“Com eliminar l’olor de lleixiu de les mans”: l'explotació laboral de les “kellys”

Tots sabem que la mineria és una professió d’alt risc. Com l’aviació, les forces armades, els rescats, la feina dels especialistes cinematogràfics i moltes altres. Però, en canvi, desconeixem alguns oficis en aparença innocus que resulten extraordinàriament durs i, a més, generalment mal retribuïts. Entre aquests, certs treballs vinculats gairebé en exclusiva al sexe femení. Ens referim a les anomenades “kellys”, empleades de neteja d’allotjaments turístics que fan agradable la nostra estada en hotels, però de les quals gairebé sempre en desconeixem el rostre. Només tenim constància de la seva presència quan les detectem pel carro que deixen a qualsevol passadís i amb el qual transporten els seus estris.

De la feina de les “kellys”, de la seva duresa i de la seva minsa retribució, se n’han fet ressò reiteradament els mitjans de comunicació i el tema ha estat objecte d’estudi i/o denúncia en diversos àmbits. Ana Palomo ho ha portat al teatre amb “Com eliminar l’olor de lleixiu de les mans” (Tantarantana, Sala Àtic).

Diu la dramaturga que “el masclisme i el classisme més casposos convergeixen en aquest sector explotat i invisibilitzat on les seves treballadores acaten condicions laborals precàries i injustes, en gran part pel fet de consistir en una feina feminitzada i sovint racialitzada. ‘Com eliminar l’olor de lleixiu de les mans’ és un projecte de creació col·lectiva que navega entre la comèdia negra i el drama, parteix de la història de tres dones de diferents generacions i procedència de les que la societat només espera que estiguin callades, siguin submises i visquin per a servir als altres”.

Tres dones, interpretades per la mateixa Palomo juntament amb Laura Herranz i Ana Paula Glo sota la direcció d’Arnau Álvarez, donen vida a tres empleades de neteja sense més elements escènics que un carro mòbil, una bossa i un pal de fregar. Amb aquests pocs recursos i en un espai escènic com el de la Sala Àtic, que converteix l’ofici teatral en un exercici constant d’immersió amb el públic —donada la proximitat entre les protagonistes del relat dramàtic i els espectadors—, es desenvolupa un text que posa de manifest l’ampli ventall de situacions i problemes propis d’aquest col·lectiu laboral: nul reconeixement, soledat, escassa retribució no només econòmica sinó també social, repercussions negatives en la vida personal i familiar, exigència d’una productivitat exagerada, que origina nombroses servituds i fins i tot patologies derivades d’una feina gens fàcil i, per contra, molt exigent. Les tres es mouen amb solvència, intentant fer entenedor el seu respectiu rol en un espai escènic en què han d’atendre els dos fronts oposats d’espectadors de la sala Àtic, fet que obliga a una mobilitat constant, en alguns moments potser una mica excessiva. D’altra banda, i si en la majoria dels teatres contemporanis la interpretació pateix d’un to de veu excessivament baix, en l’obra que ens ocupa aquest augmenta notablement de decibels, potser de manera exagerada: és difícil imaginar que les autèntiques “kellys” es passin el dia cridant.

Tot convida a pensar, però, que aquest projecte teatral de Mala Idea, companyia de creació col·lectiva formada per Arnau Álvarez, Ana Palomo i Alejandro Saiz, ha evitat amb èxit “caure en el parany de romantitzar o estereotipar la precarietat gràcies a un procés d’investigació i documentació i de l’anàlisi de testimonis reals per tal de jugar amb l’estètica i la bellesa de l’univers d’aquests personatges que ens farà viatjar a través de les seves històries, individuals i comunes”.