Inflació i pèrdua de poder adquisitiu

Pep Garcia
Pep Garcia, economista, empresari, fundador i Director General de Maxchief Europe. Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de Barcelona. MBA per l’IESE.

Catalunyapress opiinflacio
 

 

El passat dissabte 25 de juny l’executiu de Pedro Sánchez va prendre una sèrie de mesures que, segons va dir ell mateix, representaven un pla de xoc per combatre la inflació. Entre aquestes mesures destacaven la reducció del 50% dels bitllets de transport públic a partir de l’1 de setembre, un impost orientat a gravar els “beneficis extraordinaris” de les companyies elèctriques, la disminució de l’IVA de la llum del 10% al 5%, mantenir la subvenció de 20 cèntims per litre dels combustibles, així com incrementar un 15% l’ingrés mínim vital i les pensions no contributives. Segons Sánchez, aquestes mesures contendrien la inflació un 3,5%, tot i que faria bé en explicar-nos com es pot arribar a calcular aquesta xifra de forma creïble. 

 

Més enllà que moltes mesures siguin justes i que representin ajudes per a molts col·lectius que les necessiten, suposaran un cost pels contribuents de 9.000 milions d’euros. Aquestes disposicions es finançaran augmentant el dèficit d’un país, que ja està fortament endeutat, és a dir, es finançaran amb més deute, mesura que, en si mateixa, és inflacionària.

 

Per la seva part, el conseller d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya, Jaume Giró, en una conferència el dilluns 4 de juliol en el Col·legi d’Economistes de Catalunya, va destacar que la inflació és l’element més pertorbador de la conjuntura econòmica i que ni l’Estat ni el Govern poden actuar fermament sobre ella. Són els bancs centrals, i en concret el Banc Central Europeu (BCE) en el cas de la UE els que tenen elements per lluitar contra la inflació. Entre altres accions, pujar els tipus d’interès, però sense arribar a provocar una situació de recessió. 

 

D’altra banda, l’INE va anunciar el passat dimecres 29 de juny una nova mala notícia, i és que la inflació es va disparar en juny fins al 10,2%. En cas de confirmar-se aquesta dada, serà el nivell més alt en 37 anys i això tot i les mesures presses per l’executiu com la ineficaç subvenció dels 20 cèntims per litre de carburants. A més, la inflació subjacent, que no tenen en compte els productes com combustibles o aliments, se situa en una taxa interanual del 5,5%, marcant un màxim des de 1993.

 

La capacitat d’un estat tan endeutat com Espanya per fer front a un escenari altament inflacionista com l’actual és limitada, tenint en compte un panorama de previsibles alces significatives de tipus d’interès anunciades pels principals bancs centrals. Sembla que la inflació va començar a aparèixer en la segona meitat de l’any passat i que venen augmentant sense treva des de llavors, aquesta inflació que tant la FED com el BCE havien considerat “conjuntural” fins fa poc temps, està començant a enquistar-se i a convertir-se en estructural. La FED ja ha pujat dos cops els tipus aquests anys, la primera un 0,25% en març i el passat mes de maig un 0,75%. Powell està considerant una nova pujada al juliol d’entre el 0,5% i el 0,75%, dintre del que sembla un decidit pla de xoc contra l’alça de preus. Mentrestant, la Sra. Lagarde, ha anunciat un primer increment de tipus en Europa del 0,25% al juliol i està considerant un altre 0,5% al setembre, mentre que alguns membres del consell del BCE estan reclamant pujades més decidides. Contra més es trigui a prendre mesures, més s’haurà accelerat la inflació i més temps costarà reduir-la.

 

El deute públic espanyol és molt elevat, en abril de 2022 es va situar en 1.445.426 milions d’euros. Aquesta xifra representa un 117,06% del PIB (l’objectiu de l’executiu espanyol per tot l’any 2022 era del 115,2% segons el pla d’estabilitat remès a Brussel·les) i un deute per càpita de 30.541€, el que representa un augment de 1.222 euros per habitant si ho comparem amb la d’abril de 2021. 

 

En aquest escenari, Espanya hauria d’estar molt atenta en el moment de prendre mesures que augmentin el seu endeutament, donades les elevades càrregues financeres del deute, augmentades per la pujada de tipus d’interès, debilitarien, encara més, la seva compromesa situació financera. I ja és conegut el fantasma de la prima de riscos que, per desgràcia, està tornant a planejar sobre algunes economies del sud d’Europa. 

