Ghardaia, la ciutat dels moabites

El Sàhara és un desert immens, inaprensible, que va des de l'oceà Atlàntic fins al mar Roig i aquesta mateixa dimensió fa que no sigui un univers homogeni, sinó que englobi a les seves sorres, muntanyes, valls, lleres fluvials i roquissars –perquè de tot hi ha en un desert-, així com nombroses cultures que han tingut la seva pròpia evolució històrica. Això mateix es pot aplicar a algunes de les parts en què ha quedat dividit com a conseqüència de l'establiment en els dos darrers segles de fronteres territorials ja que, amb les independències que hi ha hagut a la segona meitat de la centúria passada, aquestes han quedat consagrades com a límits dels nous estats. Un dels fragments més amplis d'aquest Sàhara fragmentat és el corresponent a Algèria, amb milers de quilòmetres de recorregut, paisatges molt diversos, climes diferents, pobles heterogenis i ciutats i viles amb singulars atractius, cosa que ha fet que, en alguns casos, rebessin el reconeixement internacional com a “patrimoni de la humanitat”.

Aquest és el cas de vila de Ghardaia, situada a la zona centreoriental d'Algèria, a uns 600 quilòmetres de la capital del país. Es troba a la riba esquerra del riu Tzab, que forma una ampla vall, que roman seca la major part de l'any. Capital avui d'una província que aquesta ciutat dóna nom, forma part històricament d'una pentàpolis de centres urbans fortificats que van ser creats per la secta musulmana dels moabites quan es van establir en aquesta zona fa un mil·lenni.

Aleshores van construir una xarxa de cinc ciutats que van situar en zones elevades i fàcilment defensables. Van ser Ghardaia, Melaka, Beni Segueixen, Bu Mura i L'Atreo. Cadascuna es va estructurar al voltant d'una mesquita central, el minaret de la qual complia també la funció de torre de vigilància i disposava de graner per tal d'aprovisionar els recursos necessaris per a la supervivència en cas d'atac.

Al voltant de cada temple, es van edificar en forma concèntrica les cases, fetes de sorra, argila i guix, i tot aquest conjunt va ser dotat d'altes muralles, cosa que donava a aquestes viles un aspecte d'inexpugnable fortalesa. A l'estiu, i si no hi havia perill a la vista, solien sortir a camp obert, i llavors van anar sorgint nuclis externs també amb la mesquita i envoltats de palmerars, oliverars i cementiri. Els moabites van desenvolupar a més un sistema savi i complicat per optimitzar l'aprofitament dels seus recursos hidrològics que, en bona part, es manté vigent.

Vol la llegenda que el nom de Ghardaia procedeixi d'una dona anomenada Daian que hauria viscut en una cova abans de l'arribada dels moabites, però per a molt més plausible quin origen calgui cercar-lo en una paraula de la llengua tamazul que significa el castell. En l'actualitat és una població de més de 90.000 habitants, la major riquesa dels quals està en l'elaboració de catifes de pèl de cabra, mantes i tèxtils, amb una fira anual a finals de març, encara que també a l'explotació del seu palmerar de més de 60.000 arbres, que produeixen el deliciós dàtil del tipus deglet noir .

El seu centre neuràlgic rau en una gran plaça porxada rectangular que data del segle XI, quan exercia el seu govern el xeic Ami Said. En aquest soc se celebra cada dijous un animat mercat que fins ben entrat el segle XX va ser nexe comercial de gran importància entre el nord i el sud d'Algèria. Al seu centre existeix a més una estructura en forma de mitjana el·lipse coneguda com la huita , en la qual es reunien els domanns o representants de les tribus de la ciutat per resoldre els assumptes municipals.

De la plaça parteix un dèdal de carrers amb botiguetes de tota mena; d'una banda, les d'alimentació; de l'altra, les de roba i teixits. En tot cas, el bullici mai no decau perquè aquesta plaça és el cor de Ghardaia i pas inexcusable per anar d'un lloc a l'altre. A dalt, emergeix la bella silueta de la mesquita de Sidi bu Gdema, amb el minaret de quatre dits, i una mica més allunyat, hi ha el cementiri, amb una mesquita menor, però d'extraordinària bellesa, el mausoleu de d'Ami Said, del segle XVI.

Com en tantes altres ciutats del Magrib, l'encant més gran de Ghardaia és als seus carrers laberíntics i estrets, amb cases de façana blanca o rosa, per les quals circulen dones cobertes, homes apressats, moixerets bullangueros i alguns turistes, perquè comença a tornar turisme al desert algerià i els espanyols estem aprenent a descobrir-ho. Com ho va fer fa molts anys Simone de Beauvoir per a qui Ghardaia era “una pintura cubista bellament construïda”.