Orient Mitjà en flames

Trump, “el pacificador”, candidat frustrat al Nobel de la Pau – al qual es considera creditor després d'“haver detingut vuit guerres” -, acaba de desencadenar, atacant a l'Iran en una operació conjunta amb Israel, una contesa d'impredictibles conseqüències regionals i mundials. Les seves repercussions són ja múltiples. En un pla interior americà, suposa un nou pas en la deriva autoritària de la presidència, que s'ha llançat a una guerra sense consulta ni aval del Congrés. En l'àmbit regional, els riscos d'una desestabilització i un caos generalitzat resulten evidents. En termes geopolítics, significa l'afirmació de la força per sobre del dret i la política en una nova configuració de les relacions internacionals. Puix que es refereix a l'economia mundial, un escanyament del subministrament de cru dels països del Golf per via marítima, disparant els costos de l'energia, podria precipitar una crisi major.

              Per a Trump, més enllà del conflicte amb el règim iranià, es tracta de redissenyar l'ordre regional i assegurar la supremacia estatunidenca sobre Orient Mitjà: hi ha massa recursos en joc, massa vel·leïtats d'autonomia – incloses les d'alguns aliats -. Urgeix preservar costi el que costi les “zones d'influència” americanes enfront de la Xina. Per a Netanyahu, es tracta de mantenir la tensió bèl·lica que comprimeix les contradiccions existents en el si de la societat israeliana i li permet mantenir en el poder. Mentre solquen el cel caces israelianes i míssils iranians, atraient la mirada de l'opinió pública, s'agreuja impunement el sofriment de Gaza i Cisjordània, prossegueix el càstig del Líban… D'una manera o una altra, la guerra contra l'Iran colpeja a tots els pobles d'Orient.

              Quan pesen tantes incerteses sobre el curs que prendran els esdeveniments, resulta interessant escoltar l'opinió d'un intel·lectual i polític tan lúcid com Dominique de Villepin, ministre d'Afers exteriors de França entre 2002 i 2004, que va aconseguir gran notorietat per la seva rotunda oposició a la guerra de l'Iraq. Bon coneixedor dels secrets de la diplomàcia internacional i de la situació a Orient Mitjà, Villepin, que se situa en la tradició d'una dreta liberal apegada respecte al Dret, ens brinda en aquestes notes d'urgència algunes claus per a desxifrar els esdeveniments que es desenvolupen davant els nostres ulls a un ritme vertiginós i per a dilucidar els dilemes que plantegen.

              Lluís Rabell

              1/03/2026

l'Iran

Acabar amb la tragèdia, trobar un camí d'esperança

              Des de fa cinquanta anys, el poble iranià pateix l'opressió d'un règim tirànic i criminal, així com les ambicions imperials d'aquest règim, desestabilitzadores de la regió, i la pobresa induïda per les sancions. Avui, aquest poble es troba tenallat entre les bombes que cauen del cel i les metralladores d'un aparell repressiu que enmig de la guerra, lluny de fisurar-se, s'endureix.

              Comprenc l'angoixa i les expectatives del poble iranià i les seves diàspores a través del món quan criden a alliberar del règim dels mul·là, després d'haver viscut l'horror de les matances de desenes de milers d'homes i dones. Vull dir amb claredat que aquesta aspiració a la llibertat és legítima i aquest sofriment immens. Aquesta intervenció militar pretén tenir en compte tal aspiració, la invoca, tracta d'emparar en ella. Però, en realitat, en cap moment presa en consideració els interessos del poble iranià. No té l'ambició de restablir la llibertat i la democràcia a l'Iran. No fa sinó afegir sofriment al sofriment, quan desenes d'innocents moren durant un bombardeig que aconsegueix una escola de nenes al Sud de l'Iran. Aquesta intervenció obeeix a una lògica de potència, de coerció i de seguretat immediata. Els pobles es converteixen en argument, però mai constitueixen una finalitat.

              Aquesta nova guerra desencadenada per Israel i els Estats Units contra l'Iran no serveix a la pau, a la democràcia, ni al dret. Aquesta guerra es condueix al marge de tot marc col·lectiu, obrint les portes a una espiral de represàlies de la qual ningú controla l'abast, la sortida, ni el cost humà. Hi ha cinisme, fins i tot una forma de covardia, en el fet de cridar el poble a revoltar, empenyent-li a abalançar sobre les metralladores del règim sense proporcionar-li els mitjans i suports necessaris. De la mateixa manera que constitueix una irresponsabilitat exposar els països del Golf i d'Orient Mitjà a les bombes i les flames sense poder garantir la seva seguretat, ni avui ni demà. Lamento també que les negociacions mai s'hagin emportat fins al final. A força de desanimar la bona voluntat de les potències mediadores, s'acaba per facilitar el recurs automàtic a la guerra.

