Escup cabró! O sobre la dignitat ferida

"Escup, cabró. Et dic que escupis". Les seves paraules retrunyien en un dels carrers del Raval fa uns anys. El tenia agafat pel clatell i pressionava el seu mig cos superior cap a terra formant amb aquest un angle que no superava els 45º de manera que el patiment de l'agredit havia de ser gran. Ho repetia amb una intensitat esgarrifosa i amb el poder que només dóna el saber-se impune.

Per les seves faccions semblava que l'agredit era d'origen nord-africà; no així l'agressor. L'exhibició de poder que feia un d'ells em portava a pensar que alguna cosa entre ells era profundament desigual i no només la força física.

Vaig buscar a algú a qui informar del que estava succeint. No lluny d'allà hi havia un policia municipal que semblava no voler veure el que estava succeint. Em vaig acostar per informar i les seves paraules van ser clares i gairebé amenaçadores: segueix el teu camí i no et fiquis en el que no t'importa.

De seguida vaig pensar que un policia de paisà pretenia, de manera contundent, obtenir la prova d'algun possible delicte. Vaig sentir la mateixa ràbia que en aquells terribles temps en què aquestes pràctiques eren freqüents sense cap consideració al respecte als drets de les persones.

No he tornat a veure al carrer escenes similars a les que el que predominava fora l'agressió física feta amb semblant seguretat però sí altres formes de menyspreu i abús en l'exercici del poder. M'explica Ernesto, d'origen nicaragüenc, casat amb una dona catalana que fa uns dies després de sortir de Zara un policia li va demanar la factura d'una jaqueta nova.

Em diu Moha, originari de Mali i en la mateixa situació legal que l'anterior, que porta amb si la factura de la seva Smartphone perquè no és estrany que es la demanin pel carrer els diversos membres de cossos de seguretat amb què es troba.

Edgar compte en el diari digital Público del 7 de Juny passat la seva història d'ingrés en el servei de psiquiatria d'un hospital a Barcelona. Aconsellat pel seu metge acudeix per calibrar el seu propi ingrés voluntàriament. Quan està en l'entrevista d'acollida veu que la seva companya està a la sala d'espera, demana sortir a abraçar-la, se li nega aquesta possibilitat, s'enfada, surt la psiquiatra de guàrdia sense dir res i al poc entren set homes a la sala a la qual està, després passa a un llit i el lliguen amb corretges. Ho va explicar també al Parlament de Catalunya reclamant amb associacions d'usuari, de familiars i de professionals de la salut mental a l'eradicació d'aquestes pràctiques.

Alguns les segueixen cridant mesures terapèutiques de contenció mecànica. No és així. Ni són contenidores ni són terapèutiques; al contrari, és una de les més doloroses violències a les que pot ser sotmesa una persona en situació de fragilitat. El seu nom és coerció. Se sap que en els últims mesos dues persones han mort per aturada cardíaca mentre estaven en aquesta situació de lligam. Atempten greument la dignitat de les persones i té serioses repercussions sobre la salut com tot exercici abusiu de poder per més subtil que sigui i que provoca violències. Altres pràctiques són possibles.

Alda Merini, una magnífica poeta italiana que va passar part de la seva vida en institucions manicomials compte a "L'altra verità, diaro una diversa" les experiències de llargs ingressos en institucions manicomials. Expressa l'útil que li va ser el coneixement "de la simbologia freudiana per entendre la meva situació i els meus actes inconscients. Però molt em va ajudar el doctor G. que amb la seva teràpia de la no violència, donava al malalt la sensació de poder estar encara viu, o de poder almenys accedir a aquella mena d'autenticitat del viure a la qual de fet, el malalt només aspira. "

Aquesta teràpia de la no violència a la qual es refereix és l'escolta atenta, respectuosa i el dir assossegat que comparteixen tots dos, amb paraules i silencis, molt lluny de l'ús de la coerció que és la pressió exercida sobre algú per forçar la seva voluntat o el seu conducta i un dels més alts riscos que corren els professionals en la recerca d'objectius de les seves intervencions amb els seus usuaris, especialment amb els menys col·laboradors.

La coerció sol implicar sempre una violació dels drets individuals, atenta a l'autonomia i llibertat de les persones, no resol cap problema perquè en lloc de facilitar el canvi d'aquesta i la seva implicació l'obliga a certs aprenentatges d'acomodació, submissió o rebel·lió que rellança la violència, porta al més feble a una "trampa tràgica" i impedeix la pràctica d'una relació de reciprocitat.

