MADAYA

Trenca l'ànima veure com desenes de persones es moren de fam a Madaya en plena guerra siriana, mentre aquí discutim pel dret a decidir o la presidència del Congrés. Ningú sembla adonar-se que el món s'ha tornat boig, i que caminem com zombis pels espais ficticis que han creat mediocres que a més presumeixen de demòcrates.

I no obstant això Madaya hi és, recordant-nos amb imatges de nens esquelètics i majors rebuscant entre les ruïnes a gats i gossos amb els quals poder dur a la boca dels seus fills algun aliment que els allargui l'agonia que pateixen, que la política només serveix si és útil a la gent. Es veu que la infamant foto del petit Aylan encallat eternament en una platja de la costa turca no ha estat suficient perquè els nostres diputades i diputats s'adonin que "el seu" no té importància i que el que li exigim en els apartats de justícia social o ocupació entra en el seu sou ia més, és prioritari.

La paciència s'esgota i una nova societat més justa i solidària truca a la porta. Obrim-la de bat a bat.