El Picacho dels Espanyols

José Luis Meneses

Si comparem la seva altura amb el de la Pica d'Estats, el cim més alt de Catalunya (3.103 m) o amb el de l'Everest, entre el Nepal i la Xina (8.848 m), el Picacho dels Espanyols, al Finisterre de la Bretanya Francesa no supera els 70 m d'alçada. Tot i la seva menor estatura, supera les anteriors en el nombre d'oblees que es van donar al cim. Això va succeir al segle XV, durant les Guerres de Religió a França entre catòlics i hugonots (protestants), encara que es van seguir donant molts anys després, almenys, fins a la II Guerra Mundial. Per calmar els ànims, els nostres monarques de torn van enviar el capità Paredes, que no era precisament el Capità Trueno, a posicionar-se a la plaça. Amb l'ajuda d'un reduït nombre d'ibèrics de soca-rel, va construir un fort i les defenses que havien de controlar la Badia de Brest, a la península de Crozon.
 

1
Badia de Brest des del Pinacho dels Espanyols. Fotografia: JL Meneses

 

Una flota de gairebé sis mil anglesos i francesos van deixar els espanyols en posició supina i només van salvar la vida una mica més d'una dotzena dels quatre-cents atrinxerats. Recorrent el lloc trobes uns rètols que, sota el títol: “Joc dels nens i els forts” posen les criatures al corrent dels successos esdevinguts. En el joc número 7, es pot llegir que el Pinacho dels Espanyols i l'Estret de Brest van ser punts de gran valor estratègic per a la protecció de les bases militars de la regió. Com en altres moments de la història i per descomptat en els actuals, l'ambició de poder és present en tots els conflictes ja sigui a les Guerres de Religió del segle XV a França oa les vigents: Rússia envaint Ucraïna; Afganistan, imposant el règim politicoreligiós talibà; Iemen, amb milers de morts i desplaçats; Israel i Palestina, pel control del territori; Etiòpia, amb la neteja ètnica…, suma i segueix. Que Déu ens agafi confessats el dia que s'apaguin els llums del firmament!

 

2
Forta dels Espanyols. Fotografia: JL Meneses

 

Òbviament, el pinaxo i el fort no van ser els únics llocs que van motivar el viatge a França, per cert, cada dia més coqueta i empolainada, sinó que van ser els nombrosos atractius de la regió i altres personals gens menyspreables, que van influir en la decisió de aquest viatge-estada. Al petit llogaret de Sant Fiacre, estil bretó, va quedar establerta la caserna general i, durant una mica més d'un fred, plujós i ventós mes de gener i fins a mitjans de febrer, vam recórrer la zona vers a vers, pam a pam. Dit sigui de pas, allà, a la casa de les porticons blaves i al costat d'un foc que estimulava els entents a la meva sesera, vaig escriure una bona part de la novel·la “El laberint de les espècies”. Quina novel·la! Va ser en aquest pam a pam pels voltants el que m'ajudo a forjar, lletra a lletra, aquesta novel·la de ficció la lectura de la qual recomano encaridament, sobretot si van llegir “Ciriaco”.

 

3
La casa de les porticons blaves de Saint Fiacre. Fotografia: JL Meneses

 

El record del llibre em porta, sense pauses ni presses, pel curt i solitari camí fins a Rostellec, un llogaret vingut a menys amb el pas dels anys per on van passar llobarros i sardines, ostres, llagostes i vieires que els pescadors venien a Brest. Un molí de vent, el planter, un forn de calç i unes drassanes, t'expliquen la vida d'aquells anys sucosos del segle XIX. Avui dormen el somni etern com les barques que jeuen sobre la sorra de la platja. Allà, en un vaixell atrotinat que encara roman a la superfície, es va instal·lar Omar, un dels protagonistes de la novel·la citada. Junts, ens acostem a la petita església de Saint Fiacre, caminem entre els alts arbres de l'illa de Renard i sospirem al capvespre contemplant com, amb la posta de sol, l'illa dels Morts i la de Trébéron desapareixien en la foscor de la nit.

 

4
Cementiri de vaixells de Rostellec. Fotografia: JL Meneses

 

Seguint el sender de la costa, conegut pel dels “duaners”, ja que eren aquests els que el recorrien per evitar el contraban, o per la carretera local D355, trobes, després d'aturar-te mil i una vegada, una diversitat paisatgística en tot el perímetre de la comuna de Roscanvel. A la localitat del mateix nom, podeu visitar la bonica font de pedra i l'església de Sant Eloi del segle XVII. La costa és plena de penya-segats, puntes rocoses que s'endinsen al mar, cales amagades i, tot plegat, al costat d'estanys, pantans i una flora que creix, canvia de color i envelleix contemplant els blaus del cel i de l'oceà. Per si no n'hi hagués prou, el lloc està ple ple de construccions defensives, com el citat Pinacho dels Espanyols, en què va quedar tatuat el quefer humà al llarg de la història. Estic convençut que a la propera vida repetirem curs.

 

5
Costa bretonna de Roscanvel. Fotografia: JL Meneses

 

Vorejant la costa de Roscanvel, després de deixar enrere el Fort dels Espanyols, es troba el Fort dels Caputxins, una petita illa als peus d'un penya-segat construït a mitjan 1800 per protegir i impedir, com altres fortificacions, les incursions a la badia de Brest. El nom de caputxins es deu a la forma d'una roca i no que hi hagués hagut al lloc la presència de frares, llevat d'alguna riba castrense que repartira benediccions, per si de cas, abans que les nombroses bateries obrissin foc. Tot i que l'accés està prohibit, baixant pel vessant del penya-segat es pot accedir al fort a través d'un pont estret. Després dels bombardejos de la II Guerra Mundial, les instal·lacions van quedar molt deteriorades i res no ha fet el govern francès per fer-les més segures i visitables, encara que potser és millor deixar-les com estan. No ho sé, ho pensaré, tinc dubtes raonables sobre aquest assumpte, i vostès?

