Han passat més de dos mesos des de la votació del 20-D. Unes eleccions que molts qualificaven de decisives per posar fi al bipartidisme i desfer la regressió de drets que s’havia imposat. Projectaven desitjos rupturistes i dipositaven esperances de canvi, de manera que van generar un ampli suport a les urnes per posar fi a polítiques democràticament agres, institucionalment fosques, econòmicament estèrils, socialment tòxiques i territorialment crispades.

Aquest suport, però, pot no ser suficient, ja que si bé el panorama post 20-D deixa el PP sense el poder absolut i trenca el bipartidisme hegemònic i alternant, ens deixa un escenari polític plural que genera dinàmiques més complexes per garantir la governabilitat. A dia d’avui el vot a les urnes no s’ha traduït encara en una proposta concreta de govern. Ens trobem davant el dilema de repetir eleccions o assolir una majoria parlamentària plural que proposi un govern de síntesi. Hi va quina opció política, en quina direcció i orientació, amb quins valors i formes, exerceix el control i l’hegemonia de govern.

La incertesa del panorama no amaga l’emergència política, econòmica i social en què ens trobem. Som on érem els dies previs al 20-D, però amb més urgències, ja que la inacció degrada la realitat social i política. Pobresa, precarietat laboral i social, i desigualtat segueixen installades, mentre les mesures polítiques que les han alimentat es mantenen invariables: contareforma laboral, retallada de la protecció social, desmuntatge dels serveis públics, sistema fiscal injust i insuficient.

L’estructura econòmica manté febleses, desequilibris i dependències, en un entorn global d’enormes incerteses, mentre es manté intacta la política econòmica servil de la consolidació fiscal i dels interessos i directrius dels grans centres de poder econòmic i financer.

La democràcia s’afebleix, mentre avança l’autoritarisme, l’absolutisme, l’opacitat, la manca de diàleg social i institucional, i la repressió de la resistència social. El model d’estat evidencia el seu esgotament, incapaç d’acceptar l’expressió de sobiranies compartides d’una realitat plurinacional complexa que no pot acceptar ni recentralitzacions ni uniformitats imposades.

És per això que cal evitar que els propers mesos tot el debat giri al voltant d’eleccions o govern de coalició. El dilema no pot ser només qui o amb qui es fa govern, sinó quin canvi de polítiques es promou, quines mesures i acció de govern cal impulsar per abordar els problemes reals i revertir les pèrdues de drets i llibertats imposades aquests anys. Cal aconseguir que el centre del debat polític i social, l’ocupin les persones, la seva situació i els seus problemes, i l’horitzó d’un major benestar personal i social. Si la crisi ha estat l’excusa per imposar reformes regressives i antisocials en el terreny laboral, en les polítiques públiques, en la protecció social i en els drets i llibertats personals i collectives, ara cal revertir-ho i fer altres polítiques.

La situació d’emergència social, però, cal abordar-la des de totes les instàncies i àmbits competencials. Les urgències són evidents quan analitzem les dades d’atur, la precarietat al mercat de treball, la pobresa i l’exclusió social, la pèrdua de qualitat dels serveis públics i la creixent desigualtat social. I les respostes s’han de fer des de la proximitat. És per això que el Govern de la Generalitat ha de desplegar les seves competències i capacitats davant les urgències, donant resposta a les necessitats de les persones i trencant amb les polítiques de retallades dels darrers anys, per pressionar, així mateix, el canvi de les polítiques a l’Estat. Les persones no poden esperar, i la capacitat de promoure accions i dotar de recursos per fer front a l’emergència social i promoure ocupació de qualitat i polítiques industrials actives és possible.

És possible fer altres polítiques. Les actuals s’han demostrat inútils i injustes. No pagarem el deute retallant i limitant drets, sinó invertint i creant ocupació. Podem fer grans plans d’inversió que impulsin un canvi de model productiu, que transformi una economia altament dependent d’energies fòssils i pràctiques especulatives en una economia de base industrial, renovable i sostenible, basada en el coneixement i la innovació. Aquest model s’ha de sustentar en l’ocupació de qualitat, estable i amb drets, i un potent model social que garanteixi la igualtat d’oportunitats i la protecció de totes les persones en tot moment de la seva vida, a partir d’un sistema fiscal que respecti els principis de suficiència, justícia i progressivitat.

En aquest panorama complex, marcat per la incerta i la feble situació econòmica i l’emergència social, el moviment sindical ha de mantenir i intensificar la pressió en el mercat de treball i en la societat. Denunciar, pressionar i utilitzar la negociació col·lectiva per millorar la capacitat adquisitiva, recuperar drets i seguretats, combatre la precarietat i promoure la igualtat efectiva. Promoure la posada en marxa d’un pla d’inversions que creï ocupació i impulsi el canvi de model productiu de base industrial, equilibrat i sostenible, basat en el coneixement, la innovació i l’ocupació de qualitat.

Exigir garanties de prestacions i protecció social (no oblidem que la renda garantida de ciutadania està en debat al Parlament de Catalunya) i dotacions pressupostàries suficients per recuperar la qualitat de l’educació i la sanitat, la cobertura de l’atenció social i la promoció de la igualtat. L’emergència social no pot esperar, i el canvi de polítiques, tampoc.