​Qualsevol cosa... vols dir?

Pilar Gómez
Psicòloga clínica y psicoanalista

Recurso autobuses


Diumenge 11 de desembre baixava de Berga cap a Barcelona en bus, el darrer festiu d’un pont llanguíssim. Hi havia un dispositiu a punt per donar servei a tants viatgers com era previsible que hi haurien donada la data? Res de res.

Res de sorprendre. La companyia dona un servei lamentable, escàs en horaris i amb itineraris surrealistes. Hi pocs busos, gens confortables i no gaire nets.


Aquell diumenge era excepcional pel pont, el que no és excepcional és que la companyia -Alsa- deixi passatgers al terra i amb un pam de nassos. La companyia rep subvencions del govern per a efectuar el mal anomenat servei de transport de passatgers.


El vehicle va quedar ple a Navàs quan una noia va acabar ocupant un traspontí al davant de tot, al costat del xofer, no hi cabia ni una agulla.


Ell va anar aturant el vehicle a cada parada posterior, suportant amb paciència les expressions exasperades de la gent que s’havia de quedar a terra, gent fastiguejada de ser maltractada de manera sistemàtica pels responsables de la companyia de transport, gent que veu impedit el seu dret de viatjar, gent que arribarà tard allà on comptava arribar a tal hora: es perdran trens, farem tard a la feina, o a una cita, trobarem la botiga tancada, la cangur no es podia quedar fins tant tard, no tinc les claus del pis i en Jaume ja haurà marxat i té el mòbil desconectat, no tindré temps per a dormir una estona, ja haurà començat el partit...


No és excepcional, he agafat durant anys el bus de dimarts a dos quarts de nou del matí i he vist quedar-se a terra gent a Sallent i a Balsareny unes quantes vegades.


Aquell dia, a Sallent, el bus no acabava d’arrencar, els passatgers ho varem prendre amb paciència, els minuts passaven però… I una noia es va aixecar per anar a veure el què -hi ha una dona asseguda a la porta del bus, diu que no es mourà fins que no li portin un altre autobús- . Mentrestant el conductor va obrir les portes i un parell de senyors grans van aprofitar l’avinentesa per anar a fer un tomb ben oportú per darrera els arbres de la parada.


Vaig avançar avall pel passadís, volia enraonar amb aquella dona. Per enrabiada que estès -que es comprenia- perquè feia allò si els perjudicats n’érem els passatgers? Ella sabia que en cap cas erem responsables de les manques de servei de l’Alsa.


QUEIXES


Enraonar va resultar impossible. A terra, hi havia quatre persones desesperades que m’escridassaven mentre parlava amb ella. Passatgers frustrats, indignats, cremats, amb tots els motius del mon per a estar-ho, persones del tot agreujades i convençudes llavors de la justesa de la nostra retenció i del segrest del bus, persones necessitades de creure que aquella resposta desesperada constituïa un atac a la companyia. Cridaven. Una dona -NO HI HA DRET! ESTIC MALALTA! TINC UNA DISTRÒFIA MUSCULAR!-, un home jove -BAIXA! VINGA! BAIXA AQUÍ!- un altre home -SEMPRE ÉS IGUAL, CADA SETMANA! AQUESTA GENT NO TENEN VERGONYA..!- assenyalant al conductor.


Conductor i companyia no són subjectes equivalents ni tampoc intercanviables. -Aquest senyor no és la companyia, és un treballador i a qui esteu perjudicant és a nosaltres. A la companyia tant li fa que pareu el bus.... El que esteu fent no està bé-.


Algunes persones s’exclamaven de que no vinguessin els mossos. A la fi qui va arribar va ser una amable parella de la policia municipal que sembla que va multar la dona que obstruïa la sortida i -els minuts passaven…- va aconseguir, finalment, desfer el motí.


Tot plegat cinquanta minuts de retard, cinquanta minuts sostrets dels plans per aquell diumenge que cadascú hagués fet.


Passadís amunt els passatgers -disgustats, molestos, algun discretament irritat, altres d’inexpressius- feien paciència. N’hi va haver un parell que van manifestar-se identificats amb el segrest -jo ho comprenc, és un mal rotllo cada diumenge igual, va dir una noia- i un home al voltant dels quaranta, s’hi va afegir - alguna cosa hem de fer…- i.. ? potser haurem de cremar-ne algun PERQUE ENS FACIN CAS..!-.


Comprendre els motius d’exasperació d’una persona no hauria de ser equivalent a aprovar que faci qualsevol atzagaiada per manifestar-los, però qui no ho entén és que no ho pot entendre.


“Alguna cosa haurem de fer”, ara bé: “alguna cosa” és sinònim de “qualsevol cosa”? Alguna cosa no es sinònim de qualsevol cosa, sembla evident, però faig constar que no és cap expressió infreqüent . L’he sentida dir a pares i mares, a mestres en ocasions de conflictes gruixuts a les aules o a casa. Sempre n’hem tret profit de desactivar la confusió entre “alguna cosa” i “ qualsevol cosa” per anar a trobar la cosa que cal fer. Què cal fer? Què volem obtenir?


Li ho podria haver dit, però vistos el clima explosiu de la porta i el caire que prenien les algunes coses que caldria fer -un mili segon massa tard per a haver-li etzibat: i el bus el cremaries amb la gent a dintre o a fora...?- vaig seguir caminant pel passadís fins a arribar al meu seient informant, de passada, de l’estat de la qüestió a la gent que m’ho demanava.


Ser conduits per l’imperatiu “cal fer alguna cosa”, sense distingir si la tal cosa és estúpida, inútil, perjudicial etc. o tot plegat, i més encara, denota -sempre que es planteja- poca capacitat en aquella situació per aplicar el raonament a la comprensió del problema, manca d’inteligència, vaja. El més senzill és deixar-se endur pel vent dominant a la nostra cultura, seguir l’estela més lluïda i aparent: Jo per damunt de tot, que és el que va fer aquella dona.


Dit això, tampoc no és de sorprendre que qualsevol decideixi, en un moment donat, tirar pel dret: tothom sap que vivim en un país on s’han consentit coses tals com que una quarantena d’individus hagin tallat la línia del ave durant hores, o que d’altres grups d’individus organitzats -igualment respectuosos amb els drets dels altres- hagin gaudit de la mateixa impunitat per a estroncar el tràfec a autovies i autopistes, impedint així l’exercici del dret que tenim les persones d’anar i venir lliurement, és a dir de fer la nostra sobirana voluntat. De tot se’n treuen exemples.


QUÈ VOLEM?


Què volem? Un servei digne: horaris, itineràris, bones condicions dels autocars.


Qui ho ha de defensar? Les nostres autoritats que per alguna cosa ens representen.


Oi què seria bonic que batlles i batllesses -tots i totes sense excepció, del Berguedà sencer- es plantessin davant l’Alsa - que està subvencionada pel Govern- i exigissin un servei -amb horaris, itineraris i busos en bones condicions- que ens respecti com a usuaris?


Totes i tots units en l’exigència- a partir d’ara mateix- i en la defensa del nostre dret a gaudir d’un bon transport public. No seria bonic?


I si sí: Els farien cas?


Això encara seria més bonic.


1 Comentaris

1

l'estela m'ha fet pensar en l'estelada

escrit per jordi 17/gen/18    14:01 h.

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
La normalitat és rara
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH