Els Goya s'han estancat

El cinema espanyol es va donar cita en els Premis Goya, amb les mancances de sempre i un glamour d'estar per casa en què van tornar a primar els escots, les joies a préstec i els vestits amb noms i cognoms, perquè les que puguin es els comprin als modistes que donen un cop de mà per al millor desenvolupament d'una festa necessària però amb complexos inevitables. Això del smoking de Pablo Iglesias va ser un punt ia part.

La veritat és que l'IVA, un exercici més, no es baixa i que aquest any 135 pel·lícules es queden en el més complet desemparament, ja que els diners de les televisions privades no ha arribat per finançar tots els projectes que, si segueixen endavant, és pel valor i la temeritat que el fan fora els productors independents que roden les seves "obres mestres" amb 950 mil euros quan, el que realment hauria de costar aquesta producció, és aproximadament tres milions d'euros, que no tenen ni poden aconseguir els seus autors.

Per això les televisions, bé gràcies, copen tots els grans títols en els quals es gasten el 5 per cent dels seus ingressos bruts, al que els obliga la llei, que després saben promocionar adequadament en les seves petites pantalles perquè la gent acudeixi a les sales i compensi amb els seus "èxits de taquilla" a títols com Torrente 4 o Vuit cognoms catalans. És el signe dels temps, i encara sort, que encara ens queda aquesta possibilitat de produir pel·lícules en els idiomes de l'estat, especialment en castellà, que vulguis que no, donen feina a molta gent i converteixen en famosos als que a Hollywood mai han tingut una oportunitat.

Un altre any més dels Goya, amb una posada en escena molt discreta i uns errors tècnics incomprensibles que cap bé fan a un sector prou castigat pels governs de torn. En aquest sentit, es nota massa, encara, cap a on van les preferències de "els còmics espanyols" malgrat que el ministre d'enguany tenia un brillant currículum i es va comportar al llarg de l'acte i en la catifa vermella amb una mà esquerra insuperable davant els periodistes, sobretot si comparem les seves maneres, cobles del seu antecessor, l'inefable Wert. Aquesta vegada el PP ho va fer bé.