Françoise Dolto i el calaix dels secrets

François Dolto, psicoanalista

La primera a sortir de l'estupor va ser una senyora gran. Però com dius això, dona? No veus que és una barbaritat...? A la perruquera no se li va moure un pèl: "sí senyora Tal, ho tinc molt clar, mentre sigui petit el meu fill és meu, quan sigui gran ja serà seu". Ho havia dit abans deixant a la parròquia estupefacta: "jo només sóc la propietària del meu fill i del meu cotxe, hipoteca no tinc, tinc lloguer".

Escandalitzades -i totes al temps- dues clientes més, la propietària i una altra de les perruqueres van recuperar la paraula i es van llançar a enfilar raons per convèncer del seu error. A mi em va venir al cap Françoise Dolto.

Dolto va ser una psicoanalista formidable, esplèndida: rigorosa i creativa va tenir sempre un do especial per comunicar-se amb els nens. Va elaborar tota una teoria sobre el psiquisme infantil tan rica i potent com impossible de resumir aquí. Sí que és possible, en canvi, destacar un tret major de la mateixa: entenia que cal considerar els nens i les nenes com a altres des del mateix instant del seu naixement, molt lluny del que semblava dir la perruquera. Solament en sistemes esclavistes pot un subjecte ser propietat d'un altre.

Aquesta idea -un nen o una nena són persones diferents dels seus pares des de l'instant mateix del seu naixement i aquesta diferència requereix ser respetada- és el fil conductor del qual es desprenen les incomptables recomanacions pràctiques per a la criança i l'educació que va anar donant a llarg de la seva fructífera carrera.

Va recomanar, per exemple, donar als nens un calaix que poguessin tancar amb clau, un calaix per als secrets el cridava. És una troballa clàssic del seu geni: en donar-li el nen o la nena al calaix amb la seva clau -una caixa, un armarito, tant és...- s'està fent reconeixement en acte del seu dret a disposar d'un lloc per a la seva privacitat.

No recordo quan deia que és el moment oportú per a tal lliurament, sembla obvi, però, que el moment adequat és aquell en el que el nen ha adquirit la maduració neurològica necessària per a les tasques que requereixen de la motricitat fina. Quan passa això? Al voltant dels cinc anys, quan el nen o la nena són capaços de ficar i treure la clau d'un pany així com d'operar correctament per obrir-la i tancar-la.

Hi haurà pares i mares que s'espantin davant la idea del calaix dels secrets, què barbaritats podria fer el nen amb això? Diguem primer que el nen o la nena que vulgui amagar alguna cosa perquè sap que està malament no necessita del calaix i si volen amagar procurarà fer-ho de totes maneres.

La seva funció és una altra i no cal témer l'ús que els nens facin de les seves caixes, no posaran en elles res perillós. És molt possible, fins i tot, que la mantinguin oberta. L'important és que sabran que tenen permès usar-la i que amb això s'autoritza l'existència d'un espai mental privat que, entre altres virtuts, facilita l'alleujament dels sentiments de culpa pel fet de voler créixer. Els nens volen créixer i també desitgen quedar-sent petitets i als seus pares els passa, molt d'una altra manera i en combinacions diferents, un fenomen semblant.

Tan important com aquest espai mental és un espai físic propi i així convé que tinguin el seu bressol i, en el possible, la seva habitació des del naixement.

La tensió entre el desig de créixer i el de quedar-enganxat al desig dels pares és una variable normal en el desenvolupament dels nens i de les nenes que s'anirà resolent millor o pitjor segons cada subjecte i segons la posició que prenguin els pares i mares al respecte, és a dir segons es resolgui en cada moment la seva pròpia ambivalència.

Aquest vaivé -de la la progressió a la regressió ia la inversa- és absolutament normal ja que la construcció subjectiva i les adquisicions conseqüents -sentarse, parlar, caminar, comptar, saltar, córrer, controlar esfínters, etc.- no transcorren mai per un sender lineal que segueix sempre cap endavant. Tals vaivens en el camí dels aprenentatges -de les identificacions compromeses en ells- requereixen lògicament de temps, és així perquè les adquisicions dels nens i de les nenes necessiten de les inevitables voltes de la repetició fins assentar-se al moment en què puguin fer- veritablement pròpies.

Sempre és així, sempre hi ha vaivens. Amb tot es donen circumstàncies en la vida de les famílies que, sent difícils de viure per tots els seus membres, poden conduir a que els nens es comportin d'una manera regressiu. Un exemple corrent es pot veure en aquells casos en que tenint el nen o la nena el control d'esfínters adquirit succeeix que un dia -o alguns- se li escapa el pipí. No cal alarmar-se, ni enfadar-se, menys encara renyar-lo-.

No sempre és fàcil per als pares encertar en la possible connexió entre un esdeveniment en la vida dels nens i el pis descontrolat. Tot i això probablement l'episodi passarà amb lleugeresa si no perden la calma. Poden assegurar la criatura que saben que és perfectament capaç de no fer-se pis ja que ha passat tant de temps -el que sigui en cada cas- des que va aprendre a controlar-lo. I hauran dit una veritat, que no és menys veritable per ser-ho de Perogrullo, i per aquesta mateixa raó -per la seva condició de veritat que li retrotrau a un sí mateix a qui no se li escapa el pis- es confortarà al nen.

En les tortuositats de la constitució del Jo es produeixen -com en aquest cas- innombrables ocasions en què capacitats adquirides -menjar sols, dormir tranquils, vestir-se, banyar-se, caminar, estar en un lloc fosc, saltar tres graons, pensar, sumar...- desapareixen per un temps. Succeeix en la vida de qualsevol nen.

El Jo s'organitza caminant un camí la línia de sortida està marcada pel desig dels pares, camí que es farà al caminar. Té la formació del Jo un caminar característic: no és lineal ni regular, més aviat els diversos trams del sender -que pot ser abrupte- es van creant al mateix temps que es passa per ells. Caminant i desfent aquest camí moltes vegades a mesura que el temps passa el nen o la nena aniran fent anys. Arribarà en cada vaivé una miqueta més lluny en el camí que el porti a la forja -en la mesura del possible- d'un desig propi.

Hi ha una fita en aquest camí: és el moment en què el nen deixa de parlar de si mateix en tercera persona i passa a dir "jo" -de "Pedrito vol xocolata" a "jo vull xocolata"-. Un món d'experiències va d'un enunciat a un altre. Són anys intensos i apassionants i no és estrany -sobretot al llarg de la primera infància- que la noció de l'alteritat del fill o de la filla quedi difuminada, de vegades, per als seus pares. En els vaivens de la separació es tracta d'avatars normals que donaran lloc a sans conflictes per l'existència.

Potser això de la perruquera fos només una manera d'expressar un d'aquells moments en què l'alteritat d'un fill queda difuminada, un embús en els vaivens del camí de la separació, potser no.

Mai ho sabrem.