Coneixes algun psicoanalista a Sydney?

Pilar Gómez
Psicòloga clínica y psicoanalista

fregiu

Sigmund Freud


Passa que em pregunten si conec algun psicoanalista en una o altra ciutat. Em crida un familiar, un amic, la coneguda d'una prima i m'explica que està malament i que voldria anar a veure a algú, li vindria bé una teràpia, li faria bé parlar -cada qual ho diu a la seva manera-. Conec jo a algú allà?


De vegades puc solucionar la qüestió ràpidament perquè efectivament conec algú allà, encara que altres vegades no. Si no conec ningú sòl indagar entre els d'aquí per veure si ells coneixen a tal lloc a algú. I el mateix: a vegades sí i altres vegades no.


És una pregunta complicada.


Si fixem el naixement de la psicoanàlisi en l'any de la publicació de "Estudis sobre la histèria" ens trobarem amb una disciplina que sorgeix a finals del segle XIX, l'any 1898. Ve això al cas per dir que la tal disciplina ha assumit a al llarg dels 118 anys d'existència múltiples mutacions que es presenten en forma d'adjectiu. Psicoanàlisi, sí, encara adjectivat: kleinià, lacanià, bionanio, freudià -per descomptat, winnicottià, doltonià, adlerià, meltzerià, junguià, etc.


Escoles, associacions, instituts, monestirs, congregacions, capelles... normal, 118 anys d'existència donen per a tota classe de lectures, interpretacions i pràctiques. Per no parlar de les publicacions, objecte històric de les apetències dels grups i causa de grans guerres entre psicoanalistes. Resulta llavors que "psicoanalista" resulta ser una paraula extremadament polisèmica i val igualment per designar a un gran nombre de persones que entenen l'exercici de la psicoanàlisi de manera molt diversa i fins antagònica.


De manera que, en donar el nom d'algú al familiar, l'amic, a la coneguda de la meva cosina, acostumo a dir-los que, en la pràctica de la psicoanàlisi, cadascú ho entén a la seva manera i que cada un d'ells haurà de veure com es troba parlant amb aquesta persona, donar-se un temps fins a veure si li és útil l'experiència, si hi ha canvis en la seva manera d'estar al món, si es troben millor...


Que hi ha, encara amb tota la diversitat de les bones pràctiques possibles, una manera d'orientar-se, un factor que sempre pot alertar davant d'una mala praxi -sigui quina sigui l'escola de referència-: s'haurien d'encendre totes les alarmes si se li diu què ha de fer en alguna circumstància, per banal que pugui semblar l'elecció.


I és que un/a psicoanalista no li dirà mai a un pacient el que ha de fer: casar-se, separar-se, comprar-se un cotxe, anar o no al sopar dels trenta anys de l'institut, comprar un pis o demanar prestat, estudiar farmàcia o belles arts, deixar la bateria per la trompeta, tenir un amant o deixar-ho, acceptar una feina, convidar els pares a la festa, aclarir comptes amb un germà, anar de vacances a la casa dels sogres, deixar els porros, deixar l'orfidal... En fi, mai s'ha de pronunciar sobre cap d'aquestes qüestions, res.


Un psicoanalista s'abstindrà perquè cadascú resolgui amb la seva particular itinerari què és el que entén com el millor o el degut. I això és el que li dic al familiar, l'amic o la coneguda de la prima quan els torno la trucada per donar-los un nom.


Es diu la regla de l'abstinència -Freud dixit-, impedeix al psicoanalista intervenir en la realitat de la vida dels pacients i val or per protegir-los d'un abús de poder de l'psicoanalista. Que Freud mateix la transgrediera en més d'una ocasió -amb Loe Kann, per no anar més lluny- no li treu gens ni mica del seu valor com a brúixola per mantenir una bona posició, més aviat apunta el difícil que pot ser sostenir-la.


La raó d'aquesta abstinència és garantir, en la mesura possible, que el psicoanalista no abusi de la seva posició ja que aquesta és una posició que dóna un poder extraordinari sobre els altres i que només es fa servir bé quan no s'usa -Freud altra vegada-.


Abstenir no significa, per descomptat, deixar els pacients sols en el seu sofriment, al contrari, abstenir permetrà acompanyar-los en un viatge obert per paisatges insospitats, de vegades vertiginosos, deixar-los caminar i seguir-los per aquells viaranys íntims als que ho convoquessin tals eleccions. Abstenir és condició necessària perquè el pacient pugui decidir -en cada cas- si vol el que desitja.


Aquesta regla de l'abstinència és una condició, entre d'altres, que distingeix la pràctica de la psicoanàlisi de les d'altres psicoteràpies i hi ha més, encara que no sigui ara el moment de tractar-les.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
La normalitat és rara
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH