Soraya i Pascal, en el seu dissabte més negre

Marta Pascal, defenestrada per Puigdemont de la direcció del PDeCAT (Europa Press)

En un món dominat pels homes, en ple segle XXI, encara hi ha prejudicis perquè les dones puguin arribar a llocs claus en la societat. Menteixo, només n'hi ha un que és absolutament femení: la cura de la família, i la llar.

En política, l'estereotip es repeteix. Poques són les que aconsegueixen el primer lloc. A Espanya, després de 39 anys de democràcia, que ja són bastants, quantes dones han estat cap de llista en unes eleccions generals? Ni una. I poquíssimes en unes autonòmiques. Tampoc han estat presidentes del govern, sinó vicepresidentes, perquè no sigui dit i "aplicant" la llei de la igualtat, de manera interpretativa segons els interessos de qui l'apliqui.

Escasses són les dones que tenen la benedicció masculina per arribar a la primera línia dels governs i de les direccions dels partits. Sempre han d'estar en segona o tercera fila, però tutelades. Cal no oblidar la conversa telefònica entre el número dos de Junqueras, Lluís Salvadó -quan estaven al Govern- que li deia al seu interlocutor que davant les "dificultats" per trobar a una dona per ocupar la conselleria d'Ensenyament, seria bo triar a una romanesa, o una brasilera que fos resultona, o si no, "esculls a la que tingui els pits més grans".  Aquest és el concepte de molts polítics,  que ténen situada la intel·ligència a l'entrecuix. No va passar res per aquest comentari.

Aquest dissabte ha resultat molt negre per a dues dones diferents: Soraya Sáenz de Santamaría i Marta Pascal. La primera optava a presidir el PP. Partia de favorita després d'haver aconseguit el vot de la militància en les primeres primàries de la història dels populars. Però al congrés, on tenen el poder els compromissaris, "elegits" pels aparells territorials del partit, passa el mateix que en totes les formacions polítiques. Encara que el disfressin de democràcia participativa, han votat a Casado -suma de tots els candidats que van participar en les primàries- i han deixat fora a Soraya Sáenz de Santamaría. Casado, l'home d'Aznar, és l'encarregat de retornar al partit a la doctrina del PP d'Aznar. Va realitzar un discurs impregnat de les essències de Torreciudad. Casado, més guapo, somrient i empàtic que el seu mestre, dóna molt bé el pego. Només té 37 anys i no ha estat participi del Cas Gürtel. És l'elegit dels grans empresaris espanyols, que van deixar de creure en l'exvicepresidenta. Els empresaris volen a un home jove que competeixi amb Albert Rivera, i volen un PP més combatiu amb els independentistes catalans.

Aquest important nombre d'empresaris, consideren en canvi, que el paper de Santamaría en el conflicte català va ser un desastre. No li perdonen la seva estratègia que al final va portar al fracàs. Li va faltar contundència, afirmen alguns. L'economia de Catalunya està en una sínia i cal estabilitzar-la. I aquí està Casado per fer la feina. A més ho farà amb molt de gust. Els té una ganes tremendes als independentistes.

Soraya, que s'ha empassat tots els marrons del Govern - és el que li tocaba- ha estat la gran incompresa pels poders i els traïdors del seu partit. ¿Inclòs Rajoy? La política és com la plastilina, és molt emmotllable.

A Catalunya, una altra dona, Marta Pascal, la fins ara màxima responsable del PDeCAT, ha sucumbit al tsunami propiciat pel mateix totpoderós Puigdemont, que se l'ha tret del damunt per col·locar a algú més manejable, de la seva absoluta confiança que és Bonvehí , fins fa pocs mesos molt amic de la Pascal. Li ha fet també el llit polític?

El rumb del PDCAT està ja marcat en la direcció de la Crida Nacional per la República ... Vaja, que els ex convergents, amb Trias inclòs -vella guàrdia de Pujol- s'han tirat cap a l'independentisme, amb les pistoles de la implementació ja de la republica catalana. Tot això enmig de les negociacions amb el Govern de Pedro Sánchez que, de moment, almenys aparentment, no s'ha assabentat dels missatges que li ha enviat aquest sector.

Puigdemont, en el seu delirium tremens, ha forçat Pascual a renunciar al seu lloc. Vol el control absolut del "seu" partit? El tindrà. Pascal l'hi ha posat molt fàcil, i la resta dels que no combreguen amb les idees de Puigdemont, callen i li segueixen el joc. No volen ser assenyalats ... Tot un acte de valentia i convicció política. Però només ho fan pel bé del seu partit ....

Com deia, aquest dissabte ha estat molt negre per a dues dones: Pascal i Sáenz de Santamaría. Les pedres que elles dues i moltes més dones s'han trobat en el camí no les treu del mig ni el chapapote del Prestige.

"Ja vas ser usada. No permetis ser dominada", deia Isadora Duncan.