Albert Balcells estudia el paper de l'abat Escarré a l'Espanya franquista

L’abat Aureli Escarré ha passat a la història com un símbol de la dissidència religiosa davant del règim franquista arran de l’escàndol provocat per l’entrevista que li va fer el periodista Antonio Novais per al diari francès Le Monde, en la qual criticava diversos aspectes de la política espanyola. Però tot personatge té les seves anfractuositats, i el monjo benedictí no va ser una excepció, tal com acredita Albert Balcells en el seu assaig L’abat Escarré i Montserrat a l’Espanya franquista (Base).

Balcells recorda, per una banda, que el cenobi de Montserrat va dependre durant diversos segles de Valladolid i que la seva llengua d’ús fou el castellà fins que l’abat Marcet, en ple segle XX, catalanitzà la litúrgia i els treballs, amb l’inici de la traducció de la Bíblia. I pel que fa a Escarré, evoca la seva arribada al monestir pocs dies després de l’entrada dels nacionals a Barcelona, on es va convertir en abat amb 33 anys, funció que va exercir amb talant autoritari, rígid i poc procliu a acceptar discussions, encara que Balcells també li reconeix la seva afabilitat. Per altra banda, va promoure la suntuositat litúrgica amb cerimònies religioses excessivament barroques.

El seu mandat no va estar exempt d’incidents i així, el 1952, l’abat general de l’ordre li va proposar la dimissió, que no va acceptar. També va tenir els seus diferends amb l’aleshores bisbe Modrego de Barcelona, de qui no va aconseguir emancipar l’abadia adquirint per a ella la condició de nullius, tot i que sí que va obtenir la concessió del domini útil de 272 hectàrees de muntanya desamortitzades en el seu dia i propietat de la seu barcelonina. També va aconseguir la creació, amb la Diputació Provincial, del Patronat de la muntanya. I curiosament, va mantenir una excel·lent relació amb Escrivà de Balaguer.

L’abadia, que havia perdut 24 monjos assassinats durant la Guerra Civil, no va dissident del règim fins molts anys després d’acabar la contesa. Va poder iniciar una tímida recatalanització amb els festejos de 1947, però va tenir problemes amb el governador Acedo, encara que no va trencar amb el règim sinó entre 1960 i 1963. Aleshores es van sumar diversos factors: la tensió durant la consagració del nou altar major, la carta al ministre de la Governació sobre els incidents del Palau de la Música i la detenció de Pujol, als quals Escarré va afegir una crisi personal de salut i de relació amb un grup de monjos joves i fins i tot el seu distanciament amb Brasó, el seu propi abat coadjutor, que no es va assabentar de les declaracions que havia fet a França. De fet, Escarré havia dimitit com a abat titular el 1961.

La crisi provocada per l’entrevista a Le Monde va cimentar el seu prestigi a l’exterior, però va aguditzar la crisi interna del cenobi. Una enquesta interna va revelar que el 83 % dels monjos estimaven que s’excedia en les seves funcions d’abat emèrit i un grup important d’aquells es va plantejar la disjuntiva d’exclaustrar-se o traslladar-se a l’abadia de Cuixà.

El resultat d’aquesta situació va ser el seu allunyament físic de Montserrat, promogut pel propi règim, però que el Vaticà va acceptar complacent per evitar mals majors. “La Santa Seu va pensar a desmentir públicament que hi hagués pressió del règim franquista per a l’allunyament d’Escarré, però Pau VI va opinar —segons va deixar escrit Brasó— que no valia la pena per tractar-se d’una persona malalta. Un desmentiment com aquest hauria obligat a revelar el motiu i el resultat de la visita extraordinària a Montserrat amb una sanció pel comportament de l’abat emèrit. El silenci del Vaticà va afavorir la versió d’Escarré, que tenia ben agafat el Vaticà, gairebé tant com aquest el tenia agafat a ell”. El prestigi adquirit pel personatge a l’exterior va ocultar la crisi interior.

Sembla obvi que, si bé Escarré ha passat a la història pel seu enfrontament amb el franquisme, el seu itinerari abacial va estar ple de clarobscurs que és impossible interpretar adequadament perquè el monestir de Montserrat no permet consultar els arxius, “considerats ara per ara com a privats i tancats, alhora que sotmesos als cent anys de reserva”, circumstància de la qual Balcells lamenta.