En temps de tribulació no fer mudança

"En temps de tribulació no fer mudança", heus aquí una de les pautes de conducta establerta per Sant Ignasi en els seus Exercicis espirituals. Naturalment el sant de Loiola es referia a les turbulències de l'esperit, però la frase ha fet fortuna i en realitat és molt apropiada per aplicar a qualsevol circumstància anàloga. Quan les coses vénen mal donades és millor no prendre decisions precipitades i esperar que escampi el temporal. Recordeu el lector a l'avui innombrable que va governar entre 1936 i 1975 i va aplicar aquest criteri rigorosament: quan gairebé tothom, menys mitja dotzena de països, li va donar l'esquena i el va condemnar a l'aïllament, no ho va dubtar ni un moment i li va dir al seu home de confiança: “disciplina, ordre i aguantar!”. I va sobreviure a la mateixa butaca trenta anys més.

Tot això ve a col·lació de la sorprenent decisió de Pedro Sánchez de respondre als pèssims resultats obtinguts pel PSOE a les eleccions municipals celebrades ahir amb la dissolució de les Corts Generals i la convocatòria d'eleccions parlamentàries. Quines coses té la vida! Salvant les distàncies, que són moltes, m'ha recordat el que va passar el 1931 quan unes eleccions municipals van canviar el règim polític, que no és el cas; ara només poden suposar un canvi de govern, una cosa molt diferent, però amb la seva importància.

És difícil interpretar la greu desafecció de la ciutadania respecte a l'Administració socialista i, en particular, amb Pedro Sánchez. No és lícit negar que el govern en exercici va sortejar amb força encert el flagell de la pandèmia, durant el seu mandat ha aconseguit reduir l'atur, va negociar topalls al preu de les fonts d'energia, va obtenir un moderat, però cert, rellançament de l'economia - per sobre d'altres països de la UE-, ha assegurat la pau social entre empresaris i sindicats i el president ha tingut un protagonisme internacional estimable que hauria de culminar amb la presidència del Consell de la Unió Europea (per cert, què passarà amb aquest semestre de presidència espanyola amb un titular dimissionari?).

És veritat que ha comès errors. Alguns propis (la vergonyosa submissió als interessos marroquins, amb l'acceptació del principi d'autonomia per al Sàhara Occidental que contradiu el Dret internacional i la doctrina de l'ONU i condemna els sahrauís a un exili indefinit, cosa que ha provocat l'enemistat de Algèria) però també és cert que els més greus motius de desgast han vingut més aviat dels seus obligats socis de govern, dels reiterats i estrepitosos desencerts dels quals ha estat còmplice, amb seguretat involuntari, però fet i fet inevitable. Com diu un altre refrany “Déu em lliure dels meus amics -en aquest cas dels meus aliats- que dels meus enemics em lliuro jo”. Sánchez no ha sabut, no ha volgut o no se n'ha pogut alliberar.

Ha estat prudent la sobtada decisió de trencar la baralla i convocar eleccions generals? Tinc els meus dubtes. Penso que el triomf electoral dels seus adversaris haurà de posar-se a prova en un plis pla quan hagin de formar governs municipals i autonòmics i, per això, establir aliances no sempre desitjades. Com va haver de fer Sánchez i que, com sabem, li ha generat nombrosos problemes. I en tot cas, els èxits apoteòsics, encara que poden ser sens dubte indiciaris, no s'han de repetir igual al cap d'un temps, quan l'acció dels nous equips hagi començat a posar-se a prova davant l'opinió pública i fins i tot a desgastar-se . De vegades és bo deixar que la situació maduri per si mateixa.

Una cosa final: Mentrestant, què podem fer amb el senyor Tezanos que va augurar un fulminant èxit electoral socialista? No creu l'amable lector que, en aquest cas, sí que estaria més que justificada una honrosa i immediata dimissió…?