Divagacions al voltant del 12 d'octubre

És 12 d'octubre, Dia de la Hispanitat, festa nacional o festivitat de la Mare de Déu del Pilar, com es vulgui. Desproveït de qualsevol obligació litúrgica i/o política, aprofito per passejar pels carrers per gaudir del sol tardorenc i intentar capturar l'ambient. M'assabento per la ràdio que el nou govern autònom català celebra reunió, com si fos un dia de feina qualsevol i el disculpo perquè la veritat és que té un munt de qüestions pendents de resoldre. Al punt me'n vaig trobant amb gent -entre elles molts joves- amb banderes. Espanyoles, és clar, però també de les diferents comunitats autònomes i de molts països iberoamericans. Aquestes últimes, en alguns casos, alçades pels que llueixen el seu vestit nacional.

Què celebren aquella bona gent vinguda a Espanya des de l'altra riba de l'Atlàntic? Llegeixo l'enquesta que publica un digital i resulta que el 71'4% dels nascuts a Llatinoamèrica diuen que la Hispanitat i quan els pregunten què creuen que va ser el més important d'aquella data, el 34'7% cita el descobriment i el 48 '4% la cultura comuna o la cultura espanyola. Vaja, vaja! Però no ens havien explicat que allò havia estat un genocidi? És clar que un es posa a pensar i s'adverteix que la població indígena de les antigues colònies no només va sobreviure a tots els abusos -que n'hi va haver, és clar- de l'època colonial, sinó fins i tot als dels governs criolls sorgits després de les independències i que així ha estat possible que un Evo Morales hagi arribat a ser president de Bolívia i que amb dos segles de retard estiguin sorgint actius moviments indigenistes. En altres llocs -i no cal que digui quins, n'hi ha a més d'un continent- els indígenes que van sobreviure viuen en reserves.

No sé si quan França i la Gran Bretanya celebren la seva festa nacional s'entremesclen amb idèntic entusiasme al costat de la bandera tricolor oa la de la Unió Jack les de les seves antigues colònies, però em temo que no. Això no vol dir que no tinguem algunes coses per aprendre d'aquests països. Encara no hem tingut un president del Govern espanyol nascut a França, com els nostres veïns pirinencs, que el van tenir nascut a Barcelona, ni un alcalde de Madrid equatoguineà, com els londinencs, que en tenen un de família pakistanesa o els parisencs, una alcaldessa gaditana. Tampoc ha estat a punt de ser president del govern espanyol per posar un exemple un equatorià o un sahrauí (quin disgust s'haurien endut els marroquins!), mentre que el Regne Unit ha estat a punt de tenir un premier d'origen hindú. La nostra paradoxa més gran és que, a part d'algun immigrant nacionalitzat que apareix com a gerro en certs parlaments hispans sense que se senti mai la seva veu, l'únic mulat amb càrrec de primer nivell en un partit polític nacional, resulta que ho és a Vox!

Tot això ens indica que encara ens queda un bon camí per recórrer perquè els qui s'han incorporat a la vida espanyola des d'altres països de la nostra mateixa cultura se sentin plenament integrats, cosa que exigeix més generositat en el tracte que se'ls dispensa en allò laboral i en allò administratiu. N'hi haurà prou per recordar el cas d'un antic company de treball originari de l'antiga Guinea espanyola, a qui després de la independència de la Regió Equatorial se'l va desposseir de la seva nacionalitat. Va lluitar per recuperar-la i al final ho va aconseguir. Quan el vaig felicitar, em va respondre: “No m'han atorgat res, s'han limitat a reconèixer el que sempre vaig ser: un espanyol nascut a Espanya i fill de pares espanyols”. Els nostres conciutadans de l'altra riba de l'Atlàntic són també, en darrera instància, besnéts d'espanyols.