Hi ha actituds que, si són certes -i sembla que en el cas que ens ocupa ho és- permeten dubtar del sa judici d'alguns personatges. Penso en un tal Jaume Fábrega, que va ser professor de la UAB i va haver de ser dimitit per haver abocat insults degradants contra tota mena de discrepants polítics que va esmentar tant individualment, com col·lectivament. A l'esmentat individu se li atribueix haver terciat ara sense venir a tomb en els incidents que hi ha hagut a Canet de Mar quan la família d'un dels alumnes del col·legi públic ha pretès que es complís la sentència dictada pels tribunals en què se'l reconeix el dret del seu fill a rebre el 25% de les classes en castellà. La reacció ha estat anunciar: ”M'apunto a apedregar la casa d'aquest nen. Que se'n vagin fora de Catalunya”. Exactament el mateix que feien els camises brunes de les SA a l'Alemanya dels anys trenta amb els jueus: primer, apedregar-los i humiliar-los; després, expulsar-los (si escau, ja sabem on). Nihil novum sub sole.

És clar que encara caldria afegir l'exabrupte d'un mosso d'esquadra anomenat Donaire que, més compassiu, no proposa apedregar la casa sinó només que “aquest nen s'ha de trobar sol a classe”.

Sempre s'havia dit, sembla que gratuïtament, que la cultura és el millor antídot contra la barbàrie, però la història ens demostra que malauradament no és així. No ho va ser a l'Alemanya nazi, on destacats intel·lectuals van recolzar aquell règim abjecte. Però tampoc en altres llocs on persones, a les quals es presumeix cultes, perquè el tal Fábrega ha estat professor universitari, són capaços d'expressar sense embuts un odi irracional. Resulta a més inconcebible que hi hagi funcionaris públics que -al marge que tinguin dret a pensar com vulguin igual que qualsevol altre ciutadà- oblidin l'absoluta neutralitat a què els obliga la seva funció.

Aquesta situació resulta molt preocupant perquè ens indueix a sospitar que una perillosa misèria moral està adquirint carta de naturalesa a la nostra societat i que a més no té cap prejudici a exhibir-se impúdicament i això només pot ser el proemi de situacions futures molt més perilloses. És imprescindible i urgent recuperar l'esperit de la, avui injuriada per alguns, transició, l'imperi de la tolerància amb el discrepant, la convivència entre tots i amb tots i, en fi, la humilitat, perquè ningú no és millor o superior a un altre, ni té dret a demanar que se'l margini.

I, en fi, seria encertat no oblidar que el peix mor per la boca i que alguns peixos són verinosos.

ARCHIVADO EN |

Canet de Mar