              L'aixafament de tota dissidència

Orient Mitjà està malalt de l'opressió dels seus pobles. Però aquesta guerra, igual que les que la van precedir, no pot instaurar la democràcia. Sense intervenció militar sobre el terreny, el règim podrà sobreviure i endurir encara més. Sota els bombardejos, són els Guardians de la Revolució i els bassidji els qui guanyen mitjançant l'estat d'excepció, la por, les purgues, les execucions en massa, el bloqueig d'Internet i l'aixafament de qualsevol dissidència. Encara que cada poble i cada nació són únics, si es produís una intervenció militar terrestre, ens trobaríem davant una situació anàloga a la que vam conèixer a l'Iraq en 2003, on la caiguda d'un dictador sanguinari va desembocar en una dècada de cruenta guerra civil. Un règim sorgit en tals condicions no seria estable, ni legítim. Una democràcia no s'exporta a partir d'un ultimàtum. Es construeix mitjançant institucions, garanties, a través de l'establiment d'un estat de dret i la voluntat lliurement expressada d'un poble. Cap intervenció militar ha aconseguit mai canviar el règim d'un gran país per a instal·lar en ell una democràcia.

              Orient Mitjà està malalt, infectat pel virus imperial. Però el remei a un imperi no són altres imperis. Avui, els Estats Units i Israel s'arroguen el dret d'intervenir militarment per onsevulla i en qualsevol moment, sense haver de rendir comptes davant la comunitat internacional. A més de l'Iran, avui és el cas del Líban i del sud de Síria. El precedent resulta explosiu. Instal·la la idea que, al Pròxim Orient, la regla cedeix davant la força, de tal manera que cada potència pot ser jutge i part en nom de la seva “prevenció”.

              Substituir un imperi iranià per un altre imperi no crearia en absolut les condicions d'una pau duradora. Hi ha dues sortides possibles. O bé la repetició constant de la mateixa lògica de bombardejos, segons una estratègia de “segadora”, com diu l'exèrcit israelià, estesa a una gran regió del món. O bé la transformació de l'Iran en un país subaltern de l'eix Washington-Tel-Aviv. Però un Iran “vassall” seria una bomba de rellotgeria política. Engendraria mecànicament noves oposicions, noves radicalitats, noves desestabilitzacions. Perquè no s'humilia avui a una nació sense fabricar la revenja de demà. Aquesta dinàmica podria reactivar el terrorisme i alimentar per onsevulla la temptació de fer-lo proliferar.

              El paper d'Europa

              Orient Mitjà està malalt de pobresa i de mal desenvolupament, estripat per desigualtats colossals. Aquesta guerra, instal·lant la inseguretat i tornant l'economia captiva de les armes, redueix la vida dels pobles a la supervivència i accelera l'evasió de riqueses. Aquesta guerra, que no és aliena a la voluntat de controlar els recursos petrolífers d'Orient Mitjà, només provocarà una fugida suplementària de riqueses regionals i un aprofundiment de les fractures socials.

              França no pot associar a semblant iniciativa unilateral. Hi ha una altra via, l'única responsable, basada en el dret i la política. En primer lloc, cal detenir l'escalada, aconseguir que cessin bombardejos i represàlies, protegir prioritàriament a la població civil, obrir canals de distensió i de prevenció d'incidents. Després, cal ressituar la crisi en el marc de la legitimitat col·lectiva mitjançant una reunió d'urgència del Consell de Seguretat de Nacions Unides.

              Europa ha d'exercir un paper de primer ordre en aquest esforç, mobilitzant una coalició política de potències europees i regionals capaç de ser garant d'una transició negociada cap a la democràcia i d'una reconstrucció ambiciosa del país. L'ambició seria arrencar de la tutela del règim al màxim nombre possible de forces econòmiques, socials i polítiques. I, finalment, cal dissociar els diferents objectius. Puix que es refereix a la qüestió nuclear i als míssils, només una negociació verificable, enquadrada, controlada, pot prevenir la proliferació. Una bomba no es combat durablement amb altres bombes. Quant als drets humans, és necessària una estratègia de la veritat, de la prova, aplicant sancions als responsables de la repressió, protegint a les víctimes i evitant el càstig col·lectiu del poble iranià. Sobre el futur polític de l'Iran, un principi intangible ha de ser afirmat. Aquest futur no pot dictar des de l'exterior. Cal posar-ho en mans dels mateixos iranians, amb un horitzó creïble de sobirania, de reconstrucció i de reintegració.

              Orient Mitjà no necessita una altra guerra. Necessita un nou contracte, consolidat sobre sobiranies viables, seguretat col·lectiva i desenvolupament compartit. Avui, el coratge no consisteix a bombardejar. Coratge significa atenir a les regles quan tot empeny a infringir-les, perquè aquesta és l'única força que, al cap, ens protegirà.

              Dominique de Villepin

(Traducció: Lluís Rabell)