Allò que la imatge no diu

Les imatges afecten adults i menors

Una de les característiques d'aquests començaments del segle XXI és la potència que han adquirit les imatges en la comunicació social i en els vincles. El conflicte polític i social del país s'ha produït una infinitat d'imatges, entre les quals destaquen els vídeos que circulen per la xarxa (lliurement) i pels mitjans de comunicació (no tan lliurement).

Unes imatges que arriben a les cases, a les famílies, que veuen els adolescents i que arriben també als nens. Imatges que són impactants, que afecten els adults, als pares. Nens i adolescents reben una doble afectació: la que perceben en els seus pares i les que directament els produeixen les imatges. Encara que es digui que les imatges parlen per si mateixes, la veritat és que a una mateixa imatge s'associen relats diferents.

Per als adults aquestes imatges corresponen a una realitat, encara que de vegades costi de creure-ho; a la gent molt gran, els recorda una realitat que creien que no tornarien a viure. Els adults lliguen les imatges als seus coneixements, al seu saber ia la seva perspectiva de la realitat del món, en el local i en el global. Una cosa que l'adolescent difícilment pot fer, i que els nens no tenen com fer-ho.

És curiós com ha sorgit en aquesta crisi l'ús de la paraula relat en els mitjans de comunicació, m'atreveixo a dir que més com a concepte que no com moda (com és el cas de "posar en valor", "excel·lència", "gestionar "). És una manera d'entendre, de concebre les realitats. No es tracta de descriure una realitat objectiva i única, sinó que per a unes mateixes imatges es sostenen relats diferents segons des d'on es mirin.

Les imatges necessiten de les lectures i de les explicacions dels pares, adaptades a les preguntes ia les possibilitats de comprensió dels nens segons la seva edat i característiques personals.

Hi ha imatges que podríem pensar que hagués estat millor que no veiessin, però aquesta és una de les característiques més potents de les imatges en l'actualitat: circulen lliurement, sense control o amb poques possibilitats de ser controlades. Els nens estan exposats a elles, la qual cosa no ha de desanimar els pares a procurar protegir-los i aplicar els criteris de selecció que considerin convenients. Però aquelles que arriben inevitablement serà important que puguin ser comentades i interrogades pels nens i parlades i interpretades pels seus pares. Això no implica que els pares tinguin totes les respostes; també es pot compartir el desconcert o el complex que els pot resultar als adults explicar algunes situacions.

Entretant encreuament de relats en els mitjans, s'ha arribat a acusar els pares d'adoctrinament i d'utilització dels fills per la seva participació en les mobilitzacions populars. Algun cas d'adoctrinament hi haurà, però del que no es pot acusar els pares és d'exercir les seves funcions com a tals. Els fills busquen en els seus pares una explicació, elements per a la comprensió del que passa al seu voltant, una ajuda per poder donar-li un sentit als esdeveniments. Els pares són una referència fonamental per a la interpretació de les coses importants de la vida de l'infant i de l'adolescent.

El que els pares donen és molt més que un relat, és una autèntica transmissió psíquica d'elements identitaris i de valors. No són neutres ni neutrals, són clarament subjectius i alhora subjetivantes, en el sentit que modelen la subjectivitat del fill. Una transmissió que també va més enllà de la intenció educativa, missatges que es transmeten sense saber-ho, amb la seva mirada, amb les seves actituds, amb el seu llenguatge corporal.

Els pares fan partícips els fills de les seves passions, de les seves creences, dels seus valors. En el vincle amb els seus fills, cada un dels pares posa en joc elements propis de la seva identitat personal, familiar i social. Busquen compartir i integrar als seus fills en la concepció del món i de la família que tenen, de les aficions que practiquen, de les associacions de diversa índole (esportives, culturals, etc.) a les quals pertanyen, conformant així una quotidianitat i una convivència familiar.

Però els fills no són una còpia dels seus pares, ni un objecte que espera ser modelat per ells. Els fills tenen un paper actiu en la incorporació de determinades característiques i participen d'elles responent als seus propis desitjos de semblar-se als seus pares.

De tots aquests trets i característiques incorporaran alguns d'ells, fonamentalment guiats per l'amor als seus pares i al desig de ser estimats. Tot això ofereix als fills un ampli ventall de possibilitats identificatorias que aniran construint el seu ésser.

Deixar al nen ia l'adolescent exposat a imatges impactants sense aquesta significació que aporten les referències parentals, és deixar-li lliurat als seus propis temors, fantasies i desconeixement del món que l'envolta.