Estònia es pot considerar un país atípic en el context europeu perquè la seva vida autònoma ha estat molt breu. Pràcticament només entre la primera i la segona guerra mundial i després després de la recuperació de la independència el 1991. La resta de la seva existència ha estat vinculada a poders forans: danesos, polonesos, i, sobretot, alemanys i russos. I no obstant mai no ha perdut la seva consciència col·lectiva com a poble, encara que les influències rebudes hagin ajudat a modelar la seva personalitat. Tres són els elements que configuren el seu paisatge: un terreny pla on la major elevació supera lleugerament els 300 metres, una naturalesa essencialment boscosa i la proximitat al mar Bàltic, que pràcticament el delimita pel nord i per l'est. Tot això en un territori reduït, de 45.000 kms2, que inclou 1.500 illes, de les quals només una dotzena té certa importància i estan habitades, cosa que permet travessar el país de cap a cap en no més de cinc hores.
Per cert, ens expliquen que a l'hivern és possible anar des del continent a algunes d'aquestes illes amb cotxe, sobre la superfície glaçada del mar! ia l'illa de Ruhnu es va donar un greu problema quan els seus residents van descobrir un ós que havia arribat sobre una placa de gel i després no va poder tornar al continent.
La densitat de població és, en canvi, molt baixa ja que Estònia només té una mica menys de 1'5 milions d'habitants, dels quals gairebé la tercera part viuen a Tallinn. De manera que la resta del territori nacional està ocupat per només un milió de persones. Però es dóna la circumstància que l'ocupació soviètica va donar lloc a un intens corrent migratori i prop d'una tercera part de la població no és d'origen estonià sinó principalment rus, encara que també ucraïnès, bielorús o altres països de l'antiga Unió Soviètica. I encara que la convivència és correcta, no deixa d'advertir-se una certa fractura social entre els uns i els altres, fins i tot en el terreny lingüístic perquè als russos els costa adaptar-se a una nova realitat nacional en què el seu idioma, abans oficial i obligatori, avui ha perdut aquest caràcter a favor de l'estonià.
Trenta anys a la vida d'un país és molt curt per canviar les coses, sobretot després de mig segle d'ocupació estrangera. I no obstant el visitant se sorprèn de la capacitat dels estonis per transformar aquella realitat. Incorporada a la Unió Europea ia l'OTAN, la impressió que es rep, almenys a Tallinn -no podem dir si també a la resta del país- és que Estònia s'ha desenganxat molt ràpidament dels lligams del passat i sembla un país europeu com els altres al tarannà de la gent ia l'ambient de la seva capital, que és una ciutat neta, el nucli històric de la qual està perfectament rehabilitat, amb intensa vida comercial i una oferta cultural intensa. I si hi ha una afició nacional, aquesta és la cançó fins al punt que el seu procés d'independència de la Unió Soviètica es coneix com la “revolució cantada”. Cada cinc anys se celebra un multitudinari festival de la cançó i hi puc afegir una dada més: vaig coincidir a Tallinn amb la celebració del festival d'Eurovisió i vaig comprovar que era seguit amb apassionament. Un país que canta és un país que demostra eloqüentment un ordre de prioritats en què la cultura ocupa lloc preferent.