 

6
Forta dels Caputxins. Fotografia: JL Meneses

 

Fent camí en caminar, com diu Machado, ia la mateixa costa que la del Fort dels Caputxins, es troben el Fort de Cornouaille, el de la Fraternitat, l'illot del Diable, Fort Robert i altres enclavaments militars menors construïts amb la mateixa finalitat En general, les instal·lacions es troben en molt mal estat i en la majoria dels casos està prohibit entrar-hi. Si decideixes entrar, és força probable que et trobis amb l'obra dels amants de l'embrutiment que, lluint una imbecil·litat patològica, deixen els recintes en un estat lamentable: llaunes, restes de menjar, condons, compreses i, és clar, grafits, si és que se'ls pot anomenar així aquests taques sobre les parets, que entristen i avergonyeixen fins i tot el mateix Miquel Àngel.

 

7
Forta de la Fraternitat. Fotografia: JL Meneses

 

Però el somriure torna a aparèixer i els ulls s'alegren quan tornem a contemplar el cel, el mar, la costa abrupta, les cales accessibles i inaccessibles que envolten tot el que hi ha hagut i per haver-hi. Des de dalt dels penya-segats s'assaboreix tot allò que ens ofereix gratuïtament la natura, convertint en especials alguns moments del nostre llarg viatge per la vida. Pel mateix preu, ve inclosa la pluja intensa; el fort vent, que fa vibrar l'esquelet; la calma chicha, que ens deixa deixar quiets per poder veure el rei d'ors i els contorsionistes núvols posar-se sobre la pell de l'aigua. A qualsevol hora del dia l'espectacle està garantit i si la pell no se'ns posa de gallina o no titella una llàgrima és que, com va cantar el nostre insigne i reivindicatiu cantautor Raimon, als atrafegats 70, «nosaltres no som d'aquest món»

 

8
Vespre a la platja de Pen Hat. Fotografia: JL Meneses

 

Camaret-sur-Mer és una altra de les comunes del cantó de Crozon que es mereix més d'una visita. En només deu quilòmetres quadrats, us ofereix una varietat de paisatges, colors i sabors difícils d'oblidar. Camaret, la ciutat, és un agradable port pesquer on amarren embarcacions d'esbarjo i dormen el son etern aquelles altres que, durant anys, van donar servei als intrèpids pescadors de llagosta. L'agradable passeig pel port al costat de les seves cases de colors, restaurants i bars, la majoria tancats a l'hivern us porta fins a l'espigó on troba la Torre Vauban, patrimoni de la UNESCO i l'església parroquial de Notre Dame de Rocamadour, del segle XVII, que ens apropa a la mar i als mariners. A l'altra banda de l'escullera, freqüentada per les gavines, una extensa platja, nua a l'hivern, mira mar endins.

 

9
Torre Vauban. Camaret-sud-Mer. Fotografia: JL Meneses

 

A les proximitats de Camaret podeu gaudir d'unes vistes espectaculars i postes de sol inoblidables des dels caps de Pen Hir, de Chêvre, de Dinan o de Toulinuet; també passejant per l'extensa, àmplia i bonica platja de Pen Hat o la de Veryac'h; visitant els gairebé cent menhirs alineats de Lagatjar, l'orientació dels quals indica els solsticis d'hivern i estiu; apropant-te a les ruïnes de la mansió del poeta Pierre Paul Roux; recorrent el petit i colorit poble de pescadors de Morgat, la seva extensa platja i, a quatre passes, la localitat de Crozon, que ostenta la capitalitat de la regió i on es troba l'església de Sant Pere, amb el seu pòrtic del segle XVI , el retaule dels deu mil màrtirs, el del Rosari, el treballat púlpit o l'octogonal pica baptismal.

 

10
Retaule dels 10.000 màrtirs. Fotografia: JL Meneses

 

Després d'un “Pare nostre” i tres “Ave Marías”, un pot continuar aproximant-se a la cultura religiosa bretona, que va florir amb l'auge del comerç marítim, visitant l'església parroquial de Sant Pere i Sant Pau, a la localitat d'Argol, construïda al segle XV. És típic de les parròquies bretones l'arc d'entrada al recinte, “arc de triomf”, amb el seu patró a la cúspide d'aquest. A l'interior, a més de l'església amb estàtues policromades, retaules i frescos…, hi ha, en la majoria, el Calvari i l'Osario. A les proximitats i amb característiques similars hi ha la parròquia de Sant Suliau, a Sizun; la petita església de Santa Anna, a Lanveoc o la petita capella de Sant Fiacre, un lloc molt tranquil on seure al costat de la font i el seu petit estany, a reflexionar sobre el que s'escaigui.

 

11
Capella de Saint Fiacre, Saint Fiacre. Fotografia: JL Meneses

 

Una estada llarga per aquestes terres dóna per molt a fer, pensar, llegir, escriure, passejar…, una part petita de tot això queda reflectit a les fotos incorporades i al vídeo que acompanya aquest article i també, com vaig comentar a l'inici, en algunes pàgines llibre, “El laberint de les espècies”, que escrivia al costat del foc de la casa de les porticons blaves de Saint Fiacre quan la lluna platejava. En la meva propera publicació, “El ball de les fulles”, que donaré a llum a finals d'octubre, escric: els records hi són, vius, ballant com les fulles de tardor quan bufa el vent, cadascun amb els seus, tots amb els nostres i alguns d'ells, continuaran ballant al cor dels qui ens van voler.

 

 

logo insolito

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH