El que parla el nen

Parlar dels nens d'avui en dia pot sonar a cosa nostàlgica, com quan la gent molt gran parla i recorda com eren les coses "en els seus temps". Pot donar la impressió que s'estigués comparant amb la infància dels que avui som adults. Semblaria que posar la paraula "avui" o "actualitat" en fer referència a la infància fos alguna cosa redundant, una obvietat; que és evident que si parlem de la infància no serà de la del segle passat, llevat que estiguem fent un estudi històric.

I no obstant això és una cosa que fem els que tractem amb la infància; és com un subratllat, una forma de posar èmfasi, un recordatori que els paràmetres en què es mou la infància i les famílies són nous i per tant desconeguts en certa forma. Es podria dir que és una manera de fer notar les particularitats i les especificitats presents en les característiques de la infància i dels vincles que s'estableixen.

Els nens són els primers que es veuen exposats i modelats pels canvis socials i familiars de l'època. Que estem en una nova època no és cap novetat perquè fa anys ja que la vivim. Mentre intentem definir-la i comprendre-la, ja han passat tres generacions de nens de 0 a 6 anys que han nascut i crescut en ella, prenent l'inici del segle XXI com a punt d'inflexió. Nens que s'adapten però que també reaccionen, que incorporen unes coses i que rebutgen altres, que la gaudeixen i també la pateixen. Nens que viuen amb normalitat i naturalitat que entre els seus companys hagin persones de diferents nacionalitats, ètnies i credos religiosos; que tinguin estructures familiars diverses (homoparentalitat, separacions i reagrupaments familiars); que canvien de gènere. És clar que això també pot succeir a ells mateixos. Nens que han crescut envoltats i acompanyats de dispositius electrònics i d'accés a internet.

És un fet que en els nens es produeixen fenòmens i manifestacions en el comportament, en l'expressió i en els vincles que han de tractar-se i comprendre des del context de l'època actual.

Això planteja reptes als adults que tracten amb nens i famílies, tant als professionals com als propis pares. Genera dubtes i preguntes, desperta incerteses, planteja necessàries adaptacions en la interpretació i en les formes d'intervenció. No obstant això amb freqüència els protocols i les exigències institucionals i d'alguns professionals determinen amb certesa les exigències a les que el nen ha de respondre a cada edat i a cada moment vital. Des d'aquestes tessitures, fenòmens i manifestacions propis de l'època i d'un context psicosocial fàcilment poden ser considerats com a símptomes de trastorns mentals i tractats com a tals.

Certament podem convenir que moltes d'aquestes manifestacions i fenòmens són disruptius, molestos i molestos, normalment per als adults i de vegades també per altres nens. També podem convenir que caldrà prestar atenció i intentar comprendre que és el que està expressant, de què està parlant. Moltes vegades parla més d'una falta de benestar emocional en el nen, de la qual no sempre és responsable, que no de trastorns mentals. Que el que mostra el nen parla més dels que l'envolten que de si mateix. Són anomenats, formes de reclamar una atenció que no sent, una necessitat que no és satisfeta, un intent de fer-se escoltar en el seu malestar o, si manca.

Aquests fenòmens i manifestacions en la infància d'avui tenen una relació directa amb una bona part de les demandes que arriben als serveis i als equipaments públics.

Nens que triguen a adquirir el llenguatge, que no incorporen formes de comunicació socialitzades, nens que no atenen, que no es concentren, que són hiperquinètics, que no adquireixen els hàbits d'autonomia, que expressen els seus afectes de manera disruptiva, que no col·laboren amb seus pares. Els equipaments no tenen recursos suficients ni el model de salut presta prou atenció a la prevenció ia programes de suport a les famílies per poder donar una resposta personalitzada a cada cas.

El 2017, a l''Informe del Relator Especial (ONU) sobre el dret de tothom a gaudir del més alt nivell possible de salut física i mental' destaca en primer lloc que "la salut mental i el benestar emocional són àmbits d'interès prioritari ... "i també" ... cridar l'atenció sobre la salut mental com a prioritat en matèria de desenvolupament i drets humans en el context del desenvolupament de l'infant en la primera infància". En l'informe advertia als Estats membres dels obstacles que imperen avui en dia per a una adequada atenció de qualitat en salut mental: el predomini del model biomèdic, el poder de la psiquiatria biològica i les indústries farmacèutiques, instant cap a un canvi del model de atenció a favor dels factors psicosocials que afecten els processos de salut.

Es pot dir més alt, però no més clar.