La implicació dels subjectes en la solució dels seus problemes és un important valor perquè significa repropiarse de la seva capacitat de canvi de la que l'allunyen les pràctiques de dependència o coerció. Aquestes porten a la submissió quan en l'ideari de tot professional el que ha de predominar és la recerca dels objectius propis de cada tasca sense detriment de la llibertat del subjecte i la seva autonomia.

A la vida quotidiana es produeixen una infinitat d'actes de reciprocitat, de cooperació i de suports compartits. Coexisteixen, alhora, un alt nombre de tractes desconsiderats i amb pocs miraments, intimidatoris i coercitius. Davant d'això cal crear condicions en la relació basades en el respecte i en els drets de les persones fent desaparèixer la intimidació i la prepotència del poder i també del saber que portin a la creació d'un espai que permeti la trobada.

És aquí i només així com es produeix aquesta experiència emocional de bon tracte, de reconeixement que no és exclusiva de cap professió, de cap saber específic i que té efectes primer de bàlsam i després de canvi en el subjecte. Això implica una relació basada en la confiança i el respecte.

Aquest respecte implica acceptar el seu ritme i, especialment en els processos psicoterapèutics i altres àmbits assistencials, el temps que necessita per posar paraules al que li passa. La violència física no és l'única ni la principal forma de maltractament i abús. Ho és també la invasió sobre la intimitat del subjecte que significa exposar-lo, expropiar, prendre-li les seves històries i ficar-ho en circuits de explicar-les, de vegades sense sentit ja per a ell per les mil vegades comptades, en la falsa creença que comptar allibera quan en realitat expropia.

Aquesta expropiació del subjecte es produeix cada vegada que aquest és obligat a sotmetre a exploracions, tractaments, seguiments i coordinacions sense el seu consentiment i fora d'una assignació de sentit. No significa això una desvalorització de la paraula sinó de qualsevol paraula, en qualsevol moment, arrabassada per qualsevol professional com feia, salvant les distància, el policia de l'inici d'aquest article.

La paraula, fora de marc, de sentit, de projecte, i d'escolta competent, no només no té valor en si sinó que, a més, resulta ser una obligació intrusiva, humiliant, esgotadora i desesperant per als que es veuen obligats a ella. La paraula només accedeix de veritat a la seva dimensió pròpia quan es troba marcada pels temps també de silencis i omissions que el subjecte marca, sent en tot moment l'amo de la seva distribució i evitant així la construcció d'una variant de relat autobiogràfic tan desinvestido que pot usar-lo amb un mínim de sofriment i en el qual el subjecte s'amaga i es perd.

Això ha de portar a una gran prudència i l'exercici humil del saber perquè aquest no té efectes beneficiosos per si mateix sinó per la seva manera d'utilització comprensiva i ajustada al temps, necessitats, possibilitats, voluntat i llibertat de l'altre. És a dir, subjecte a valors.

Quan escric aquest treball m'assabento de la mort de Simone Weil, defensora de la llibertat, la dignitat de la persona, dels drets humans, la justícia, la solidaritat i el paper de la dona en la societat moderna, que es va lliurar de l'extermini nazi al camp d'Auschwitz al qual va arribar amb 16 anys gràcies a la pietat i protecció de la seva terrible guardiana, fet que mai va saber explicar-se la pròpia Weil i que va atribuir al fet que aquella dona implacable en l'aplicació de les instruccions del genocidi, necessitava demostrar-se en algun punt humana.

Uns dies abans de la mort de Weil, el parlament alemany legalitza el matrimoni de persones del mateix sexe i uns dies després se celebra a Madrid el dia mundial de l'Orgull LGTB, magnífica celebració de la diversitat i de la diferència.

En temps d'incertesa, de tanta inseguretat i de naufragi de tants valors el record de tants que obren camins i qualsevol avenç és un motiu per celebrar i seguir-esforçant. Em vénen al record algunes frases del personatge de "Relat d'un nàufrag", de García Márquez: "estava sense forces però completament viu i aquella certesa em va produir una sensació de desemparament". I continua: "el més insignificant rastre de la presència humana va tenir per a mi en aquell instant el significat d'una revelació".

Per on caldria començar per contribuir a la defensa de la dignitat i de la justícia? Se li va preguntar a Martha Bussbaum, autora entre d'altres del llibre "El ocultació del que és humà" en una entrevista a La Vanguardia. Davant tan complexa pregunta, ella va respondre amb la senzillesa que dóna la saviesa: "mirant a l'interior dels nostres cors".