Mentir als nens

Pilar Gómez
Psicòloga clínica y psicoanalista

Reis Mags d'Orient


Resulta que està molt malament dir als nens que vindran els reis o que cagarà el tió perquè és mentida. El van publicar el passat Nadal a The Lancet; els autors de l'article, psicòlegs ells, no es referien als reis mags, és clar, parlaven de Santa Claus encara que per al cas doni el mateix. Asseguren que és una activitat perillosa per a les bones relacions entre pares i fills, afirmen que es planta així una llavor de desconfiança que podria germinar algun dia quan els nens -vista aquesta mentida- es preguntin quina confiança poden tenir en els seus progenitors i concloure llavors que no mereixen cap.


Els mateixos autors asseguren, en canvi, que està molt bé deixar-los anar a aquests mateixos nens "mentides pietoses" en determinades situacions i posen com a exemple el que convé fer si es mor una mascota: estarà estupendament assegurar a les criatures que l'animalet no s'ha anat a un cel de mascotes perquè així es queden més tranquils.


S'han tornat bojos?


Sóc una partidària convençuda de la necessitat de dir la veritat als nen s, més encara en allò que els concerneix, el que no treu que sigui també una partidària convençuda de gaudir amb ells de la màgia d'algunes tradicions. Aquí està la paraula que fa la diferència: tradició, però podria ser mite, llegenda, conte ... qualsevol d'elles fa referència a un relat que forma part d'una cultura ia cap d'elles se'ls pot qualificar amb justícia de ser mentides.


Mentida és, segons la RAE, una expressió o manifestació contrària al que se sap, es pensa o se sent. Un mite és una cosa molt diferent: és una construcció que dóna forma simbòlica a un imaginari social.


Quan diem que aviat vindran els Reis o preguntem pel demanat a la carta estem parlant de fets que succeiran en l'existència del o de la signant de la mateixa ja que aquesta és la convenció cultural del mite: el traspàs de plans d'existència. Els nens -si no se'ls s'inhibeix en la seva capacitat de pensar- aniran fent-se amb el temps les preguntes pertinents sobre la incongruència del mite amb algunes de les seves pròpies experiències i en algun moment faran aquestes preguntes als adults de la seva confiança. Aquest és el moment de confirmar al nen que ha interpretat correctament la realitat i de fer-lo partícip del coneixement d'una tradició que reedita la vivència del mite any rere any.


Cosa molt diferent és parlar del cel dels gossos, els gats, els peixos, les tortugues, o els ocellets administrant "mentides pietoses" perquè amb això se'ls està escamotejant la incomprensible qüestió principal: la mort o més precisament la mort del Jo.


Amb la mort d'una mascota s'obre l'oportunitat de dir una veritat en un tema difícil -tot el que és viu morirà algun dia-. A la conseqüent pregunta per la pròpia mort, que qualsevol nen intel·ligent de fer en el seu moment, Françoise Dolto solia contestar que un mor quan acaba de viure i assegurava que tal resposta resultava tranquil·litzadora per a molts nens que podien així dedicar les seves energies a altres interessos.


Una recepta de tal franquesa resulta avui tan insòlita com políticament incorrecta, el que no li treu res del seu valor. Dir la veritat -sempre que preguntin per això- en allò que els pertany és una mostra de respecte als nens, que sol comportar la seva confiança cap als adults. Molt lluny, ja es veu, de les "mentides pietoses" recomanades que semblen més fetes per protegir uns adults d'un saber que els resulta incomunicable que per protegir uns nens que tenen dret a saber, quan ho preguntin, que la mort forma part de la vida.


Vida i mort són qüestions extremes, però enganyar els nens en aquest àmbit és tan corrent en la nostra cultura com enganyar-los en tants d'altres. És un ús comú mentir-en multitud de qüestions que els afecten sense que els adults s'adonin de les implicacions, de la conseqüència de tals enganys -són petits, no ho entenen, estan més tranquils, no s'assabenten, per a què fer-los patir...- i així se'ls menteix sobre divorcis, separacions, avortaments, accidents, ingressos hospitalaris, malalties, viatges, morts, relacions, parentius...


Però els nens sempre saben, encara que sàpiguen malament perquè ningú els ha explicat la veritat del que ha passat -per més que afecti els seus vides- i als nens intel·ligents se'ls dispara llavors la fantasia: el resultat de la "mentida pietosa" és que es queden sols en les seves cabòries, patint. A la meva manera de veure és millor dir la veritat en cada cas, per dolorosa que pugui resultar, i acompanyar en el possible en l'elaboració de la mateixa. Una altra vegada la veritat resultarà alliberadora i, processada, permetrà al subjecte obrir-se a nous interessos.


O això o parlar de les tortugues, els peixos, els gossos, els gatets, els hàmsters, els conillets d'Índies, els ocells..., tots tan ricament en el cel de les mascotes.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
La normalitat és rara
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH