Receptes prodigioses contra l'estigma

Vaig assistir no fa gaire a una jornada sobre salut mental. La conferència final va estar a càrrec d'un psiquiatre que es va lluir. Heus aquí la bona nova: no cal estigmatitzar els nens perquè pateixin d'hiperactivitat, el que cal fer és medicar -ja dic que es va lluir- perquè un cop medicats ja no creen problemes i així no se'ls estigmatitza.

No m'invento res, és així com es va dir, i per desgavellat que sembli no cal sorprendre's: la indústria farmacèutica busca i troba arguments tan peregrins, quan no directament perversos com aquest, que van calant insensiblement en l'imaginari popular i forjant estats d'opinió molt perillosos per al bon equilibri i la llibertat de les persones.

Els diagnòstics de TDH i de TDHA, la hiperactivitat i la manca d'atenció, han proliferat durant els últims anys i res indica que aquesta tendència vagi a frenar. Tot el contrari: d'aquí a poc començarem a saber de diagnòstics de "trastorn de control dels impulsos" en nens i nenes de tres o quatre anys que, al seu torn, seran conseqüentment medicats per salvar-los de l'estigma.

El fet és que no hi ha tal tal eclosió de malalties, el que hi ha és una restricció interessada del camp de la normalitat -que és vastíssim i on hi caben moltes coses- per classificar i assenyalar com patològiques situacions, actituds i moments vitals que formen part del riquíssim registre de la subjectivitat humana.

Aquest perillós fenomen, aquesta patologització del normal, no es restringeix al comportament dels nens, hi ha molts altres exemples: un duel, la timidesa, l'envelliment, un embaràs, els alts i baixos de l'esperit, l'alegria desbordada... tot això pot ser avui dia qualificat de patològic i per a tot es proposa un compost químic que suposadament és terapèutic.

Però perquè hi hagi tractament hauria d'existir malaltia, i qui ha dit que estar trist perquè s'ha mort la mare o que no relacionar-se fàcilment amb estranys sigui una malaltia? Doncs ho diuen els experts que determinen allò que s'inclou com a trastorn en els manuals diagnòstics.

Aquests experts són persones de molt prestigi, eximis professors de les universitats més prestigioses - fonamentalment dels USA-, de manera que haurien saben el que diuen i si ho diuen ha de ser perquè les investigacions que s'hi duen a terme justifiquen les seues afirmacions. Però, lamentablement, tampoc és el cas i convé posar en dubte aquestes afirmacions ja que la investigació farmacològica universitària independent ha passat a la història i avui dia és la indústria farmacèutica la que finança la investigació en les universitats.

Si els experts no han emprenyar amb els seus resultats a les farmacèutiques per no posar en risc els fons que reben a les seves universitats, es podria esperar que des dels governs i/o les diferents administracions, encarregats de la protecció de la ciutadania, es exigissin verificacions de els estudis que aquestes presenten. Però tampoc: per contra el més comú és que sigui la pròpia indústria la que determina sobre les dues coses -sí senyor, es tracta del llop cuidant de les ovelles...-. Aquí trobem el motiu que a un se li mori la mare i el capçalera, amb el seu millor intenció, li recepti antidepressius.

Doncs no, un duel no es tracta amb antidepressius i medicarlo no farà més que obturar el bon transcurs d'un procés normal les fases estan ben estudiades. La tristesa, la desgana, el pessimisme, la fatiga extrema, el dolor corporal o el plor incontenible... no són reaccions patològiques, són moments pels quals cal transitar quan es produeix una pèrdua significativa per a un subjecte. D'altra banda la medicació no evita mai que el duel trobi la manera de fer-se present en la vida quotidiana de cada persona, només emmascara les seves manifestacions - apareixerà com cefalees, trastorns intestinals, insomni, contractures, formigueig, cerimonials obsessius, comportaments agressius, ideacions paranoides, enuresi i encopresi secundàries, dificultats en l'aprenentatge, amenorrees... en fi que medicar és un mal pla es miri per on es miri.

Això, patologitzar el normal, és altament rendible en termes econòmics: a més malalties més medicaments, a més medicaments més vendes ja grans vendes més beneficis. Vegem la progressió dels manuals DSM * ja que parla per si sola: en la seva primera versió -DSM 1- de 1952 recollia 108 categories diagnòstiques, el 1968 -DSM 2- tenia 182, el 1980 -DSM 3- ja van ser capaços de trobar 292, el 1994 -DSM 4- van arribar a enumerar 350 i el que regeix avui -DSM V de 2013 frega el mig miler. En seixanta any s'han multiplicat per cinc els trastorns mentals identificats pel manual. A aquest pas no hi haurà expressió humana susceptible de no ser qualificada com patològica...

El nostre psiquiatre del principi era a l'ona, quan un nen esvalota, corre, crida, es distreu o no obeeix a la primera, és a dir quan es comporta com un nen que requereix atenció per ser educat, la consigna és donar-li medicació perquè no molesti. D'aquesta manera no es parlarà d'ell com problemàtic i es lliurarà l'estigma...

Ja ho hem dit: el camp del normal és enorme i estrènyer representa un gran negoci per a la indústria farmacèutica, de manera que pensa-ho quatre vegades abans d'acceptar que tu o els teus fills necessiteu medicació per guarir-vos de la vostra manera de viure la vida i de vostra manera d'expressar-ho.

* Diagnostic and Statistical Manual, el manual de diagnòstic psiquiàtric més comunament usat.