxosa remodelació de fronteres que es va establir com a conseqüència de la primera guerra mundial i en virtut de tractat de Saint Germain va aparèixer un nou estat anomenat Txecoslovàquia que englobava les regions de Bohèmia i Moràvia (que havien estat part d'Àustria), Eslovàquia (que havia estat part d'Hongria), i altres territoris menors com el de Sudetenland en el qual vivia una minoria alemanya.

El president d'Ucraïna, Volodimir Zalenski (EP)

Arran del triomf electoral el 1933 del règim nacionalsocialista que pretenia el retrobament de tots els alemanys ètnics sota un mateix Estat, entre els alemanys ètnics de Txecoslovàquia, coneguts amb el gentilici de sudets, va sorgir un fort moviment favorable a la seva incorporació al Reich, que va ser estimulat pels nazis. No va fer falta més. En 1939 i després d'haver ocupat Àustria amb la benevolència de les grans potències europees, Hitler es va sentir amb les mans lliures per obligar Txecoslovàquia a cedir-li la zona en què vivia aquest col·lectiu germànic. Un xantatge que va ser només el pròleg de la desaparició de tot el país sota la bota nazi.

Com que no hi ha res de nou sota el sol i els humans som els únics éssers vius capaços d'ensopegar dues vegades en la mateixa pedra, em temo que aquella dramàtica experiència pot tornar a repetir-se en el centre del nostre continent. Ara no es tracta ja del anexionisme alemany, sinó del rus davant Ucraïna, que va aconseguir el seu primer objectiu amb l'ocupació de Crimea -justificada per la mateixa raó ètnica que van utilitzar els nazis per fer-se amb el país dels sudetes- i que està creant una situació paral·lela a la regió de Donbas amb idèntic pretext identitari.

Podrà argüir que les fronteres d'Ucraïna són discutibles, però ¿és que en aquest vell continent n'hi ha per ventura que no ho siguin? Certament ens estem referint a un país complex sobre el qual l'ucraïnès Yuri Andrujovic va escriure: "Visc en un territori anomenat Galitzia, una part del món que des de temps immemorial ha estat objecte de la sospita i el desdeny" ( "L'últim territori", penya-segat) la regió de la qual és originari aquest autor pertany a sector occidental d'Ucraïna, separat de l'oriental per moltes raons. El nivell d'identitat nacional, hipertrofiada al aquell i atrofiada en aquest; la llengua que s'utilitza majoritàriament, l'ucraïnès en el primer cas i de caràcter bilingüe rus-ucraïnès en el segon; la ideologia dominant, anticomunista a occident i encara comunistizada en l'altre costat. A al punt que Andrujovich deia que el futbol és l'únic signe d'identitat compartit per tots. Però tot i així afegia que no es pot parlar de ruptura entre les dues ucranies. Seria un veritable anacronisme perquè en el fons hi ha moltes més característiques comunes del que es pensa. "Ucraïna és un únic país -conclou- ... tot i que al mateix temps quina diferent pot ser un únic país!"

Compte doncs amb aquests nous sudets que han sorgit en el cor d'Europa. Uns -els de Crimea- conquerits ja amb tota impunitat per aquest èmul de Hitler anomenat Putin; altres, els de Donbas, enfrontats a Kíev i amb les divisions russes preparades a la mateixa frontera per acabar de desmembrar el país, mentre l'OTAN vigila. El 1939 les coses no havien estat platejades de forma molt diferent.