Pressupostos a la vista

Des del Govern s’havia estès un discret comandament de silenci sobre els propers pressupostos, per no entorpir les converses amb els grups parlamentaris que donen suport a l’Executiu català i així evitar que poguessin descarrilar les negociacions. Una decisió lògica que ha donat els seus fruits. Perquè amb la correlació de forces existent al Parlament de Catalunya, cal fer un autèntic encaix de boles per aprovar la llei més important de l’any: els Pressupostos de la Generalitat per a 2026.

Coincidint amb la reincorporació de Salvador Illa al seu lloc de treball, després d’un mes de baixa per una osteomielitis púbica que el va obligar primer a estar ingressat a l’hospital i més tard a seguir el tractament antibiòtic al seu domicili, el president s’ha plantejat com a prioritat absoluta aprovar els comptes de 2026, les primeres del seu mandat.

Malgrat la seva baixa laboral, Illa no ha perdut el contacte amb la realitat i ha estat conscient en tot moment dels dies crítics que, per diverses raons, ha afrontat la ciutadania. Per això, en la seva primera compareixença, va deixar clar que comprenia el malestar de la gent amb l’habitatge, la seva inquietud pels episodis de l’emergència climàtica i, és clar, Rodalies. “La prioritat absoluta és la nostra seguretat i protecció”, va dir, referint-se a la revisió de les vies fèrries, assegurant que el Govern està disposat a solucionar aquest colossal problema de mobilitat amb un “rumb d’exigència i ambició” fins a assolir paràmetres d’“excel·lència”. Cal no oblidar que els trens de Rodalies circulen amb límits de velocitat, almenys fins a l’abril, i això provoca, de manera inevitable, alteracions en els recorreguts, retards i tota mena d’inconvenients que han d’assumir els usuaris. Però està clar que, per esmenar aquestes anomalies, els Pressupostos són una eina fonamental.

Sobre el paper, la qüestió dels pressupostos és senzilla. Tanmateix, tot es complica quan el govern de torn no disposa de la majoria parlamentària suficient per aprovar els comptes i ha de negociar amb altres partits per obtenir-ne el suport; quelcom que avui dia passa a gairebé tots els països europeus, i on ni Espanya ni Catalunya en són una excepció. En el nostre cas, el Govern ha d’arribar a acords amb els Comuns i ERC per aconseguir els vots necessaris, perquè la resta de formacions de l’arc parlamentari són oposició pura i dura, sense més objectiu que fer embarrancar el Govern de Salvador Illa.

Els Comuns havien posat sobre la taula diverses qüestions en matèria d’habitatge, educació o mobilitat per donar llum verda als comptes de 2026, però el tema estrella era la limitació de la compra especulativa de pisos. Inicialment, el Govern volia basar el veto en la fiscalitat, però finalment l’acord amb els de Jéssica Albiach pivotarà al voltant de la proposició de llei dels Comuns registrada al Parlament, que comportarà la modificació de la Llei d’Urbanisme.

Prèviament, l’Executiu havia encarregat quatre informes sobre la possibilitat de limitar les compres especulatives d’habitatge a Catalunya a experts de contrastada solvència com els juristes Carles Viver Pi-Sunyer, Fuensanta Alcalá, Pablo Feu i el doctor en antropologia econòmica Jaime Palomera; aquests avalen la idea de fer-ho de manera temporal i en zones de mercat tensionades. La intervenció pública en un mercat en què hi ha diferents condicions de demanda (per viure o per invertir) s’ajusta a la legalitat vigent. Experiències internacionals de regulació han reforçat l’estabilitat residencial, i la legislació catalana i urbanística apunten a l’ús residencial del sòl i a la funció social de l’habitatge.

Així doncs, un cop constatada la viabilitat jurídica de la norma, el Govern incloïa la iniciativa als Pressupostos i Salvador Illa i Jéssica Albiach escenificaven l’acord signant un document el passat dijous a la Generalitat.

Els qui, de moment, s’han negat a negociar aquests comptes han estat ERC. Donava la sensació que la crisi de Rodalies podia obrir una finestra d’oportunitat perquè republicans i socialistes sortissin del carreró sense sortida en què s’havien ficat. La solució passava per la creació d’un consorci que executi i faci el seguiment de les infraestructures; aquesta podria ser, almenys, la sortida temporal.

Tanmateix, després d’una reunió d’Oriol Junqueras i Pedro Sánchez, celebrada el passat divendres a la Moncloa, per als republicans la condició sine qua non continua sent que l’Agència Tributària Catalana reculli íntegrament l’IRPF generat a la comunitat, i aquí el Govern central es mostra reticent; d’aquí que el president d’ERC pressionés els socialistes catalans perquè convencin el PSOE i aquest faci “gestos” per avançar en la carpeta de recaptació.

En tot això, hi té molt a veure que Oriol Junqueras està atrapat en una de les moltes martingales de la política. D’una banda, l’oposició interna el segueix molt de prop i ell necessita obtenir èxits tangibles per sacsejar-se la pressió. D’altra banda, li convé donar aire tant al Govern de Sánchez com al d’Illa, perquè unes eleccions anticipades a Espanya i/o Catalunya serien una molt mala notícia per als republicans per la seva situació d’extrema debilitat.

Malgrat tot, vull ser raonablement optimista i pensar que els pressupostos de la Generalitat per a 2026 els tenim a la vista i aviat seran realitat. Hi ha qui aposta que podrien veure la llum abans de Setmana Santa. No ho sé. Convé que els arbres no ens impedeixin veure el bosc i que ningú s’obsessioni amb el demà perquè primer hi ha un avui, i és imprescindible tenir uns bons comptes d’acord amb el que Catalunya (la seva gent) necessita. Per tant, esperem que els negociadors prioritzin el què sobre el quan.

I és que quan parlem de pressupostos, parlem, entre moltes altres coses, de sanitat, educació o serveis socials. És a dir, del funcionament del país i d’ampliar l’Estat del benestar.