 

La inflació podríem dir que és un impost molt injust que paguem tots, donat que acaba soscavant el poder adquisitiu de les ciutadanes i ciutadans, perjudicant especialment a les persones amb una renda més baixa. Segons la darrera estimació del Banc d’Espanya, la inflació podria acabar en el 7,2% a finals d’any, tot i que hi ha d’altres estimacions més pessimistes. Aportant més dades de l’INE, el sou mitjà a Espanya és de 24.396 euros anuals. A això s’uneix que els sous pactats en conveni en 2022 està pujant un 2,42% des de principi d’any, segons fonts del Ministeri de Treball. Si aquestes previsions es compleixen, els espanyols perdran 4,78 punts de poder adquisitiu en 2022. Això representaria una mitjana de 1.166 euros al llarg de l’any. 

 

La inflació també tindrà un impacte significativament negatiu en l’estalvi dels espanyols. Es calcula que els estalvis dipositats en comptes corrents són de poc més d’un bilió d’euros, el que vol dir que amb la pèrdua del poder adquisitiu pot ser gegant, segons quina sigui la xifra d’inflació a finals de 2022, tenint en compte, a més, que la majoria d’aquests dipòsits no són retribuïts. 

 

Estem a una situació complexa. Hem entrat en la temuda espiral inflacionista. La pressió sobre els salaris farà que aquests s’incrementin en futures negociacions salarials, el que generarà un increment de costos en les empreses i nous increments de preus de béns i serveis que continuaran alimentant la inflació. Tampoc sembla que, de moment, els preus de l’energia en Europa es relaxin en un futur pròxim, donats els conflictes d’Ucraïna i a la dura posició de Rússia. En aquest context global, als economistes ens preocupa que aquesta forta inflació es combini amb un alentiment de l’economia (últimament el Banc Mundial ha reduït les previsions de creixement mundials pel 2022 del 4,1% al 2,9%) i, puntualment, amb la recessió d’algun país. El Banc Mundial, en el seu informe “Perspectives econòmiques mundials”, presentat el juny de 2022, ha situat les expectatives de creixement de la zona euro en el 2,5% per 2022 i en l’1,9% pel 2023. 

 

Un altre element que considero d’extrema importància és que l’origen de la informació que estem patint actualment també és, bàsicament, d’oferta. Les disrupcions de les cadenes de subministraments, l’escassetat i l’increment de preus de les matèries primeres i dels nolis de transport que ja es van iniciar durant la pandèmia, s’han vist reforçats amb la guerra a Ucraïna. A més, la situació a la Xina, amb confinaments selectius de grans ciutats per la covid-19 i el tancament de ports, no fan més que empitjorar la situació. Aquesta situació encareix els costos i, posteriorment, aquests increments de costos es traslladen als preus generant també inflació. 

 

El Banc Mundial és optimista respecte a l’evolució de preus per l’any 2023 i estima que baixaran, tot i que en alguns països es poden mantenir per sobre del 2%, objectiu de la majoria de bancs centrals. A mi m’agradaria ser igual d’optimista, però, de moment, no veig motius. En un escenari de fortes pujades de preus motivats per la pressió de l’oferta i la desacceleració econòmica que provocaran les mesures necessàries per combatre la inflació, el risc d’algunes economies de caure en recessió és alt.

 

El panorama a Espanya és encara més complex a causa de la mencionada altíssima taxa d’endeutament que pateix la seva economia. Endeutar-se no és dolent quan és necessari per sufragar els costos socials que provoquen les crisis econòmiques, però no estalviar durant els temps de bonança és suïcida. I els últims governs espanyols han ignorat la paraula estalvi o dit d’una altra manera superàvit pressupostari. Aquesta falta de previsió i de rigor financer van costar greus sacrificis per fer front a aquest difícil panorama econòmic. 

 

Hem d’exigir rigor i valentia per part de les instàncies europees, especialment del BCE. La situació és complexa, no fer res o actuar massa tard i tímidament és empitjorar la conjuntura. De moment, sembla que un cop més, la FED ha pres clarament la iniciativa d’actuar enfront d’un dubitatiu BCE. 

 

El Govern d’Espanya hauria d’entendre que les lleis de l’economia són tossudes i que més dèficit genera més inflació. Que incrementar el deute, als elevadíssims nivells d’endeutament de la nostra economia, implica més riscos pels inversos i, per tant, major cost d’aquesta amb el consegüent impacte sobre la prima de riscos. 

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH