Arriba a Barcelona “Forever tango”

Hi va haver un temps en què el tango va fer furor a Espanya i molt concretament a Barcelona. Tot i que va arribar al nostre país a principis del segle passat, va obtenir la seva màxima popularitat durant els “feliços anys vint”, quan van aparèixer per la ciutat comtal Irusta, Fugazot i Demare per actuar a l’Eden Concert del carrer Conde del Asalto. L’espai que va ocupar aquest cabaret, després d’haver estat durant molts anys cinema, ha acabat convertit en aparcament; el carrer ha canviat de nom i ara es coneix com Nou de la Rambla, i el tango és un record llunyà. D’aquí l’oportunitat de recuperar aquest gènere musical i coreogràfic tan representatiu de l’ànima argentina, particularment de la bonaerenca. Ha vingut de la mà de Luis Bravo, violoncel·lista de prestigi internacional, per a qui el tango “és un sentiment que es balla, una història que s’explica en tres minuts. És apassionat, melancòlic, té tendresa i violència, es balla amb algú, però és tan intern que el balles sol, dues intencions que van juntes…. Més que només una dansa, el tango és música, drama, cultura, una forma de vida”.

“Forever tango” és un espectacle estrenat a Nova York el 1997 que ha recorregut mig món i ha collit tota mena de guardons. Vol reflectir l’evolució històrica d’aquest gènere, que ha passat per diferents etapes i variants, tot i que sempre ha romàs fidel al seu origen popular, ja que no en va va néixer als barris perifèrics de la capital argentina entre gent immigrant vinguda d’una Europa convulsa i que es va trobar en bars, cafès i bordells per expressar els seus sentiments “només movent una cama, el gest d’una mà, el moviment d’un peu o l’arc d’una cella”. És, sens dubte, un ball d’intensa expressió sensual en què «la parella unida per la galta mira cap al costat i es desplaça lateralment amb un gest d’inversemblant voluptuositat», com va dir Gallone a “La volta al món al compàs del tango”.

L’espectacle presentat al Coliseum va a càrrec de cinc parelles de ballarins, amb la intervenció d’una vocalista, i tots ells acompanyats per una orquestra de deu professors, entre els instruments de la qual no hi falten els típics bandoneons. Música, doncs, en rigorós directe, per acompanyar els balls però també amb algunes peces estrictament orquestrals, que donen vida a una selecció de coreografies summament variada, entre elles algunes de to marcadament humorístic.

Una oportunitat excel·lent per recuperar aquells balls i cançons que van triomfar a principis del segle XX fins al punt de ser considerats epítom de gresca ballable. I així el “té tango” era un ball de mitja tarda, el “dinner tango” un sopar amb ball i el “super tango” una gresca nocturna amb ressopó (Rusiñol va escriure una comèdia satírica amb aquest títol). Sense oblidar que el tango va ser considerat en el seu temps lasciu i immoral. Eren altres temps! Des del 2009 forma part per dret propi del patrimoni immaterial de la Humanitat. I, és clar, ja no escandalitza ningú.