La meva casa i el meu país

Casa meva, on en mengen 3 o alguns més

Aquells que han gaudit de la meva hospitalitat i han tastat la meva cuina ho poden avalar. Ho dic per fer venir a col·lació aquell refrany tan espanyol que diu: “On mengen 3, mengen 4”. Segons aquest aforisme, quan hi ha menjar per a tres, almenys a casa meva, n’hi ha prou no només per a quatre sinó per a algunes persones més. Ara bé, dic i dic bé, per a unes poques persones més, no pas per a tot un batalló.

Això, i segueixo amb el meu testimoni personal, haig d’afegir que a casa meva s’hi entra prèvia invitació o sense avís previ, però trucant a la porta. Dit en romà paladí, sense forçar-la, i encara menys entrant per la finestra. I molt menys amb la pretensió d’instal·lar-s’hi provisionalment o definitivament. Fer això (envair casa meva forçant la porta o entrant furtivament per la finestra i instal·lar-s’hi) va no només contra les regles més elementals de les bones maneres socials o de veïnatge, que tots tenim interioritzades, sinó contra el sagrat dret de propietat.

El meu país i la immigració il·legal

He esmentat aquests fragments de la meva biografia personal per establir una analogia amb el que passa a la casa comuna dels espanyols, Espanya, amb l’arribada d’una immigració descontrolada i il·legal, propiciada per les màfies que trafiquen amb éssers humans, amb la col·laboració delictiva d’ONG i “oenegers” carroñers.

Des de fa ja diverses dècades, les fronteres d’Espanya i de la Unió Europea (UE) estan desprotegides i confiades, com va passar amb el final i la destrucció de l’Imperi Romà, a dos països mercenaris: Turquia i el Marroc. I el resultat, avui, és evident: centenars de milers d’immigrants col·lapsen, principalment els ports (però també els aeroports) de Canàries, del sud d’Espanya i d’Itàlia, així com l’illa grega de Lesbos, propera a Turquia.

En el cas d’Espanya, els fluxos migratoris no cessen i van cada vegada a més. Els mitjans se’n fan ressò de l’arribada diària de pateres i de les dificultats, per la inacció del Govern espanyol, en la gestió i digestió d’aquestes arribades il·legals. Per als analistes no ensobrats-apesebrats, aquesta immigració salvatge té conseqüències molt negatives no només per als immigrants (a la travessia, mort per a molts, explotació laboral i sexual, discriminació, xenofòbia, etc.), sinó també per als espanyols (inestabilitat laboral, degradació dels salaris i dels serveis públics, inseguretat, etc.), així com per a la societat espanyola i europea en conjunt (pèrdua d’identitat i d’idiosincràsia espanyola i europea, substitució de la població autòctona davant l’hivern demogràfic europeu, inseguretat, etc.).

El bonisme i la manca d’altruisme d’ONG i “oenegers”

Davant aquestes conseqüències negatives de la immigració descontrolada, il·legal i delictiva, no és ociòs recordar la doctrina social de l’Església i fer-se una sèrie de preguntes.

Davant el punt de vista exposat, que no és una opinió sinó una analogia raonable i descriptiva, els ensobrats-apesebrats i indocumentats dels mitjans ho titllaran de feixista, xenòfob, racista, etc., quan, en realitat, correspon, punt per punt, a la doctrina social de l’Església. Per a aquesta, l’“emigració” és una ruptura, un desgarrament i un drama humà; per això, cal evitar que els candidats a fer-la surtin massiva i desordenadament de la seva terra, abandonant el seu estil de vida, la seva família —pares, esposa(s), fills— i amics, empobrint els seus països d’origen. D’altra banda, per a l’Església, el “deure d’acollida” també té un límit quan compromet la felicitat, l’estabilitat, la pau i la seguretat de qui acull. En efecte, on treballen i mengen 3 poden fer-ho 4, però no un batalló. No és ociòs fer venir a col·lació l’“ordo amoris”, del qual parla Sant Agustí a la “Ciutat de Déu”: la virtut i el bé de l’ésser humà es fonamenten en un ordre correcte dels afectes: des del més proper (un mateix, família, veïns, poble, ciutat, país, etc.) fins al més llunyà (la resta del món). Finalment, el “bé suprem dels MENAS” és tornar al seu país d’origen i estar amb els seus pares, i no repartir-los entre les diferents CC.AA. o països europeus, punt de vista compartit, per altra banda, per pedagogs i psicòlegs.

La UE i Espanya estan gastant milers de milions d’euros a rescatar, rebre i ocupar-se dels immigrants il·legals que travessen el Mediterrani o l’Atlàntic des d’Àfrica o Orient Mitjà fins a la Unió Europea. En aquest intent, molts s’ofeguen i moren. I els que arriben a la terra promesa i desitjada constaten que a Europa no s’aturen els gossos amb llonganissa. Per això, podem i hem de fer-nos unes quantes preguntes per dissuadir els candidats a la immigració il·legal.

No seria raonable i lògic utilitzar alguns d’aquests milers de milions d’euros per difondre missatges —als mitjans dels països exportadors d’immigrants i a les xarxes socials— sobre la situació econòmica real de la UE i sobre els perills mortals de la travessia? No seria més raonable i lògic —com passava a l’Espanya dels anys 60, quan els espanyols emigràvem, d’una forma ordenada i legal, als països del nord d’Europa— ordenar la immigració actual perquè els candidats sàpiguen en què i on treballaran, quant guanyaran i on viuran? No seria més raonable i lògic establir acords i aliances entre institucions i empreses de la UE i els països emissors d’emigrants per millorar la formació i l’ocupació als països exportadors d’immigrants il·legals i així fixar la població als seus llocs d’origen?

La resposta concomitant a aquestes tres preguntes donaria una solució més sistèmica i, per tant, més efectiva a la immigració desordenada i il·legal actual. D’altra banda, en el món de la cooperació al desenvolupament, posar l’accent en la formació i la cooperació real en comptes de la caritat assistencial il·lustraria la pertinència del proverbi xinès que diu: “Dóna un peix a un home i menjarà avui (caritat). Ensenya’l a pescar i menjarà tota la vida (justícia)”. Així s’evitarien els perills, els problemes i l’explotació actuals de la immigració salvatge i il·legal. Continuar com fins ara és practicar un bonisme cec i babau i fer el caldo gros a ONG i “oenegers”, que no dubten a cronificar els problemes dels quals diuen ocupar-se i a viure’n.

© 2025 - Manuel I. Cabezas González

https://honrad.blogspot.com/